The Rocky Horror Show

Hi ha persones que pensen que no encaixen en cap ambient, que no aconsegueixen trobar el seu lloc a la societat perquè son el que les altres denominen rares o freaky. No s’ha d’oblidar que sempre es pot trobar a aquells que son iguals o semblants a una mateixa, només cal saber on buscar.

Janet i Brad es comprometen i en el seu viatge per visitar a un antic professor d’ell, enmig d’una tempesta, es queden barrats i han de demanar ajuda a l’única casa que troben els voltants. A dins coneixeran a Frank-N-Furter i al seu servei, uns personatges peculiars. Tota la trama narrada i envoltada per temes musical que sobresurten dels paràmetres.

Directe des del West End de Londres, l’eufòria i la diversió omplen l’escenari durant aquest espectacle. La desinhibició i la cerca de la llibertat física i mental son un dels leitmotiv d’aquesta aventura. El muntatge, la música en directe, les veus i un so perfecte formen una producció magnífica que l’espectadora no vol que acabi mai.

Amb una energia intensa que no decau en cap moment de l’espectacle, no deixa respirar al públic ni un sol moment. L’atrapa i l’obliga a ballar i cantar -ja sigui en veu alta o dissimuladament-. La brutalitat d’aquesta obra és que convergeix a tot el públic en un únic estat d’ànim: l’alegria i la joia. És una experiència compartida que no s’oblida fàcilment i que se celebra conjuntament amb els 50è aniversari del musical.

Richard Meek és un Frank-N-Furter espectacular, la força i passió amb les que domina el personatge i l’escenari són revolucionàries. És el pol on totes les mirades es dirigeixen quan intervé, la seva veu potent ressona a tot el pati de butaques i deixa amb la boca oberta en cada nota que entona. Haley Flaherty (Jane), Reece Budin (Brad), Darcy Finden (Columbia), Suzie McAdam (Magenta), Kristian Lavercombe (Riff Raff), Joe Allen (Eddie, Dr. Scott) i tot el repartiment de fantasmes i servents ho donen tot durant tota la producció. Veus increïbles i una presència a l’escenari immensa.

Quina absoluta meravella la Magenta i el Riff Raff de McAdam i Lavercombe, ells son els artífexs del número per excel·lència d’aquest musical Time Warp, una coreografia amb una lletra i melodia que estan gravades a foc al cap de qualsevol que hagi vist alguna vegada l’obra o la pel·lícula i que agermana a tot el públic cantant i remenant les cames.

Tot el que es pugui dir queda curt per descriure un gran musical fet per un equip magnífic, que es podria veure en bucle i mai cansaria.

Que la gira del 50 aniversari del musical The Rocky Horror Show comenci a Barcelona, i amb el muntatge del West End, és un privilegi. No només perquè es tracta d'un fenomen mundial, un espectacle de culte que també va passar per la gran pantalla pocs anys després de la seva estrena en el teatre; si no també perquè l'elenc que el conforma és el mateix que veuries a Londres i això a nivell de qualitat, es nota (i es gaudeix).

Si bé potser aquest no és un musical apte per a tots els públics, si t'agraden els musicals, coneixes una mica els grans títols que marquen el gènere i ets una persona curiosa, aquesta experiència és per a tu. I dic experiència i no espectacle perquè, a part que no es tenen moltes ocasions per a veure un musical en versió original a Barcelona, aquest en concret té tot un ritual entre el públic més adepte: la gent va amb ganes de passar-s'ho bé, de taral·larejar cançons que se saben de memòria, ballar coreografies que porten més que assajades, venir disfressats i disfressades dels mítics personatges de la història i, no t'estranyi ni t'espanti, cridar als i les artistes enmig de la funció. És part del joc que va crear aquest fenomen de culte, un cant a la llibertat i diversitat sexual, que va ser totalment disruptiu en el seu moment i que fins i tot avui dia el continua sent, veient com està el panorama actual.

És una fricada bizarra i súper divertida, a la qual entrar amb la ment oberta, sobretot si no coneixes res de la seva història. I deixar-se portar per una música (en directe) trepidant, unes veus que deixen sense paraules i unes interpretacions a l'alçada.

Molt comptades vegades podràs tenir l'oportunitat de veure un xou del West End sense moure't de Barcelona, no el deixis escapar!

