Salomé

La dificultat de portar una història real a l’escenari és latent en cada proposta teatral. És igual si fa pocs anys o han passat segles, sempre hi ha esculls per sobrepassar. Les decisions artístiques i de punt de vista són clau, i a vegades encerten i d’altres no.

Salomé (Belén Rueda) és la princesa filla d’Herodes (Juan Fernández) rei de Judea. Ell, corrupte i movent-se segons els interessos de l’Imperi Romà, s’enfronta als rebels a qui la seva filla dona suport de manera secreta. Juan el Bautista (Pablo Puyol) és el líder espiritual dels opositors i l’objecte de desig de Salomé, qui representa el poder sensual absolut i no podrà suportar la negativa de Juan de convertir-se en amants.

La posada en escena compta amb els elements necessaris per demostrar l’opulència del poder, que s’envolten dels personatges amb les vestidures adequades a la seva categoria. Una il·luminació treballada pretén mostrar la tensió i la passió dels personatges, els seus odis i les seves obsessions i, en la seva majoria, aquest disseny lluminós funciona.

El que no funciona tant és l’estructura sonora i l’elecció d’alguns dels passatges cantats que a Bautista li neixen de cop quan és moment de la seva intervenció. L’espectadora no acaba d’entendre el perquè d’aquests moments musicals, que tot i només ser tres al llarg de l’obra, s’allarguen massa i trenquen la narrativa de l’obra.

Cada escena que arriba d’aquest relat supera amb escreix l’anterior en força i no sempre és el moment de posar al límit a tots els personatges. La tensió màxima tota l’estona allunya al públic que no acaba d’entrar en la trama. Una direcció més fluctuant, que fes navegar a intèrprets i espectadora pel drama que estan vivint els protagonistes, amb les seves pujades i baixades d’intensitat, hagués ajudat a portar a l’escenari una producció més propera i interessant.

Salomé apareix mencionada al Nou Testament com la filla d’Herodies, i se la relaciona amb la decapitació de Joan el Baptista. En aquell text no té ni nom. No seria fins a uns estudis posteriors que es recuperaria la seva identitat i sortirien detalls de la seva vida. És a partir d’aquí que centenars d’artistes es senten atrets per la seva història i l’acaben convertint en una llegenda, i fins i tot en símbol de la dona alliberada que expressa el seu desig sense ambigüitats. En aquest sentit, no s’ha d’oblidar l’obra teatral d’Òscar Wilde, l’òpera de Richard Strauss, les pintures de Tiziano i Caravaggio, i fins i tot algunes pel·lícules de l’antic Hollywood, on la princesa arribaria a tenir els rostres de Theda Bara o Rita Hayworth.

Amb tot aquest bagatge, l’actriu i directora Magüi Mira ha construït un text que agafa una mica d’aquí i d’allà. Un text que vol semblar contemporani, a estones, i que no acaba de trobar el to adequat. Possiblement la barreja de gèneres –drama èpic, comèdia quotidiana, musical ocasional- no ajuda a encaixar totes les peces, i tampoc crec que ajudi massa als actors. Tenim a una Belén Rueda que flirteja amb la tragèdia, força ben acompanyada en el to per Sergio Mur. Però just al davant hi tenen a Luisa Martín i Juan Fernández, que es veuen obligats a transitar per la difícil corda fluixa de la paròdia, i a un Pablo Puyol que no pot construir del tot el seu personatge per culpa d’unes interrupcions musicals que distreuen i aporten poc.

L’estètica de la peça, que barreja èpoques i referències orientals ben diverses, resulta prou atractiva. El vestuari d’Helena Sanchis inclou referències als sumeris, a l’últim Sha de Persia, als ballarins dervixos o fins i tot als xeics del Pròxim Orient, amb uns soldats abillats amb mocador al cap i ulleres de sol. Una barreja interessant que serveix com a embolcall a mida per una obra que fluctua també per molts (massa) estils diferents.