Ramon - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

Ramon, un monòleg tragicòmic que reflexiona sobre la por al compromís, els límits de la llibertat i la impossibilitat d’aturar el pas del temps, escrit i dirigit per Mar Monegal, i interpretat per Francesc Ferrer.

Sinopsi

El Ramon s’acaba de separar de la Patri i, mentre busca pis, s’instal•la a l’habitació d’adolescent de casa dels seus pares. Allà retroba la guitarra, la bicicleta estàtica i tot de cassetes que el transporten als anys 90.

Des de la seguretat de la seva habitació, rememora el seu passat, però el que no s’imagina és que, en el present més immediat, la seva vida està a punt de canviar i convertir-se en una autèntica muntanya russa.

Durada:
90 minuts

Idioma:
Català

Edat:
A partir de 14 anys

Sinopsi

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 38

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Roser Garcia Guasch
Teatre Barcelona

Madurar després dels quaranta

Es va estrenar a finals de l’any passat. Va obtenir el “Premi de la Crítica al Millor Text 2019”. Com a moltes altres obres, la pandèmia l’ha deixat reposar, l’ha confinat durant mig any però ara reneix i reviu amb força.

Ramon és una història de fracassos, de pèrdues, de dols i de les dificultats per superar-los.

Mar Monegal n’és l’autora i directora i mereixedora del Premi que se li va atorgar. És un text actual, mordaç, satíric, àgil, divertit i crític (Monegal aprofita per comentar la situació de la professió d’arts escèniques).

Francesc Ferrer és l’intèrpret d’aquest monòleg. Sap transmetre tots els estats d’ànim que li imposa el text. Noranta minuts d’un treball en solitari. El seu desconcert, desànim, tristesa, ironia i pors arriben a les butaques més allunyades de l’escenari. Senzillament sublim. És també el músic que toca la guitarra i canta. Els temes encetats, els acords, les melodies curtes són utilitzades hàbilment per canviar de tema, per saltar dels problemes actuals als records del passat on la família hi té un paper important. Aquests salts en el temps són facilitats també per l’escenografia (Anna Tantull), senzilla però molt versàtil amb elements que utilitza Ferrer per moure’s amb agilitat per tot l’escenari.

Una enginyosa utilització de recursos teatrals fa que entrin a escena altres personatges. S’aconsegueix gràcies a la mateixa escenografia, al canvi de lloc del protagonista o la utilització d’un altre registre de veu, la connexió amb els amics i familiars mitjançant el mòbil, el so dels missatges per telèfon en off o la situació estratègica de la porta a la paret del fons que permet sortir de l’habitació i conversar amb altres membres de la família.

Les projeccions a les tres parets de l’escenari aporten més informació al guió i reforcen l’escena. Marcello Mastroianni i Anita Ekberg (Dolce Vita) acompanyen al públic a l’entrada del teatre i el situen en un dels records més entranyables del protagonista.

La cuidada i mil·limetrada conjunció de text, interpretació, escenografia, llums (Conxita Pons) i audiovisuals (Toni Roura) fa que el resultat sigui rodó i surtis del teatre amb la satisfacció a la cara, l’emoció al cor i les ganes de tornar-la a veure.

17/09/2020
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Obligat a créixer

RAMON, (un projecte compartit de Mar Monegal i Francesc Ferrer), vam intuir a la roda de premsa, que ens agradaría.... i ahir ho vam confirmar. Ens va agradar ... i molt.

El Ramon està a la seva habitació de quan era adolescent, a casa dels seus pares. Fa uns dies ha trencat la seva relació de parella, perquè la Patri volia ser mare, i un nen no encaixa en el seu projecte de vida. S'hi ha instal·lat provisionalment mentre busca pis. És actor i assaja un text pel paper protagonista que ha de fer a la sala Gran. No acaba d'encaixar en el paper i finalment és acomiadat.

En tan sols quinze dies ha perdut la parella, la feina i la casa.

En aquesta habitació plena de records i d'andròmines dels seus germans, farà repàs de la seva vida al mateix temps que intenta encaixar la seva situació actual. La guitarra de la seva joventut l'acompanya en una reflexió sobre el pas del temps.

En Ramon va néixer un 29 de febrer i és el petit de tres germans, celebra els aniversaris cada 4 anys i està a punt de fer els 4x10.