El món es divideix entre els que els encanta els musicals i els que els no els suporten. És un gènere que crea extrems; si més no, és la meva experiència. I ho he tornat a comprovar amb el musical anglès que ha arribat per primera vegada a Barcelona: “The Rocky Horror Show”.
El públic era tan entusiasta, que n’hi havia que hi anaven a veure el musical vestits o disfressats com els mateixos actors, que no surten a l’escenari amb robes discretes.
Les cançons també feien aixecar de les cadires el públic, que taral·lejava, cantava i cridava a estones les lletres de la cançó. El musical anglès, és clar, és ben conegut i estimat, i per això l’entusiasme desfermat dels seus seguidors.
Subratllo l’excel·lència en les cançons i en l’escenografia, i entenc els fans, però la història que explica és intranscendent i insubstancial. Entenc que en el temps que es va estrenar (1973) devia ser revolucionària però ara ja no és així.
Pensar que en un musical el més important són les músiques és com dir que en una taula el més important és la vaixella. La teca és essencial, l’imaginari que ens empassem ens ha de nodrir l’ànima. Si, a més, l’aspecte dels plats entra pels ulls, l’àpat serà sublim. Si no és així, la taula haurà estat molt ben parada. Ens haurà distret molt observar-la però no serà inoblidable.

Sempre pensem que els musicals de Broadway estan plens de glamour, lluentons i històries divertides o profundament emotives. Els anys ens han fet veure que hi ha musicals de molts tipus, però el que potser no sabíeu és que hi ha una vessant freakie amb històries sorprenents, esbojarrades i fins i tot molt gamberres. Podríem parlar de musicals de terror còmic com Evil Dead o Bad Boy, però també d’obres més conegudes –però no menys estrambòtiques- com La botiga dels horrors, Hedwig and the angry inch, Spamalot o The book of mormon. De totes elles, però, The Rocky Horror Show en seria la reina absoluta. Es va produir l’any 1973 a Londres, i encara que neix com un producte molt petit aviat es converteix en la peça de culte que és avui en dia. De fet, només dos anys més tard es fa la versió cinematogràfica que tots coneixem, amb Susan Sarandon, Tim Curry i Richard O’Brien en el repartiment.

Vista a dia d’avui és cert que traspua una psicodèlia molt dels setanta, però s’ha de reconèixer que és part del seu encant i de la seva història. A part, la trama de llibertat sexual encara funciona, malgrat que estigui revestida amb alienígenes i una pàtina de sèrie B que és la que li acaba donant la seva imatge. Una imatge potent, divertida i amb molts travestismes, que en el fons són el segell amb el que el musical vol ser recordat i reivindicat.

També cal dir, a sobre, que el musical és ara mateix un fenòmen que sobrepassa els límits de l’escenari. De fet, sempre ha estat un espectacle molt interactiu, i a molts llocs el públic ja hi va amb tot el que necessita per jugar amb els personatges i passar una estona única. A Barcelona es van fer diverses sessions de sing-along amb la versió cinematogràfica (algunes d’elles al Teatre Guasch o al Phenomena), però també dues versions teatrals molt especials: la de Ventura Pons en el Romea (1977) i la de Ricard Reguant a l’Arnau (1996), amb Mireia Portas i Marta Ribera, entre altres.

La companyia que el representa ara al Coliseum -la mateixa que porta temps representant-la a Londres- és realment un plaer per a tots aquells que estimem el gènere. Dona igual el que cantin, el que ballin o l’argument que defensin els actors i actrius, perquè ho fan tot amb tanta entrega i professionalitat que no els hi pots posar ni una pega. De fet, tot sona a les mil meravelles i a vegades et dona la sensació que estàs al West End. I és que escoltar i veure a artistes com Stephen Webb, Haley Flaherty, Richard Meek, Alex Morgan  o Darcy Finden és realment un regal. No el desaprofiteu, perquè d’aquests regals no en venen gaires al nostres teatres.

Fa ni més ni menys que cinquanta anys, s’estrenava, al West End de Londres, un musical que volia rendir homenatge al cinema de ciència ficció i sèrie B que va obrir-se pas a la gran pantalla durant els anys 40, 50 i 60. El resultat: una comèdia estranya, esbojarrada i transgressora (especialment, per a l’època) que presentava la típica història de la parella jova que es perd amb el cotxe i arriba a una casa, a qui a ningú se li acudiria trucar, per demanar ajuda, i es troben tot un assortit de criatures ben estranyes i amb les pitjors intencions que us pugueu imaginar.

