Psicosi de les 4.48

Com és possible que la Sarah Kane, una persona oberta, dinàmica i lúcida en públic, va estar a la vegada dominada per una depressió maníaca?

Anna Alarcón es transforma en Sarah Kane, una dramaturga i directora teatral anglesa de 28 anys, que es va suïcidar l'any 1999 (es va penjar al bany amb els cordons de les seves sabates) mentre estava ingressada, de manera voluntària, en un dels millors hospitals Psiquiàtrics del Regne Unit, el Maudsley Hospital de Londres. Allà Sarah escriu aquest monòleg, on aboca tota la seva desesperació i el ​​seu desig de vida i amor, i vol mostrar què és el que passa per la ment d'una persona quan ja no distingeix la realitat de l'imaginari, els records del que és fantasiós i els somnis dels malsons.

El títol de l’obra fa referència a l'hora en què més suïcidis es comenten. Segons estadístiques angleses ,és just en aquest moment quan s’acaben els efectes dels fàrmacs presos la nit anterior.

Ha estat una feina d’equip fantàstica. Bona direcció, escenografia, il·luminació i sobretot interpretació.

L’espai escènic és fred i impactant. Unes bigues de ferro marquen l’espai, que s’il·lumina en diferents moments, per mitjà d’uns fluorescents adherits a la part de sota de les barres , una cadira de tortura i un terra emmoquetat d’aspecte rugós i de tons grisosos completaran l’escenografia de Toni Giró. La part de les seqüències numèriques per mostrar-nos la lucidesa dins de la depressió que patia la Sarah, m’ha agradat molt.

La il·luminació és un element molt important en tot el transcurs de l’obra, marcant-nos els diferents estats d’ànim de la protagonista.

La interpretació de Anna Alarcón és extraordinària, d’una entrega i desgast físic i psicològic brutals. Poder-se desprendre de la forta i esgotadora personalitat del personatge, li és necessari, tal i com ens va comentar després durant el col·loqui, una bona dutxa i unes quantes hores de desconnexió posteriors a la funció. Una interpretació del tot creïble, que ens ha deixat clavats a la cadira durant l’hora i vint que dura l’espectacle; una feina brillant que ha estat possible gràcies en part a en Guilla Vidal- Ribes (assessor de moviment, artista escènic, humanista i pedagog).

Després, ens vam quedar al col·loqui post funció amb l’actriu Anna Alarcón, el director Moisès Maicas, l’equip artístic de l’espectacle “Psicosi de les 4.48” i el ponent del Grup UOC Alumni Psicologia ,Enric Falo Zamora ( psiquiatra de Sant Joan de Deu de l'Hospital de Dia del Baix Llobregat i membre del comitè de cinefòrum Josep Romanyà de Capellades).

El debat a part de parlar sobre l’obra i el personatge de Sarah Kane, també va girà al voltant del suïcidi, de l'abordatge Psicològic i Psiquiàtric dels Trastorns de l'Estat d’ànim, i de les psicosis en general.

A la Seca no hi cabia ni una agulla !!!!

El públic encara en estat de shock, vam aplaudir amb ganes durant una bona estona.

Creieu-me si us dic que és molt i molt recomanable.

Així em va deixar Anna Alarcón amb Psicosi de les 4.48. Si em pregunteu per l'espectacle imperdible d'aquest inici de temporada, us diré que aneu a La Seca a veure aquesta meravella.

Sarah Kane, l'autora del text, transmet en aquesta peça tots els sentiments associats a la depressió (ella va patir aquesta malaltia durant els darrers anys de la seva vida, abans de suicidar-se als 28 anys), mentre Anna Alarcón els posa sobre l'escenari en un exercici magistral de contenció i matisos. La por, l'angoixa, la desesperació, les ganes de viure, l'humor, la passió, la buidor, tot, absolutament tot, ho veureu reflectit al seu rostre, en una interpretació que commou sense remei per la seva força i fragilitat.

Encertada també la posada en escena, molt simbòlica i minimalista, i la direcció, sempre a favor d'un text complicat que esdevé una joia en aquest muntatge.

De debò, no us la perdeu.

Més informació a Somnis de Teatre

 

Sí, és una peça molt difícil, com ho va ser la vida de la seva autora que es penjà als 28 anys. Sarah Kane no va tenir una vida fàcil de depressió en depressió fins que va decidir acabar amb tot. Va escriure l'obra poc abans de suïcidar-se i realment esgarrifa el que diu. No tinc clar que el tractament de l'obra hagi estat el més indicat, però si vull constatar que l'Anna Alarcón ha estat immensa, deixant-s'hi la pell, i per tant penso que ha estat ben dirigida. penso que els forts aplaudiments han estat dirigits a ella.

http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/