Tot fent Pigmalió

Aquest cop vaig a veure un “Pigmalió” adaptat a dos únics actors que es desdoblaran en tots els personatges de l’obra. La Lloll no presenta aquest personatge (ja ho va fer fa anys amb Dagoll Dagom) però sí que té el repte d’encarregar-se de diferents papers d’aquesta auca que molts tenim al cap.

Podem veure com l’obra com una combinació de l’obra escrita de “Pigmalió“, del musical “My fair lady” que tots tenim al cap i del “Pigmalió” que va fer Dagoll Dagom. Un assaig de l’obra que vol fer la Lloll Bertran per recuperar aquest personatge.

A més tenim a Manel Barceló com a acompanyant de luxe, que a més d’actuar ens delectarà, sense cap mena de problema, cantant i amb passos de ball. Això si, deixant-nos amb la boca oberta.

Una iniciativa de la Lloll que Marc Rosich ha pogut fer un bon treball de dramatúrgia amb aquesta forma de presentar-nos els actors i tots els personatges de l’obra. Dirigida pel mateix Rosich i acompanyat de Jordi Andújar a l’hora de dirigir-la.

Tot i situar-nos en la sala d’assaig on la Lloll prepara la nova obra acompanyada per Barceló per la tornada als teatres de la nova versió de Pigmalió, el pressent i el passat es van barrejant amb algunes pinzellades de l’obra de Cukor, amb la versió de Dagoll Dagom i el text. Tot plantejat amb petits apunts del que va succeir en cada una de les representacions.

Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç

Aviat farà 27 anys que Dagoll Dagom va posar en peu Pigmalió, amb versió de Xavier Bru de Sala sobre l’adaptació de Joan Oliver, i protagonitzada per Lloll Bertran, Josep Minguell, Pep Cruz, Lluís Marco, Mercè Bruquetas i Eduard Farelo. Acostumats als projectes musicals de la companyia en aquell moment, tothom esperava un My fair lady que mai va arribar... Aquell va ser un dels muntatges més convencionals del grup, un petit homenatge a la nostra llengua servit amb una luxosa i espectacular posada en escena. Ara, la mateixa Lloll s’atreveix a revisitar el personatge i a jugar al que faci falta en aquest curiós experiment metateatral, a mig camí entre la nostàlgia i l’homenatge. I no ho fa sola, sinó que l’acompanya el sempre eficaç Manel Barceló.

L’obra, escrita i dirigida per Marc Rosich, es presenta en forma d’assaig però també com un compendi de dades i anècdotes entorn a Joan Oliver, a la seva versió del títol de Bernard Shaw, a la versió musical de Lerner i Loewe, i a moltes altres curiositat que enriqueixen una idea senzilla però entretinguda. Destaquen els fragments de l’obra on els dos únics actors interpreten a tots els personatges. Fragments de cert virtuosisme, plantejats amb eficaces solucions teatrals i unes poques cançons del famós musical. Tot molt ben defensat per Bertran i Barceló, dos intèrprets que no veiem tant com voldríem pels nostres teatres.

Algú podrà titllar l’obra d’oportunista, de passada de moda, de petit caprici... Però crec que els amants del teatre la gaudiran, encara que només sigui per escoltar anècdotes ben sucoses i interessants. Algunes ja conegudes, però d’altres realment sorprenents.