Solstici

Una veu s’instal·la al cap, al principi és com un xiuxiueig, però a mesura que passen els dies és més alta i determinada, de ser una veu casual es converteix en una consciència permanent. Com gestionar-ho? No és gens fàcil.

L’Anna és una noia amb anorèxia i en Ginés té depressió. Tots dos es troben en un punt d’inflexió de la seva vida i haver-se conegut tindrà un pes en les seves decisions. En aquesta obra Agustí Franch relata com ha sigut la vida d’aquestes persones des que eren petitess i com aquesta veu al cap va anar formant-se.

És sorprenent la capacitat que té Franch de narrar aquestes dues històries, complexes i difícils de pair, però molt importants de mostrar al públic. Sense arribar als estereotips ni a l’exageració o morbositat, va formant el discurs i construint les dues personalitats, saltant del present al passat i escollint els moments claus que van anar pujant o baixant el volum d’aquesta veu.

Amb un muntatge senzill i pocs elements, Núria Florensa i Raül Tortosa aconsegueixen crear un espai claustrofòbic i alliberador al mateix temps, cada element serveix als intèrprets per crear l’ambient adequat al moment de la història que estan explicant. El disseny sonor i de llums ajuda a contextualitzar els espais necessaris per al relat.

Míriam Tortosa i Isidre Montserrat aconsegueixen atrapar, i fer patir, a cada minut. Els seus personatges es coneixen i van creant un nexe d’unió que va més enllà de dos simples desconeguts que es van trobant: s’entenen, es comprenen i, el més important, no es jutgen. Tortosa  s’entrega a la seva Anna, trenca en bocins a l’espectadora amb les seves vivències, però sobretot, quan deixa veure amb tan sols una mirada tot el dolor que sent a dins. Montserrat té un paper molt difícil, el seu personatge apàtic i sense ganes de mirar al futur és estàtic i s’ha de treballar molt per aconseguir transmetre tota la desesperació que sent amb tan sols un moviment com pot ser, per exemple, plegar un jersei.

Dura i necessària, aquesta producció aboca una mirada diferent a les malalties mentals i a la manera com s’afronten. Ofereix una llum nova per veure darrera del diagnòstic i descobrir algunes de les coses que senten i pensen qui les pateixen. Una obra per reflexionar i compartir.

Solstici d'Agustí Franch, és la segona peça de la trilogia Històries inevitables, iniciada l'any 2021 amb Ximpanzé, un text teatral del mateix autor, que explicava la història d'un home trans embarassat.
Agustí Franch, amb aquesta segona proposta, dona visibilitat a dos dels trastorns mentals més diagnosticats i a la vegada més estigmatitzats de la societat, la depressió i l'anorèxia.

Un text escrit molt ben documentat a partir d'històries i testimonis reals de persones que pateixen aquests tipus de trastorns, i molt ben treballat en l'àmbit interpretatiu per la realitat en què se'ns presenta dalt d'escena.
Escenes plenes de detalls on moltes persones del públic es poden sentir fàcilment identificades pel realisme del seu contingut, o pels que no ho han patit, descobrir com es viu una malaltia mental, i d'aquesta manera deixar de jutjar i estigmatitzar-los.

Un text molt ben estructurat.
Un contingut en què tot i la duresa en la qual es mou, s'hi troben alguns punts divertits.

La banda sonora i la música en directe són un personatge més de la història elements clau per l'Anna.

Molt bones interpretacions de Míriam Tortosa i Isidre Montserrat dels personatges principals l'Anna i en Ginés, i de la resta de personatges que surten al llarg de la representació.
Molt original la manera de fer visible el que passa pel cap d'aquestes persones, a través de l'actriu, músic i cantant Cristina Vallribera, que a part d'interpretar a la germana de l'Anna i als fantasmes interiors dels dos protagonistes, també posa música i veu a l'espectacle.

Solstici parla de les malalties mentals, de la por, de la soledat, dels fantasmes que ens persegueixen, de l'éxit i del fracàs.

Us animo que hi aneu per dues raons, pel contingut i per les interpretacions.