Estructurat en dues parts molt diferenciades, com les dues cares d'un casete, la cara A ens fa riure quan en Ramon ens explica anècdotes de la seva infantesa, ens parla de les seves qualificacions escolars, del viatge familiar a Roma i de com li agradava actuar en els Pastorets.

La cara B ens fa aterrar a la realitat que viu ara, quan a punt de fer els 40 anys se n'adona que ja no pot continuar sent el petit de la família i que ha de prendre decisions. La malaltia de la mare, pal de paller de la família, farà trontollar l'estructura familiar.

Una delicada transició de la comèdia al drama, del riure al plor.

RAMON és una proposta que reflexiona sobre la por al compromís, els límits de la llibertat i la impossibilitat d'aturar el pas del temps.

Francesc Ferrer porta quinze anys als escenaris i aquest és el primer monòleg que ha decidit enfrontar, la dramaturga Mar Monegal ha escrit el text per ell, i porten treballant tots dos, des del mes de gener. No és autobiogràfica, però està pensada i escrita pensant en el Francesc i tal com comenta la Mar, "en RAMON són ells dos al mateix temps".

Una interpretació fantàstica que ha estat capaç de connectar amb nosaltres des d'abans que el seu personatge comences a parlar, la seva gestualitat, la seva mirada i la seva música ens ha sabut transmetre les inquietuds d'un personatge que de cop, es veu obligat a créixer, a abandonar la joventut en la qual volia viure per sempre. Un personatge que de cop és conscient que la seva vida també depèn de la vida de les persones que l'envolten. Un personatge que de cop, ha de triar sabent que la tria implica perdre allò no triat.

Francesc Ferrer interpreta el personatge del Ramon, però també interpreta els altres personatges que interactuen amb ell, ... el pare, la mare, la germana, el germà, el metge, la Patri, ....

L’espai escènic d’Anna Tantull també està concebut des de la visió de la pèrdua, una habitació que es va buidant de contingut com la memòria de la mare. Música en directe del mateix Francesc Ferrer, disseny de llums de Conchita Pons i unes magnífiques projeccions audiovisuals de Josep Galindo (dramatúrgia de les projeccions) i Toni Roura.

Una magnífica proposta que estarà a la Sala Atrium fins al dia 1 de desembre.

Paga molt la pena. Creiem que cap "teatraire" se l'hauria de perdre.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

14/11/2019
Francesc Esteve i Tomàs
Teatre Barcelona

La segona adolescència!, aquesta època tan intensa fins que… arriben els 40

AVIS A NAVEGANTS al final de la meva opinió.

Pensem, estem a punt de deixar els 30 i encetar els nous 40 anys. Deixar endarrera aquesta nova adolescència que no volem deixar escapar. I amb aquesta premissa ens enganxa i atrapa des del primer minut. Qui no vol recordar aquells moments de la joventut i veure el que ens divertia en tot moment. Tenim records musicals, records en segons quins cartells enganxats a la paret de la nostra habitació. I amb aquest monòleg veiem la nostra segona joventut amb moments divertits i a la vegada tràgics (que no ho són tant). Però arribar als 40, sembla que tenim nous reptes per assumir. Es com sortir dels quinze anys i anar als 20. Aquest tren que sempre perdem i volem atrapar.

Com en una cassette de la nostra infància/adolescència ens avisen que estem en la CARA A de l'obra. Aquesta part ens fa riure, tenim un somriure de complicitat en tot moment amb el Ramón. Però sempre queda la CARA B de tots els cassettes. Cada cara de la cassette es una nova etapa de la nostra vida.

I un cop hem escoltat tota la CARA B. I com en la vida, els somriures tenen que conviure amb les llàgrimes. En aquesta part de l'obra la truita es gira. Veiem com la mare ha de lluitar contra una malaltia i com afecta al seu cercle íntim. Aquí tenim el primer clatellot de realitat. Aquest monòleg divertit i fresc, es torna gris i tendre. Mentre veiem que la mare va perdent la memòria, el Ramón recupera de la memòria tot el que ha viscut.

En Francesc Ferrer m'ha semblat fantàstic. M'ha transmet aquest caràcter simpàtic que requereix el personatge, amb qui connectes sense cap mena de problemes ja que el veus proper. Però de mica en mica hem sofert amb ell tota la seva vivència i problemes que li han caigut de cop.

