Picasso, rey, monstruo y payaso

La nova producció de Rhum&Cia és un pas endavant en la seva carrera teatral cap a un circ dramatúrgic o un teatre construït sota la carpa metafòrica del circ. En aquest cas, la troupe, capitanejada per Joan Arqué, aprofita l’any Picasso per fer-ne un espectacle que fa servir la figura del malagueny com a excusa per articular una proposta que, tot i recolzar-se sobre alguns elements de la vida del pintor, per damunt de tot desenvolupa els llenguatges propis de la companyia: el clown i la música.

Algunes de les imatges més icòniques del pintor serveixen per composar un seguit de retaules visuals que se sustenten, principalment, en la música i en l’hàbil ús d’instruments que fa un destacat Xavi Lozano. Projeccions, ombres xineses, màscara i molt de circ són els ingredients que formen les diferents escenes, algunes més connectades a la vida del pintor i d’altres no tant, que serveixen per teixir un espectacle que no desaprofita l’ocasió per llegir-li la cartilla a un Picasso polèmic, especialment, en la seva relació amb les dones (per això, el “monstre” del títol).

Per la seva part, Jordi Martínez, l’encarregat de posar nas i ànima al pintor, construeix un personatge que no té cap interès en imitar l’original. Com la resta de l’espectacle, la seva composició és lliure, més propera als codis clown de la proposta que no pas a la personalitat real de l’artista malagueny.

Una proposta d’indubtable qualitat estètica que no es preocupa massa en construir un relat dramàtic i que opta per un recorregut simbòlic amb un llenguatge que acaba encaixant millor del que un podria imaginar de bon començament.

Només queda un dubte: què hi juga la llengua castellana (única, al llarg de tot l’espectacle) en l’aposta de Rhum&Cia? Per què els dos espectacles que ocuparan aquest Nadal les sales grans del TNC i la Beckett són en castellà quan, especialment els integrants de Rhum&Cia, són en la seva majoria catalans? Volem traslladar les noves quotes del 25% de castellà de l’escola cap al teatre? No són prou preocupants les dades de castellanització de la societat catalana com per afegir un granet de sorra des d’un espai cultural tan important a l’hora de transmetre la llengua com és el teatre?