Tot el que necessites per anar al teatre

Psicosi de les 4.48

Psicosi de les 4.48

Psicosi de les 4.48 explora la regió de la ment que la majoria d’éssers humans desitjaria no haver de visitar mai, però de la qual moltes persones no poden escapar. És un territori habitat per les veus. El fet que l’obra fos escrita quan Sarah Kane patia una depressió profunda, una circumstància més destructiva que creativa, demostra l’acte de generositat de l’autora. Que la peça sigui un acte, una creació escènica d’una qualitat inusual és, certament, un heroisme.

SINOPSI

El suïcidi sempre ens interroga, i el suïcidi d’una escriptora planteja una pregunta que els vius cerquem de respondre. Inevitablement, l’ombra de la mort de Sarah Kane plana sobre tota la seva obra, i això pot fer que llegim els seus textos buscant un diagnòstic, escoltant els crits sords que demanen ajuda. El repte dels lectors de la darrera obra de Sarah Kane és deixar de buscar a l’autora entre les paraules de la peça i transportar el text cap a la seva pròpia realitat; això els ajudarà a reconèixer la por que senten i els impulsos que els mouen en relació amb un acte autodestructiu que sovint preferim ignorar. 

Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • Hebert unpoquitofeo

    “Psicosi de les 4.48”. Aposta molt en la línia de La Seca. Obra durilla no pel tema, que déu n’hi do, el camí cap al suicidi del personatge/autora, com pel text i l’estructura i la comprensió del mateix, que admeto, no sempre vaig assolir. Moments de diàleg, bé, monòleg, interior, inconnexos, repetitius, que intenten reflectir el procés mental del personatge, de depressió en depressió amb altres problemes/malalties/no sé com dir-ho mentals, i on en algun moment m’he hagut de resituar. Requereix màxima concentració. Els fragments on dialoga amb els metges són els que més m’han agradat i he entès, com el patetisme del doctor que es veu massa proper i sincer amb la pacient. O com quan la van diagnosticant després de mil i un medicaments i efectes secundaris amb perles com “Comportament paranoide, creu que la volem enverinar”.
    Ahir vaig sortir una mica decebut però ha fet pòsit i avui valoro més l’aposta. La interpetació, monòleg de l’Anna Alarcón, molt, molt potent.

    26/09/2015