Tant l'escenografia com la música m'han transportat a l'habitació d'adolescent. I he vist com d'una habitació caòtica (inicialment) perfecte per a un adolescent, s'ha anat tornant buida amb contrast amb el personatge de la mare. Hem acabat amb una habitació totalment buida, blanca tota una metàfora al sentiment de la mare..

El text que Mar Monegal ha creat pel Francesc Ferrer sembla de vint-i-un botons i li cau a la perfecció. Això li fa fet que l'actuació sigui fresca, com si ens expliqués una vivència pròpia.

Només puc que recomanar a tothom que ompli la Sala Atrium, que ens presenta una obra que ens agradarà i sortirem amb les piles totalment carregades.

AVÍS A NAVEGANTS, a més de l'opinió de l'obra faig un petit incís referent a la situació atual a l'enllaç de la meva opinió

11/11/2019
Marc Ribera
Teatre Barcelona

Sufre, Ramón

Fer 40 és, potser, adonar-nos de quanta raó tenien els pares quan deien allò de “gaudeix ara, que ja veuràs de gran”, mentre nosaltres, incrèduls, comptàvem els dies per arribar a l’edat adulta i ser lliures, segurs de que res podia ser pitjor que l’angoixa de no saber si aprovaríem el proper examen de mates o de si els meus sentiments per la noia o el noi de torn serien mai correspostos.

Ramon parla d’aquesta eterna joventut a la que ens aferrem amb ungles i dents, i de la crisi existencial que ens cau a sobre quan ens adonem que per moltes pastanagues ecos i suplements probiòtics que prenguem, les nostres cèl·lules envelleixen cada dia i la nostra energia ja fa anys que va començar a decaure — des del moment que vam fer-ne vint-i-cinc, diu el Ramon.

Ramon és un fantàstic monòleg vintage, interpretat per un actor que fa d’actor que travessa la crisi dels 40. Una crisi que no arriba tant pel fet d’arribar a aquesta edat, sinó perquè amb ella es precipita tota una sèrie d’esdeveniments que l’obliguen a aturar-se, avaluar-se, enfrontar-se i assumir responsabilitats.

Són moltes les virtuts d’aquesta petita gran obra. La primera, que un monòleg d’una hora i mitja passi —com la vida— volant. La segona, el viatge al que ens convida aquest text, divertit i tràgic, ple de música i referències als 80 i als 90 que permet que tots els que vam néixer o viure en aquesta època ens hi sentim identificats. I, finalment, l’excel·lent treball del Francesc Ferrer, que ens fa preguntar-nos quant del Ramon hi ha en ell, de personal, sincer i proper que fa el seu personatge.

Una fantàstica estona de teatre de proximitat que finalitza amb un gir inesperat que fa que l’obra agafi encara més volada. I és que, potser, un dels aprenentatges més importants que fa el protagonista (i nosaltres amb ell) és que la vida no va només d’un mateix, sinó també —sobretot— de tots aquells que ens envolten. I que, de vegades, el sentit d’aquesta el podem trobar en el servei, l’amor o la cura d’aquells que ens estimen.

Perquè cada etapa és diferent i en totes elles es pot trobar un propòsit que ens permeti viure-la. I, potser, la millor manera de no trobar a faltar la rauxa dels vint és descobrir el seny dels quaranta, la profunditat dels seixanta o la llibertat dels vuitanta.

Per molts anys, Ramon!

11/11/2019
Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

La immaduresa davant la maternitat i la maduresa davant la malaltia

La vida d’en Ramon (Francesc Ferrer), el protagonista principal d’aquesta història, és com una muntanya russa, plena de baixades, pujades, revolts i tombs que ha de saber entomar per tal d’evitar desastres. És cert que molta gent pel camí hi troba pedres, però hi ha d’altres, com en Ramon, que hi troba rocs. Saber créixer, madurar, superar obstacles i acceptar que ens fem grans no és gens fàcil.

“Ramon” és un monòleg escrit i dirigit per Mar Monegal, una tragicomèdia generacional, que ens parla de la crisis dels 40, de la por al compromís, dels límits de la llibertat i de la impossibilitat d'aturar el pas del temps. La maternitat i la malaltia són els dos temes principals d’aquesta proposta. La immaduresa davant la maternitat i la maduresa davant la malaltia de la mare.