Per celebrar el cinquantè aniversari d’aquesta estrena, Balanyà ha tingut la gosadia de portar la producció de Londres a Barcelona, en anglès i amb l’elenc original. Una oportunitat única de veure com les gasten a la capital britànica quan es posen a fer musicals: intèrprets de primera categoria, que canten, ballen i interpreten al més alt nivell, música en directe i un desplegament escènic i visual que no depara en despeses. Una autèntica festa pels sentits que deixarà ben satisfets als fans d’aquesta èpica producció i bocabadats a tots aquells que s’aventurin al teatre sense saber exactament què van a veure.

A més a més, seguint aquella dita que tot allò bo i breu és doblement bo, la producció només s’estarà dues setmanes al Teatre Coliseum, per celebrar les festivitats del Carnestoltes. Així que no desaprofiteu l’oportunitat perquè abans no us ho penseu ja hauran desaparegut!

És habitual que els actors passin llargs períodes sense feina en els que és habitual cultivar aficions, fer cursos de reciclatge actoral o posar-se a fer cervesa i pa de forma artesanal, però també hi ha el cas d'actors que en períodes de sequera actoral, decideixen prendre les rendes de la seva vida i escriure obres teatrals que mai saben si podran realitzar.

Aquest també va ser el cas del britànic Richard O'Brien, que ja havia girat amb musicals com Hair o Jesus Christ Superstar al West End que en veure com a poc a poc s'esvaïa la popularitat del gènere musical del glam-rock que tantes alegries li havia donat, va decidir donar-li una mica més de vida amb les seves cançons i una astracanada història plagada de referències del cinema clàssic de sèrie B i fantàstic que tant adorava, des de Plan 9 from Outer Space, amb un embogit Bela Lugosi en el seu darrer paper, la roba esguerrada de Fay Wray a King Kong fins a The Day of The Triffids, fent mencio a Jeanette Scott en el seu paper de més renom. Amanit, a més, amb un seguit de referències eròtiques i homoeròtiques que mencionaven a Lili St. Cyr (Que Déu la beneeixi!), la roba interior d'en Flash Gordon.

El glam-rock permetia a O'Brien, segons va afirmar en entrevistes posteriors, ser qui era, amb aquelles poderoses guitarres i aquells crits en falset, no permetria que, almenys, ell tingués la darrera rèplica en tot aquest afer. El que ningú imaginava és que això fos del tot possible i que, amb el temps, el creador de The Rocky Horror Show la fes tan i tan grossa.

La sala petita del Royal Court Theatre, encarada més al teatre experimental, és la que va donar a llum The Rocky Horror Show, va ser oberta el 1969, i que fins al moment havia estat abans el galliner de la sala principal, que havia donat llum a les obres de John Osborne com Look Back in Anger (que anys després els Oasis van decidir que potser no s'havia de mirar amb aquesta ràbia enrere) o A Patriot for me. Aquesta sala petita va ser també la que va donar a llum només un any abans de l'estrena de The Rocky Horror Show, l'Owners, el primer gran èxit de Caryl Churchill.

La crítica del 23 de juny de 1973 a The Guardian afirmava: "tot i que ser reticent a les reinterpretacions camp de pel·lícules antigues, perquè sovint aquestes impliquen un sentiment de superioritat cultural del tot injustificat. Però aquest espectacle m'ha captivat completament perquè aconsegueix la rara gesta de ser enginyós i eròtic alhora. Lidia amb un parell d'innocents virginals que es troben atrapats a dins d'una casa de bojos dirigida per un doctor transsexual...". I és que una vegada embogida la crítica, va ser senzill embogir al públic, i en un curt període de temps, The Rocky Horror Show passà d'una petita sala a un teatre de cinc-centes localitats o s'establí durant més d'un lustre amb aquesta fantasia camp que mai va produir la RKO. Tothom volia veure aquella fantasia camp de melodies enganxoses amb potents guitarres que parlaven de llibertat sexual i poder esdevenir un mateix. Don’t dream it, be it.

L'havien fet ben grossa i en poc temps aquesta fantasia rock'n'roll viatjà a totes bandes, fins i tot l'any 1974, amb encara Franco viu, es va poder veure a Madrid, amb Mayra Gómez Kemp, deu anys abans d'esdevenir la cara més recordada del programa Un, dos, tres; i encara la van fer més grossa quan van aconseguir que van aconseguir enredar a Lou Adler i a Michael White per fer la versió cinematogràfica que acabá distribuint la 20th Century Fox.

