Só un solo

La música com a via d’arrelament però també de desarrelament. La música com a reacció d’estupefacció davant d’un món indesxifrable. La música com a mitjà de transport al passat, a la infància perduda, però també com a manera de posicionar-se en el present malgrat l’estranyesa de tot plegat.

Sota la direcció de Marc Rosich, Mario G. Cortizo ha concebut un espectacle en què música i performance s’abracen per mirar d’expressar alguna cosa íntima i, probablement, inenarrable, que precisa un llenguatge particular, als marges de les convencions escèniques habituals. Cortizo s’envolta de la tecnologia més sofisticada per interpretar els seus bucles sonors que, en canvi, provenen d’elements tan quotidians com petits electrodomèstics (un assecador, una batedora, una ràdio antiga…) o una bateria de cuina. La tecnologia s’encarrega d’ampliar i de transformar els sons.

En un moment donat, un instrument tan acústic i tan primordial com la pandereta pren protagonisme i confabula amb el creador per a transcendir i connectar amb alguna cosa atàvica estranyament propera a l’emoció creada pels sintetitzadors i els amplificadors. La música de Cortizo fa pensar en Cabo Sanroque o en Pascal Comelade, així com en la música tradicional de Rebecca Scout Nelson.

Cortizo anuncia al començament que és conscient que el món no canviarà després del seu espectacle, però, en qualsevol cas, existeix Só un solo, i alguns, el públic, n’hem estat testimonis. Podem certificar que això ha passat, que ja és molt.