Se atormenta una oficina

Un dels experiments socials més controvertits és el que es va dur a terme a la Universitat Stanford. En aquest es van arranjar dos grups d'estudiants, un de presos i un altre de carcellers. Sense cap supervisió per part d'algun ens extern. En molt poques hores es demostrà com podia esdevenir de cruel l'ésser humà i com molts accedien a aquesta crueltat. El revers tenebrós dels estudiants es revelà fàcilment i els companys s'adonaren de quina mena de persones tenien al seu voltant.

Afortunadament, però, la comèdia de la tarda no parla d'això. Tot i que sí de gent tancada que, sense cap supervisió, exerceix la seva llibertat o mira de mantenir la seva compostura habitual sense haver d'enfrontar conseqüències.

L'incident desencadenant de la peça ens remet fortuïtament a la nostra apocalipsi particular de la gran apagada del 28 d'abril. Una gran apocalipsi que com succeïa a la pel·lícula de José Luis Cuerda "Así en el cielo como en la tierra", estava fet amb una sabata i una espardenya, que és com -si fa no fa- va passar allò nostre i és -també- el que ens trobem a escena, una gran apagada que fa que els companys del darrer torn d'una oficina es quedin tancats, fent que es trobin de cara a cara amb els seus companys de feina que, evidentment, detesten. Ja que tots compleixen amb aquell arquetip de persona que no volem ser però que som. Afortunadament, això no acaba com l'experiment de Stanford, si no com una versió amable de la deconstrucció d'algú que no és tal i que, sovint, és només partícip del gran teatre del món. Sols que en aquest cas, el món es redueix només a una oficina i els rols d'aquesta queden completament alterats, ja que com un Carnestoltes, el foll esdevé rei.

Se atormenta una oficina cavalca entre el concepte del musical modern jukebox i l'òpera de balades setcentista, perquè s'aprofita la melodia reconeixible per explicar-nos una nova realitat. Una nova realitat que succeeix a escena i que juga amb la complicitat del públic de ja conèixer prou bé les cançons, perquè anem des de l'Eternal Flame de The Bangles al Jump de Van Halen, passant per Nino Bravo, Madonna i George Michael, fent passar la tarda de forma agradable entre facècies dels personatges, que acaben esdevenint companys, i cançons ben conegudes que podem taral·lejar una vegada sortim del teatre.