Tots eren fills meus

El compromís social d’Arthur Miller treu el cap en moltes de les seves obres. El dramaturg nord-americà mostra en elles una ferotge crítica a la societat americana i als seus valors conservadors. La seva actitud contrària a la intervenció americana a Corea i Vietnam i el seu inicial flirteig amb el marxisme van suposar-li força problemes amb la Comissió d’Activitats Antiamericanes, que l’acusava de vinculació amb el Partit Comunista.

Aquest és també l’aire que es respira a Tots eren fills meus, un judici que té per jutges el temps i una joventut que maldava per superar el cruent conflicte bèl·lic que havia enfonsat la societat estatunidenca en una rabiosa crisi d’autoestima. El veredicte no podia ser més dramàtic. L’obra, de 1947, que va ser adaptada exitosament al cinema l’any següent, aprofita la discrepància moral d’Ibsen a L’ànec salvatge entre dos socis, i es basa en una història real destapada per la mateixa sogra de l’autor en un diari de Nova York: una dona havia denunciat el seu pare per haver venut peces defectuoses a l’exèrcit dels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial, amb unes fatals conseqüències en forma de vides humanes.

La direcció de David Selvas és fantàstica, i l’espectacle esdevé rodó. Un plaer teatral encapçalat per un Jordi Bosch que té el talent de ser el personatge, més que no pas interpretar-lo. Mesurat, equilibrat, real, és Joe Keller, l’empresari que donava per fet que, per haver-ho donat tot per l’empresa, podia viure d’esquena a una veritat que amagava però que li acabaria petant a la cara. L’Emma Vilarasau, la Clàudia Benito i l’Eduardo Lloveras tenen un paper espectacular, a l’alçada del drama que porten a l’escena, ple de matisos, sensibilitat, energia i capacitat de transmetre emocions. De fet, tot l’elenc hi té un paper immillorable.

L’espai escènic, l’ús de la música en els moments clau i, sobretot, la potència d’un inici que deixa petjada, construeixen un tot ben travat. Potser caldria revisar la il·luminació dels espais d’entrada i sortida, a banda i banda del jardí, ja que resten molt foscos. Allà, la que es preveia imponent entrada de George Deever (Quim Àvila) queda descafeïnada, entre la penombra. De fet, se li esperava més força en general, al personatge. Era tanta l’expectativa, tant olorar el conflicte, que el suc de raïm i les salutacions afables separen en excés l’espectador de les clatellades que restaven per venir, i el contrast és excessiu.

Dues hores de dialèctica i tensió, d’incertesa i de sospita, que es converteixen en un regal. Una obra imprescindible, d’un dels més grans dramaturg de tots dels temps. L’art per jutjar la societat, i per destapar les vergonyes d’una època (com tantes altres) que sovint cal reescriure per no oblidar.

Arthur Miller ha sigut un dels dramaturgs més implicats en la política dels Estats Units. El qüestionament del somni americà o la crítica al capitalisme han travessat les seves obres més icòniques. Segurament Mort d’un viatjant sigui la més coneguda i reconeguda però no per això podem passar per alt les crítiques punyents que Miller va dedicar a Tots eren els meus fills.

En aquesta peça, ara dirigida per David Selvas, tenim l’oportunitat d’endinsar-nos ens fets reals que són només una mostra de l’avarícia humana: en un context de guerra mundial un home de negocis ven peces bèl·liques defectuoses que causen la mort de més de vint joves. Els detalls els anirem coneixent en una història situada al jardí d’una casa familiar on Emma Vilarasau i Jordi Bosch portaran la veu cantant com a protagonistes. Els dos borden un paper essencial en la creació d’un clima tediós i ple de culpes i mentides; les misèries familiars perfectament cosides en un text brillant. Els papers secundaris però també són dignes d’admiració. Clàudia Benito i Quim Àvila brillen amb llum pròpia en aquesta obra estel·lar que ja és tot un clàssic. Sense dubte David Selvas ha sabut treure punta i afilar tots els recursos amb els que contava per la direcció de l'espectacle.

Dirigir una obra d’Arthur Miller o Tennessee Williams a l’actualitat comporta un risc afegit. Són textos que per la seva estructura dramàtica poc tenen a veure amb els que estem acostumats a veure avui en dia, però a més donen peu a poca descontextualització Són peces ancorades a una època i a unes situacions molt concretes, cosa que marca als personatges, les seves relacions i la forma que tenen d’afrontar els seus problemes. En el cas de Miller, a més, sempre hi ha una ressonància tràgica que ho envolta tot en un segon terme però que al final acaba fent acte d’aparició a l’escena. És a dir, un cert pes clàssic en un autor que va revolucionar la dramatúrgia nord-americana del segle XX.

Tots eren fills meus és una obra molt ben escrita, amb un marcat to antibel·licista i una embolicada troca de relacions humanes que dona peu a tots els drames que acabaran exposant-se davant dels nostres ulls. Uns drames que van des de la pèrdua d’un fill a la guerra fins a d’altres derivats de la traïció, la culpa o la venjança. Una història que parteix d’un fet real –la construcció d’uns avions amb peces defectuoses en el transcurs de la segona guerra mundial- i que finalment acaba constituint una dura crítica al sistema capitalista i al modus de vida americà en la dècada dels cinquanta.