Amb en Ramon t’ho passes bé, rius, t’emociones i plores. T’hi sens identificada, perquè moltes de les coses de les parla les hem viscut de ben a prop, pot ser de manera diferent, dependentment de les vivències personals de cadascun de nosaltres.

A “Ramón” s’ha fet una gran feina en tots sentits : text, direcció, posada en escena i interpretació.

Francesc Ferrer actua amb tanta naturalitat que una s’adona que hi ha quelcom més que una magnífica interpretació rere el seu personatge.

“Ramon” és un text escrit des del cor, amb coneixement de causa. Inspirat en el record d’aquells que ja no hi són i que van ser algú important en les seves vides.

Una part molt important dins la dramatúrgia són els audiovisuals i les projeccions. Rere cada projecció hi ha un munt de missatges visuals plens d’informació. Imatges que en un principi ens apareixen nítides, clares i entenedores, mica en mica es van difuminant, esborrant fins a desaparèixer. “La dolce vita” de Fellini, la conjugació del verb ser, la recepta de les croquetes, el sofregit de ceba, les croquetes, el 4, el rellotge biològic i la maternitat.

“Ramon” és una proposta tendra, divertida i emotiva. Un record a tots aquells que se’ls va apagant la memòria i un homenatge a la figura materna.

Totalment recomanable. No us la perdeu!!!

25/11/2019
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

La comèdia, el drama, la vida

Una de les coses més boniques del teatre és descobrir obres que no són el que semblen. En aquest sentit, Ramon és una de les més grates sorpreses que s’han presentat en el que portem de temporada. L’espectacle parteix com un monòleg divertit sobre la crisi dels quaranta, amb els típics conflictes sentimentals, familiars, artístics i professionals d’un home heterosexual immadur que no sap com enfocar la seva vida. Malgrat tractar-se d’un tema ja explorat en moltes i diverses ocasions anteriorment, el seu protagonista sap donar-li un carisma especial al relat que s’omple des del primer moment d’una gràcia genuïna. Farcit de cançons, referències nostàlgiques i algunes anècdotes, l’espectador mai arriba a saber fins a quin punt tot allò que ens explica és una ficció o és autobiogràfic però precisament això forma part del seu original magnetisme. Ara bé, el moment en què la història gira cap a un esdeveniment dramàtic és quan tot plegat, veritablement, s’eleva a un material sensible, únic, inesperat i valuós. Sense caure en el sentimentalisme, lliçons moralistes ni frases d’autoajuda, el muntatge mostra una realitat que irromp en la trama de forma sobtada i imparable per canviar-ho tot, de la mateixa forma en què passen aquestes coses, precisament, a la vida. L’actor Francesc Ferrer té l’habilitat per conduir al públic pel drama o la comèdia segons convingui, amb gran sensibilitat i matisos, aconseguint que la seva interpretació sigui indivisible del realisme de la història mateixa. En definitiva, es tracta d’una peça inesperada, profunda i, al mateix temps fresca, que cap prejudici hauria d’impedir als espectadors animar-se a anar-hi a veure-la.

21/11/2019
Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Suposada immaduresa i redempció

Vagi per davant que crec que sóc l’únic espectador a qui no ha entusiasmat aquesta premiadíssima proposta, vista la temporada passada, així que no em feu gaire cas, que no tothom pot estar equivocat tret de mi. I és que em va semblar retrògrada malgrat ser aparentment “fresca”, impartint carnets de maduresa i dictaminant quines decisions evidencien que no l’has assolida tot i que t’hagin arribat els 40.

Proposta ben arrelada a la nostàlgia dels 80 i 90, començant per l’estructura de l’obra, amb dues cares, com aquelles cassettes. Una CARA A més simpàtica i humorística (tot i que a mi tampoc m’ho va semblar en excés) sobre els motius i conseqüències d’una ruptura, i els drames de ser actor d’un etern adolescent (clavat, això sí). Admeto (se’m va ajuntar tot, ja ho veieu) que em cansa veure espectacles on els actors ens expliquen com de dura és la seva professió. Sí està molt ben descrita aquesta joventut allargada fins a l’extrem, on els quarentons encara ens veiem com a “nois” quan els nens ben educats ja fa anys que ens tracten de vostè.