Per aquesta versió a la pantalla gran, el The Rocky Horror Show, comptava amb un excel·lent Tim Curry que repetia en el seu paper, juntament amb Patricia Quinn, Little Nell i el mateix O'Brien, afegint-hi a una desconegudísima Susan Sarandon, un Barry Bostwick acabat de triomfar a Broadway amb Grease i un jove intèrpret de musicals conegut com a Meatloaf que al cap de poc va deixar-se tocar per les wagnerianes mans d'en Jim Steinman per fer un dels discos més venuts de la història, el Bat Out Of Hell i els seus 43.000.000 de còpies venudes. Tot indicava que aquesta pel·lícula havia de ser un èxit, però no ho va ser. I aquesta va ser ràpidament relegada al cinema de mitjanit. I és aquí quan va començar la llegenda de The Rocky Horror Show. El cinema de mitjanit era el lloc idoni per les pel·lícules de reestrena, dels borratxos i de cridar barrabassades a la pantalla quan algú es creia prou graciós per dir la seva.

I tot el seu -encara- escàs èxit comercial, la gent anava al cinema a veure-la, i a poc a poc esdevingué, en les pantalles novaiorqueses, un èxit constant, on la gent començava a dir sempre la seva. Però no va ser fins al 1977 que va arribar, un dissabte de finals de gener, en Sal Piro. Un professor d'escola catòlica i teòleg que canvià la vida a milions de persones volent posar ordre a tot allò que veia que feia i deia la gent al cinema, creant així, el mateix 1977, el club de fans oficials de Rocky Horror del qual n’ha estat president fins a la seva mort aquest any 2023, donant peu a l’aparició dels shadowcasts, organitzant trobades i convencions, i donant un sentit, a través d’extenses xerrades amb Richard O’Brien, el seu equip creatiu i repartiment.

A partir d'aquí, la segona història d'aquest la coneixem, ja al mateix Fame de 1980 d'Alan Parker, veiem als estudiants de The High School of Performing Arts, anant de camí a una projecció de The Rocky Horror Picture Show, i tothom que no ho coneixia encara, ho va voler imitar, multiplicant-se les projeccions i els shadowcasts arreu del món. Fins i tot O'Brien intentà fer una segona part el 1981 amb Shock Treatment, amb ell mateix i Little Nell i Patricia Quinn, però no va funcionar. Les cançons, com sempre, eren esplèndides i l'argument del tot desmanegat i absurd, però la gent només volia i vol Rocky.

I ja han passat cinquanta anys d’aquest somni, i com diu Carlotta Campion al sondheimià Follies: “I’m still here”.

The Rocky Horror Show està viu, ben viu. Ha passat de cert marginalisme a ser, per a molts, pedra angular del que anomenem cultura pop, tot i que també de la subcultura, del queer, del gòtic, del cinema, de tot. Absolutament de tot. I tot que no és un muntatge habitual a les nostres cartelleres, des del seu naixement el 1973, i que és per a això mateix que ens visita la producció londinenca del 50è aniversari, només s'ha pogut veure el 1977 al Teatre Romea amb l'Oriol Tramvia i la Maria Cinta molt temps abans del seu Ràdio Capvespre sota la direcció de Ventura Pons i gairebé vint anys després al Teatre Arnau amb direcció de Ricard Reguant, bé és cert que durant anys diversos agitadors horrorites han creat els seus shadowcasts, el període 1996-1998 al Cinema Teatre de l'Eixample o una desena d'anys després als Cinemes Girona, que feien passis de la versió cinematogràfica amb participació del públic i amb shadowcast, veure representat en escena allò mateix que s'està projectant a la pantalla.

El que és -també- habitual, gairebé de forma mensual i sense shadowcast, és veure la projecció del Phenomena amb alguns horrorites cridant barrabassades a la pantalla, entre ells, l'aquí signant. Que professa admiració i devoció des de ja fa -gairebé- trenta anys. Però aquí tenim el viu i el directe, i és millor que tot això, és millor que qualsevol record o, fins i tot, la pel·lícula.

El que tenim aquests dies a Barcelona és l'espectacle arribat des del West End iniciant aquí, aquesta gira europea del 50è aniversari que celebrem amb absoluta devoció.

L'espectacle és ràpid i directe. Coneixen a la perfecció les formes i saben al que van i què és el que volem, tant i que quan ens n'adonem ja entonem, gairebé, l'I'm going home, perquè tot haver-hi entreacte, aquest The Rocky Horror Show no ens treva ni pau en cap moment. Ningú la vol i ningú l’ha demanat i és per a això que ens deixa esmaperduts.

