Polònia: el Musical

Després de l'èxit de La familia irreal, era qüestió de temps que el televisiu equip de Polònia tornés als escenaris teatrals. En aquesta ocasió, ho fa utilitzant directament la seva pròpia marca i explotant un tema de rabiosa actualitat, com ens tenen acostumats. Així, presenciem una visió satírica de la vida política i social de casa nostra, tot utilizant números músicals i escenes en clau de vodevil, que formen part d'una única trama ben definida. En aquesta ocasió, fan un homenatge a grans clàssics del gènere musical, tot adaptant per la història temes de Els miserables, Jesucrist Superstar o Mar i cel, per exemple. De fet, la història creada funciona i la majoria de les cançons encaixen perfectament en ella. En aquest sentit, l'ampli ventall de personatges escollit jugaria a favor del dinamisme i de la creació de diferents subtrames que marcarien el ritme frenètic que requereix la obra, tot i que cal dir que es podria retallar alguna part innecessària per tal d'acabar d'arrodonir-la.

La direcció de l'obra té moments realment ben trobats, marcant molt bé el tempo necessari per les escenes de vodevil i aportant un toc cubanero molt apropiat en altres moments. En relació als actors, podem dir que treballen els seus personatges amb el mateix encert que a la televisió, tot i que en aquest format s'afegeix la dificultat de que gairebé tots els actors encarnen dos o tres personatges diferents al llarg de la funció, requerint un canvi de vestuari i maquillatge veloç. També cal destacar una escenografia del tot funcional i amb una estètica moderna molt addient, la qual es complementa amb una part audiovisual suggerent i molt ben utilitzada. Així doncs, si el que busqueu es passar una bona estona, riure i gaudir d'un musical diferent i d'un espectacle ben construït, sens dubte, aquesta és una bona opció a triar.

Estem davant d’un musical, entre una barreja de vodevil i obra còmica, protagonitzada per les figures més representatives del món de la política d’aquests moments, tan de Catalunya com de l’estat espanyol. Una idea que surt de -Minoria Absoluta- i que ha estat escrita per Jordi Galceran, Júlia Cot, Jaume Buixó, Pau Escribano i Toni Soler i dirigida per l’actor Xavier Ricart.

Artur Mas reuneix als seus principals aliats: Oriol Junqueras (ERC), Joan Herrera (Iniciativa) i David Fernández (CUP) a l’Hotel Nacional per parlar del procés sobiranista. El PP també hi serà present per sabotejar els seus plans: Alicia Sánchez Camacho, Rajoy, Esperanza Aguirre i Aznar, com el doble del president Mas. I tampoc no hi podien faltar els partidaris de la tercera via: Navarro, Iceta (PSC) i Duran i Lleida (Unió). Els actors encarregats d’aquests personatges són: Bruno Oro, Queco Novell, Iván Labanda, David Olivares, Mireia Portas, Agnés Busquets, Xavi Serrano i Anna Bertrán, que interpreten cadascun d’ells, dos i tres personatges diferents al llarg de la funció, el que suposa una feina de precisió i organització mil·limètrica, per poder dur a terme un canvi de vestuari i maquillatge amb una rapidesa constant. Dalt de l’escenari hem pogut veure personatges polítics com Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera, David Fernández, Alicia Sánchez Camacho, Aznar, Rajoy, Esperanza Aguirre, Navarro, Iceta, Durán i Lleida i d’altres personatges més mediàtics com la Carme Forcadell, la Muriel Casals, en Josep Mª Vila d’Abadal, la presentadora Bibiana Ballbé o la monja Teresa Forcades. Tot i que tots ho fan d’allò més be i han estat genials, m’agradaria destacar a l’actriu Anna Bertran i els actors Bruno Oro i Queco Novell. Els hem vist a tots interpretar, ballar i cantar algunes peces de musicals com “Mar i cel”, “Els Miserables”, cançons pop i rock de Miquel Jackson, The Clash o Aerosmith, fins hi tot una batalla de gangsta rap entre l’Herrera, en Fernández i la monja Forcades, que creieu-me que no té preu!

Moments realment divertits com el vídeo amb les aparicions dels dos presidents morts Francesc Macià i Lluís Companys parlant amb Oriol Junqueras, el moment surrealista de la presentadora Bibiana Ballbé (que tampoc no té preu) o les entrades i sortides de l’armari de la Camacho o l’Aznar parlant en català, per citar-ne uns quants.

En definitiva un espectacle recomanable per tots els públics, amb molt bones actuacions i una escenografia en tot moment canviant que ens ha fet riure i passar una bona estona.

VALORACIÓ: *** 1/2

Crec que és la primera vegada que coincideixen a la cartellera barcelonina dos espectacles basats en programes de TV3: el que ara ens ocupa i l'APM. Potser és casualitat, però val a dir que la productora Minoria Absoluta ja ha fet altres incursions teatrals, i algunes de gran èxit. Aquest cop -igual que ja van fer amb La família irreal- s'han envoltat de gent de teatre, que aporta professionalitat i bones idees però sense alterar l'estil inconfusible del programa. Si en l'altra ocasió es va comptar amb Dagoll Dagom, ara veiem que s'han involucrat en el projecte l'autor Jordi Galceran i el director i actor Xavier Ricart.

L'espectacle comença com una comèdia de situació, amb números musicals sorgits del no res, i acaba com un vodevil clàssic i ben executat. No es troba gaire rastre de Galceran en el text final, però sí molts trets característics dels guions televisius de la sèrie. El que sí cal dir és que el fil argumental dóna continuïtat a la trama i s'aguanta tota l'estona. Una estona, per cert, un pèl llarga... tot i que l'excel·lent treball dels grans còmics que formen Polònia ho fa passar de forma molt i molt lleugera.

La transició d’un format televisiu tan lligat a l’actualitat com el Polònia a un altre de teatral no és una tasca gens fàcil. L’actualitat és fugaç (cada vegada més) i, per tant, el motor que fa funcionar aquest espai satíric setmanal s’havia de reinventar d’alguna manera. Probablement, per aquest motiu han comptat amb la destresa de Jordi Galceran que, juntament amb els guionistes habituals del programa, ha dissenyat una trama amb vigència atemporal i vodevilesca protagonitzada per les figures més representatives del panorama polític de Catalunya. La idea és intel·ligent i treu el màxim partit d’uns actors/imitadors que, com ja hem vist al show de TV3, aporten una vis còmica i un carisma que molts dels seus equivalents reals no es mereixen. En aquest sentit, l’espectacle funciona, té mala llet, fa riure, combina humor de tots els nivells, i es burla de totes les postures ideològiques i sentiments nacionals, de tots els partits i de la societat civil, amb el més sa dels esperits crítics d’una democràcia madura. Malauradament, sembla que s’ha volgut aspirar a fer massa coses al mateix temps i el resultat acaba per empatxar una mica. És un musical però també una obra d’esquetxos però també una comèdia d’embolics i, a vegades, tot alhora. Comparat amb l’excel·lent La família irreal, es troba a faltar la senzillesa d’oferir, per les mateixes característiques que aquella proposta permetia, un muntatge més pur i sense tants artificis, canvis escenogràfics o girs argumentals complexos. En qualsevol cas, Polònia. El musical conté diàlegs i situacions genials, tot i que també d’altres que no ho són tant; i, per descomptat, una entrega total dels actors dels quals cal destacar (i, potser, això és només gust personal) un fantàstic Bruno Oro (com a Artur Mas i el seu doble), el sempre impecable Queco Novell i uns més que solvents Ivan Labanda i Mireia Portas.