Al protagonista li cauen els 40, i tot canvia. L’última frontera per entrar ja de cap a la maduresa. I que és ser madur? Doncs segons bona part d’aquest monòleg, és tenir fills. I si no vols tenir-ne, perquè no vols suportar certes coses, no estàs disposat a renunciar-ne a d’altres, diagnòstic infal·lible: ets immadur (sí, al s XXI). I, de retruc, l’avís de les conseqüències de no atendre aquest destí immutable: La CARA B, més dramàtica. Sense apel·lar al sentimentalisme, no farem spoiler, i de forma intel·ligent, t’adverteix que la teva immaduresa no passarà inadvertida i el karma et posarà a lloc. No vas voler tenir fils per lliurar-te de certes coses? Doncs ara t’ho trobaràs, en pitjor.

I sí, hi ha un punt final de reflexió i acceptació que aquest sí val la pena, d’agrair i estimar els pares però la moralina del camí, ai, fins i tot em va molestar.

El millor: el disseny escenogràfic, una habitació que va perdent l’aire de l’adolescent que hi viu i es transforma en nítida, sense records que potser ja no ho són ni eren l’important d’allà on vivíem.

Acabo com vaig començar, quan només a mi no em va fer el pes, cosa meva.

30/09/2020
Jordi Casas Duocastella

Després de l’injust tancament de la cultura del novembre, he tingut l’oportunitat de veure aquesta obra a la Farinera del Clot gràcies al cicle Barcelona Districte Cultural.
El Ramon és un home a punt de fer 40 anys, que després de separar-se i perdre una feina d’actor torna a viure a casa dels pares. En una primera part es repassen amb gràcia alguns clixés dels homes immadurs, així com alguns records de l’època d’EGB. La segona part és molt més emotiva, amb un fet que obligarà el Ramon a madurar.
Francesc Ferrer domina a la perfecció i tot sol el tempo d’aquesta molt bona obra, que combina molt bé la comèdia amb el drama, aquest últim tractat a més amb molta tendresa.

03/12/2020
Jordi

Divertida i emocionant. Una interpretació molt potent i propera.
M’ha encantat. Un text intel.ligent i molt afinat. Una obra brillant. Primera obra post-confinament que veig. Gran encert!

22/09/2020
Anna

M ha agradat moltissim!
El que més, el gir de l’obra, pero l’he disfrutat de principi a fi… T’enganxa i et fa entrar dins la seva habitació i ser esoectador de tota la seva història
Super recomanable

19/09/2020
Germinal

Un monòleg excel·lent, que aborda amb sentit del humor i sense caure en la frivolitat, algunes qüestions de gran trascendència com ara la responsabilitat davant la paternitat, el pas del temps i les seves conseqüències, les contradiccions entre dur una vida creativa o acomodada, els conflictes i les relacions afectives en l’entorn familiar… amb una gran interpretació, molt versàtil i intensa, d’en Francesc Ferrer. Mereixeria sense dubte una més gran projecció.

01/01/2020
NEVIÀ

L’obra RAMON m’ha agradat molt.
És dinàmica, propera i cordial. Amb tocs d’humor.
En Francesc Ferrer realitza una bona interpretació artística i musical. Amb la inestimable direcció de Mar Monegal.

04/12/2019
Enric

He vist molt ben desenvolupat el tema de l’Alzeimer que em toca de prop per ma mare. El guiò es molt bo i la interpretaciò tambè. El recomanarè molt.

29/11/2019
pilar ferrer puyuelo

Ramon m’ha agradat molt. M’ha agradat tot. He trobat humor, tendresa, sensibilitat.
Felicitats a la Mar Monegal per la seva obra que m’ha encantat i al Francesc Ferrer per la seva exel·lent interpretació.
Molt recomanable!

29/11/2019
Gregorio

Me ha gustado todo,muy buen guión,buena puesta en escena y un gran actor q me produjo sensaciones muy agradables.