El tàndem de Brad i Janet, Haley Flaherty i Richard Meek, funciona a la perfecció, la bleda parella d'enamorats que passaran mil i una en arribar a la casa d'en Frankenstein i que es deixaran seduir, a poc a poc, pel ritme pèlvic dels transilvans. Un Narrador, Fionán O'Carroll, que juga com vol amb el públic i aquest li respon, de la mateixa manera que fan Kristian Lavercombe, com a Riff Raff, Suzie McAdam, com a Magenta, i Darcy Findem com a Columbia. Un imponent, que sovint ens remet a la veu de Tim Curry, Stephen Webb com a Frank'n'Further. La sorprenent veu de Joe Allen com a Eddie/Dr. Everett Scott i el no menys important, perquè dona veu a l'espectacle i riem d'allò més bé, Rocky, en la pell d'en Ben Westhead. A partir d'aquí, els meravellosos transilvans/phantoms, que no paren quiets en cap moment i que, gràcies a la caracterització, en més d'una vegada creiem veure a la mateixa Imogen Claire, Kimi Wong o a Perry Bedden. Esdevenint una autèntica fantasia de teddy boys i teddy girls de galàctica sexualitat que ens deixen captivats a cada passa de ball que donen. Només volem tornar i una vegada rere una altra a la mansió del doctor Frank'n'Further, una vegada allà ja dependrà d'ell la medicina que ens vulgui donar. Però, igual que la Columbia, esdevenim addictes d’aquest ball. Perdre-s'ho és un autèntic pecat, i tot que ens agradi pecar, aquest és l'únic pecat imperdonable, perquè veurem el nou firmament del West End i veurem el Rocky Horror a un volum alt i a un ritme més que trepidant. Cap horrorita s’ho hauria de perdre. Els encara no-iniciats i/o verges, tampoc.

The Rocky Horror Show és testimoni d'un món que ja fa massa anys que es va extingir, però que encara anhelem la seva tornada. És possible que el fenomen que aquest musical representa i les seves múltiples encarnacions teatrals siguin l'única manera que tenim de portar-lo de nou al món, sempre que no ballem el sempre idoni i necessari Time Warp perquè tot torni a posar-se a dret i retornar a aquella dolça Transexual-land de la nit, per cantar i ballar els seus foscos cors.

Dimarts vaig anar a l'estrena de The Rocky Horror Show al Teatre Coliseum, lloc de partida de la seva gira europea especial 50° aniversari de la seva estrena, amb la mateixa producció que a Londres, en versió original (anglès) i subtítols en castellà.

Estrenat el juny de 1973 al Royal Court Theatre de Londres, The Rocky Horror Show s'ha convertit en el musical contemporani que més temps ha estat ininterrompudament en cartell.

Aquest espectacle musical de rock 'n' roll és un homenatge a les pel·lícules de ciència-ficció i terror de sèrie B.

Amb més d'una quinzena d'actors i actrius sobre l'escenari, acompanyats per la música en directe, aquest musical és una festa garantida que combina ciència-ficció, comèdia i terror, música espectacular i molta, molta diversió. Només apte per gent amb ganes de passar-ho bé.

Els actors, tots extraordinaris, cantant clàssics atemporals, com Sweet Transvestite, Science Fiction/ Double Feature, Dammit Janet, SweDon't Dream It, Be It , Time Warp o Wild and untamed thing. Canten i també ballen de meravella. El ritme és contagiós i cada número musical es converteix en una autèntica festa.

The Rocky Horror Show és un musical que fomenta la participació del públic, ja sigui amb comentaris (en anglès) als actors, ballant i cantant algunes cançons o vestint-se amb disfresses tant extravagants com les dels personatges del musical. Tot un espectacle!

La música, a més a més de ser en directe, tocada per la banda de Rocky Horror, directament des del London's West End, és una meravella.

The Rocky Horror Show és un espectacle divertidíssim. Tots vam acabar dempeus, amb un somriure d'orella a orella, ballant i aplaudint eufòrics, mentre els actors cantaven, una vegada rere un altre, el tema Time warp, un dels números més emblemàtics del show.

Jo de vosaltres no m'ho perdria. En primer lloc, perquè és una oportunitat única de gaudir d'un musical del West End sense la necessitat de viatjar a Londres, i, en segon lloc, perquè Barcelona serà l'única ciutat espanyola on es podrà veure aquest musical abans de recórrer altres ciutats europees com París, Torí, Roma, Nàpols, Milà, Dublín, Sidney i Melbourne.

Realment és un regal poder gaudir d'espectacles de gran qualitat com aquest, amb un equip artístic i tècnic fora de sèrie.