Salomé

La figura bíblica de Salomé, un personatge passiu, obedient i submís, passa a ser una dona salvatge, manipuladora i obsessiva, que porta el desig fins a un nivell gairebé vampíric en la versió que Oscar Wilde va escriure l’any 1891, en plena època victoriana, i que va provocar escàndol i prohibicions. En contra de la moral estreta de l’època, la Salomé de Wilde és subjecte actiu de desitjos, passions, conspiracions i argúcies.

Davant d’un text clàssic com aquest, tan àmpliament representat, com a espectadores esperem que el muntatge doni una volta (o les que calguin) a la literalitat del text i aporti alguna cosa que el faci únic i recordable. I cal dir que aquest muntatge de La Companyia La Cremosa, dirigida per Mia Parcerisa, compleix amb aquest requisit amb nota.

Tal com passava en l’anterior muntatge de la companyia, Purificats (text de Sarah Kane), també una història d’amor i violència, l’humor i la paròdia estan presents en cada detall, en cada gest, en cada frase. I la sensació des del pati de butaques és que si el deliri està servit amb aquesta elegància, mala llet, delicadesa, esperpent, subtilesa, etc., en vols cada vegada més i més, i que no s’acabi.

Els actors i les actrius estan superbs, cadascú en el seu paper. La Salomé de la Júlia Genís és animal, pertorbadora, tan rotunda en paraula i gest que no voldries deixar de mirar-la. D’altra banda, Pau Oliver, fent  d’Herodes, és un huracà interpretatiu que et deixa amb la boca oberta, i que permet veure tota la complexitat i absurditat del personatge que interpreta. L’actriu Zúbel Arana, que interpreta Heròdies, mare de Salomé, des del hieratisme més absolut, és capaç de transmetre, amb la cara i la veu, tots els matisos del personatge. Gerard Franch és també un actor d’una expressivitat enlluernadora. Joan Marmaneu  i Guillem Font  també estan genials en les personatges de sirià i Iokanaan.

Moltes són les propostes escèniques encertades, com els números musicals que es van intercalant al llarg de l’obra, com si de cop i volta l’escena s’hagués traslladat a un karaoke desolat, a les tantes de la matinada.

Una obra arriscada, valenta, que hipnotitza i que atrapa. Des d’aquí vull demanar a la companyia que continuï servint-nos deliris així.

Vam conèixer la companyia La Cremosa amb una obra que ja era tota una declaració de principis: Purificats, una peça extrema i maleïda de Sarah Kane. Ara semblava que havien canviat de direcció o de fórmula escènica, ja que havien triat un text clàssic (igualment extrem i atrevit) d’Òscar Wilde, però el resultat final és una mena de continuació del seu primer exercici teatral. I és que La Cremosa no ha abandonat en absolut el risc, el gust per l’atreviment formal i la investigació de noves tècniques que ajudin a parlar del desig, de l’obsessió, de l’erotisme des d’un punt de vista asèptic i quasi entomològic.

Salomé ja va tenir a casa nostra el rostre de Margarida Xirgu, Núria Espert i, no fa massa temps, de Belén Rueda en una discutible versió que defugia el text de Wilde i optava per una barreja més contemporània. El mèrit de Mia Parcerisa (directora i adaptadora) és que respecta les paraules de l’autor irlandès però sotmetent-les a un estil particular i força definit. I aquí és on veiem que les opcions escèniques més arriscades i brutals encaixen bé i no desentonen amb el text original. Fins i tot la matisada gestualitat o el to de lletania impostada resulten quasi naturals i coherents dins de la proposta.

Sé que l’estil de La Cremosa potser no és per a tots els públics, però s’ha de reconèixer que darrera de la seva imatge extrema hi ha una proposta seriosa, un estudi molt minuciós dels recursos teatrals i uns actors solvents i molt ben dirigits. Crec que la Salomé de Júlia Genís o l’Herodes de Pau Oliver són de primer nivell, amb una força i una potència que ja voldrien moltes altres produccions. A part, l’aparell estilístic que ho envolta tot  aconsegueix imatges que t’atrapen com a espectador i que costa oblidar, tot i dies després d’haver vist l’espectacle.

L’autoestima i l’egocentrisme son dos motors que marquen la vida d’algunes persones. Tenir apreciació per la mateixa persona és important, però el límit s’estableix quan aquesta fa del món el seu jo personal. Aquesta decisió té conseqüències per a la persona, però sobretot per a totes aquelles altres que transiten al seu voltant i les quals surten perjudicades per les seves imposicions.

Mia Parcerisa dirigeix i adapta la famosa obra d’Oscar Wilde que explica com Salomé, princesa, verge i desitjada per tothom, es converteix per culpa de la passió i la vanitat en la culpable de la mort de Iokanaan (Joan Baptista, segons la tradició bíblica). El text és un cúmul de passió, histèria, extravagància i vida, com no pot ser una altra manera en Wilde. I en aquesta producció, aquest relat es transforma també en tot això a nivell visual i escenogràfic.

Amb pocs elements a escena, només amb els cossos dels i de les intèrprets i les seves vestimentes es va construint un relat que arriba als límits emocionals. La passió, la diversió i la seducció, es transforma en ràbia, odi i venjança amb rapidesa. Una escalada a la bogeria humana que interpreten amb una entrega increïble les actrius i actors de la companyia. Cadascun/a desenvolupa el seu paper amb la intensitat en què demanda els seus personatges. Un exemple clar és Júlia Genís que, com a Salomé, es transforma a mesura que va avançant la narració, i de la bondat i l’amor es descobreix enmig de la gelosia, la ràbia i la venjança, per acabar en una tristesa profunda que l’esquinça de dalt a baix. Uns sentiments que es van adquirint en el seu rostre, el seu moviment dalt de l’escenari i les seves paraules cada vegada més enverinades. Per la seva banda, Pau Oliver com a Herodes també pateix un canvi substancial quan sucumbeix al desig i queda destrossat per les conseqüències. Uns matisos que queden reflectits en tots els i les intèrprets a poc a poc, construint un relat potent i extravagant que sacseja al públic.

Una proposta molt interessant i potent que a vegades es passa una mica amb la intensitat dalt de l’escenari. L’espectadora pot quedar saturada en moments de reiteració d’algun tram que, tot i necessari per estructurar el relat, potser es passa de repetitiu i bloqueja al pati de butaques.

Aquesta és una oportunitat perfecte per veure el treball de la companyia La Cremosa, un grup teatral que aposta per textos complexos plens de matisos on es poden explorar les emocions i vileses humanes amb total obertura de cara al públic.