Quan entrem al teatre, una enorme estructura de ferro amaga alguna cosa al seu interior. Ho sabem pel so, i també per la llum que s’escapa per la part de sota. Poc a poc anem endevinant que s’acosta una tempesta, tot i que per l’estrèpit i la il·luminació bé podríem estar en una foneria o en algun lloc on es construeixen grans objectes. El que està clar és que allà sota hi ha el secret del que passarà en uns minuts... Això ja crea expectatives, i la veritat és que durant tota l’obra aquests petits elements –l’arbre en seria un altre- ens mantenen atents i en un cert estat d’alerta. Tot això es deu, sobretot, a l’excel·lent direcció de David Selvas; per a mi, la millor de la seva carrera fins al moment.

Però un muntatge com aquest no seria res sense uns actors que defenguessin com cal a uns personatges tan complexes i emblemàtics com el Joe i la Kate Keller. Uns personatges que requereixen molts matisos, moltes connexions i molta experiència. Uns personatges que Jordi Bosch i Emma Vilarasau es fan seus fins a extrems gairebé inversemblants. Al seu costat, Eduard Lloveras i Clàudia Benito es fan càrrec de dos papers igual d’extrems, i se’n surten airosos. En definitiva, un muntatge molt ben resolt i molt ben actuat, que no cau en cap reproducció arcaica i que es mostra modern... a part de respectuós.

Entendre que les persones no són bones o dolentes sinó de les dues qualitats alhora, podria ser un bon resum del drama majúscul de l’obra Tot eren fills meus, dirigit per David Selvas, que ha comptat amb Anna Serrano Gatell com a ajudant de direcció.

L’obra comença amb una història que està a punt d’arribar al desenllaç, i que es precipita per l’acció que l’espectador comença a observar. Dos joves, de famílies que havien estat veïnes, i els pares, socis de feina, volen casar-se. A partir d’aquí es descabdella l'acció, que ha partit de la decisió de la parella, fins al punt que ells dos s’assabenten de tot el que ennegreix les dues famílies al mateix moment que ho sap l’espectador. El context històric és real: Amèrica, durant els anys després de la Segona Guerra Mundial

Quan la veritat la coneixem finalment, el drama haurà esclatat sense fre, i deixarà sense consol els joves, però també el públic, que triga a assumir la cruesa del que vol dir tenir diners, voler-los mantenir i voler-ne sempre molts més.

El guió, basat en el text homònim de l’escriptor Arthur Miller, està protagonitzat per uns actors de nivell, com són l’Emma Vilarasau i el Jordi Bosch, però també cal assenyalar la bona interpretació de tota la resta, que en cap moment queden eclipsats pels dos grans noms. Els enumero: Quim Àvila, Clàudia Beneto, Eduard Buch, Ricard Bujan, Eduardo Lloveras, Francesc Marginet, Gemma Martínez i Clara de Ramon.

Per acabar, si l’acció i la interpretació dels actors són excel·lents, l’escenegrofia també cal ressaltar-la. Un jardí verd (compartit per diferents cases, on ha tingut lloc els jocs dels fills de totes les famílies, plantat d’arbres, especialment d’una pomera que des del primer moment de l’acció pronostica el final de l’obra) és l’espai on té lloc gairebé tot del que passa a l’escenari.  Per tot plegat, Tot eren fills meus s’ha d’anar a veure. Teatre ben fet, ben interpretat, que no et pots perdre. I una curiositat final: Miller va estrenar l’obra el 1947 a Nova York. L’impacte que devia causar dos anys després que acabés la Segona Guerra Mundial devia ser punyent. Molt punyent. Ho és encara setanta-sis anys després.

Arthur Miller és un dels grans autors del segle XX i Tots eren fills meus és un dels puntals de la santíssima trinitat del dramaturg, juntament amb La mort d'un viatjant i Panorama des del pont. La crítica a la idea del somni americà i la hipocresia de la societat nord-americana post-Segona Guerra Mundial és una constant als textos d'un autor que va viure en carn pròpia la ruïna de l'empresa tèxtil familiar durant la Gran Depressió i la persecució política als artistes sospitosos de simpatitzar amb el comunisme durant els anys cinquanta. És per això que les seves històries no són amables ni complaents: enfronten les realitats conflictives d'una societat en tensió permanent.

Tots eren fills meus mostra les llums i ombres d'una família industrial involucrada en un escàndol majúscul: la venda de peces defectuoses per a la construcció d'avions que, durant la Segona Guerra Mundial, va provocar la mort de 21 joves pilots. Basada en fets reals, el brillant text de Miller entortolliga secrets familiars, passions amoroses i complexos debats ètics.

El Teatre Lliure recupera aquest clàssic amb una boníssima traducció de Cristina Genebat i la brillant direcció de David Selvas que situa l'acció al jardí de la casa familiar. La posada en escena sòbria posa en relleu les espectaculars interpretacions d'un repartiment que converteix la proposta en un dels grans muntatges de la temporada.

Veure a Jordi Bosch en la pell de l'empresari Joe Keller és un festival: l'actor broda un paper ple de matisos i clarobscurs. L'altra vàlua és una espectacular Emma Vilarasau, que es mou còmoda (com només ho saben fer les grans intèrprets) en el dramàtic paper de la Kate, la mare "embogida" per la mort del seu fill. Eduard Lloveras afronta amb solvència, juntament amb Clàudia Benito, els papers dels joves enamorats. Tots els papers secundaris arriben i molen: Gemma Martínez, Clara de Ramon, Quim Ávila, Edu Buch i Francesc Marginet demostren en les poques frases dels seus personatges una grandesa actoral que acaba de fer rodona tota l'experiència.

Un imprescindible de la temporada!