25/11/2019
Rocio

Ramon , que difícil es fer-se gran
Mar Monegal ens ha tornar a seduir amb la seva nova obra “Ramon “. Un Excel.lent guió, amb una interessant i engrescadora posada en escena que creix amb una interpretació brillant del Francesc .
Ramon amb el seu monòleg, ens fa entrar en el seu món i viatjar amb ell en un trajecte vital ple d’humor, de drama, de compromís i de realitats quotidianes . L’homenatge a la mare/mares està present en tota l’obra.
Quant un actor en estat de gracia interpreta un monòleg divertit, madur, intel·ligent i sensible ens trobem davant d’una obra que ens farà passar una bona estona i reflexionar sobre com inclús les situacions difícils ens poden ajudar a construir un nou i millor futur.

24/11/2019
Albert Maseda

Una obra amb tots els ingredients, feta des de l’emoció sense caure en tòpics per emocionar, combinant la comèdia i la tragèdia amb excel.lència, entrellaçant-se durant tota l’obra amb girs inesperats. Senzillament un gran projecte de graduació definitiva d’aquesta bèstia escènica, un gran actor que no ha deixat mai de lluitar pels seus somnis. Senzillament, un projecte personal que traspassa l’escena i penetra a l’espectador sense deixar-lo indiferent. Gràcies per ser-hi, Francesc, i regalar-nos una hora i mitja de vida. Felicitats!!!

24/11/2019
Eulàlia

Ramon és una molt bona obra, escrita per Mar Monegal, plena de tendresa, humor i dramatisme.
Francesc Ferrer la broda, amb una gran interpretació, que enganxa als espectadors desde el primer minut.
Ahir varem gaudir molt de l’espectacle i la seva posada en escena. Molt recomenable!

24/11/2019
Pep Dengra

Val molt la pena anar a veure aquesta obra.Francesc Ferrer es buida barrejant comedia,drama,musica…
El guio es un bany de realitat i es nota q esta escrit i imterpretat amb el cor.Enhorabona!

24/11/2019
Marisa

Tot es bo. L’actor el millor.

24/11/2019
Jesus Garcia

Una petita joia, no us la perdeu!!
En Francesc Ferrer fa una de les interpretacions més honestes que he vist mai. Es percep que es un projecte amb el que hi està compromés i transmet aquesta passió als espectadors.

23/11/2019
Pau Pascual

Una obra excel.lent amb un ritme trepidant. Humor, sensibilitat i bones maneres amb una interpretacio brillant de Francesc Ferrer que contagia al public els canvis en l’estat d’anim de cada moment. Una obra propera i contemporanea que podria ser la de qualsevol jove entrant a la quarentena.
Brillant!

23/11/2019
Oriol Martinez Callau

Un monòleg de costumbrisme delicat, divertit, tendre… et fa viatjar emocionalment d’una manera dolça i sense estridències. S’agraeix que, essent un monòleg, el Francesc Ferrer (que, de tant “estar”, està increïble) no caigui ni un sol moment en fer “teiatru”. Magnífica direcció d’actors… Una joieta! Aneu a veure-la si o si!

22/11/2019
Marco Areddu

Gran trabajo y gran puesta en escena. Me encanta la sensibilidad de la escritura y las emociones que viajan como una montaña rusa.

20/11/2019
Manolo

Tot

20/11/2019
Sergi Martínez

Un espectacle proper, on tothom s’hi pot sentir reflexat en algun moment de la seva vida. Treball fet amb molta cura amb dues cares ben diferents però que van lligades una amb l’altra. Realment un cop vista, per més que hi penso, no hi ha cap error. Tot està pensat! Text, actor, imatges, llum, espai, etc…
He gaudit molt d’aquest espectacle i convido a la Mar Monegal perque no deixi d’escriure. Ens donaria una alegria a molta gent. I convido a qui no l’hagi vist, que no se la perdi, ja queden menys de dues setmanes!

19/11/2019
Carme

Una obra genial , ideal per passar una bona estona, riure , emocionar te ……. Molt recomanable. Enhorabona a la Mar i a tot l equip. No us la perdeu!!!!!!

18/11/2019
Maite Seminario

D’ aquest monoleg Ramón,m’ ha agradat tot, l’ argument, la posada en escena i la música.És una obra que té una durada de hora i mitja, però és tant amena i t’ engantxa tant que passa volant el temps.La recomano 100%, és molt divertida i plasma molt bé la realitat d’un noi que torna a casa Dels pares ja amb una quants anys.

18/11/2019
Marta Puig

Aneu a veure-la i deixeu-vos portar per un guió i direcció sorprenent, realista i altament emotiu! L’actuació brillant, en perfecta simbiosi entre actor i personatge!
Altament recomanable!!!

18/11/2019
Maria Rosa Sentelles Rivera

M’ha deixat frepada des del primer instant…connecta amb la vida, fa riure, somriure i plorar. Tendra, emotiva i divertida alhora. Magnífic argument i una actuació fantàstica , creïble, sembla que l’actor és realment la perdona a qui passa tot el que ens va explicant. Felicitats a l’autora, a l”actor i a tor l’equip que ha fet possible aquesta meravell.

18/11/2019
Berta Dolader

Una GRAN OBRA que m’ha emocionat des del minut 1. M’ha arribat al cor i he rigut i plorat com feia temps que no feia. Entres a la història, i durant 1 hora i mitja, rius, plores, cantes i t’emociones amb el Ramon. A més als quarentons ens fa reviure la nostra infantesa i adolescencia. Hi he anat amb rl meu fill de 12 anys i també li ha agradat moltíssim. 100% recomanable! Moltes felicitats Mar Monegal i Francsesc Ferrer, i a tot l’equipàs hi ha darrera. Si puc hi tornaré!

18/11/2019
Carme Solé

Un espectacle de Mar Monegal, que ens ha tornat a captivar amb la seva dramatúrgica i direcció.
Una obra molt rica en la seva escenografía, imatges, músiques i interpretació.
Francesc Ferrer dóna vida a Ramon, on aconsegueix que l’espectador visqui amb ell el recorregut d’aquesta muntanya russa que és la seva vida i podría ser la de tothom.
Molt recomendar per aquelles persones que es vulguin emocionar i divertir-se.
No us la perdeu!!

18/11/2019
Elisabet Ferré

Ramon, és una obra que hi connectes des del primer minut. Una autèntica muntanya russa on tots podem trobar el nostre lloc.
El Francesc Ferrer activa un text sincer, real i divertit on l’espectador segueix amb ell la seva història.
Felicitats Mar Monegal per aquestes paraules que ens fan viatjar.

18/11/2019
Nuria

Un gran treball que arriba al cor i emociona. Totalment recomanable. No us la perdeu!

18/11/2019
Domènec Cuscó Ramoneda

Arriba al cor del espectador.
És fàcil sentir’t-hi identificat.

18/11/2019
Anna

Mar Monegal ens ha tornat a sorprende amb una obra d’actualitat, plena d’emocions que no ens deixen indiferents. Durant 90 minuts, en Ramon, amb una magnifica interpretació de Francesc Ferrer ens acosta a la seva familia. IMPRESCINDIBLE veure-la! Moltes felicitats a tot l’equip i direcció

18/11/2019
María Jesús Alcalde

Me ha gusta todo,

18/11/2019
Anna

Una obra GENIAL, molt ben escrita i dirigida. Des de’l primer moment l’espectador/a empatitza amb el personatge… rius, t’emociones… En Francesc Ferrer, Ramon, es mostra molt generós en l’actuació. Moltes felicitats a la Mar Monegal i a tot l’equip que ho fan possible!!! MOLT RECOMANABLE

18/11/2019

Veure totes

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Torna ‘Ramon’, un monòleg sobre la por al compromís i el pas del temps

La Sala Atrium recupera Ramon, un monòleg escrit per Mar Monegal i protagonitzat per Francesc Ferrer, que reflexiona sobre la por al compromís, els límits de la llibertat i la […]

10 desembre 2024

Torna Atrium amb un espai renovat i l’estrena d’un text de Víctor Català

La Sala Atrium reobrirà les seves portes aquest dimarts 12 de novembre, donant el tret de sortida a una nova temporada amb l’estrena de l’obra Verbagàlia de Víctor Català, dirigida […]

7 novembre 2024

La nova temporada del Poliorama recuperarà el musical ‘Forever Young’

El Teatre Poliorama ha presentat una vintena nous espectacles que es podran veure a partir del setembre en aquest teatre de La Rambla. Teatre de text, musicals, òpera, comèdia o […]

23 juliol 2021