Tot el que necessites per anar al teatre

Petits monstres

Petits monstres

“Tots vivim rodejats de pors, però intentem superar-les o, almenys amagar-les de la vista dels altres. L’Ana, en canvi, ha decidit conviure amb tots els seus temors i paranoies i ensenyar-los sense complexos, acceptant així, públicament, que la seva vida és i serà una veritable merda. A punt de fer els 40 anys, artista conceptual a l’atur i vivint de nou a casa dels seus pares, l’Ana s’ha convertit en un molest espantall que no suporta el món en el qual viu, i el món tampoc la suporta a ella. Només que la seva idíl·lica vida de merda es veurà amenaçada per la intenció de la seva germana Marta de separar-se del seu xicot – vegà i practicant de ioga – i tornar a la llar paterna. La guerra esclatarà entre les dues germanes per conquerir un mateix espai, i en aquesta batalla delirant s’enfrontaran les dues maneres radicalment oposades i irreconciliables de veure el món i viure’l; dues maneres d’enfrontar-se al buit i a les pors i dues maneres de salvar-se a un mateix quan tot va malament, però que molt malament. Marilia Samper

Fotos
Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • Hebert Parodi

    “Petits monstres” a La Villarroel. Es queda a mig camí. Ni m’ha fet riure prou ni provocat reflexions prou interessants. El personatge protagonista, no confondre amb la intèrpret, vol ser tan estrambòtic que cau en la caricatura, amb el que et distancies d’ell. Sí, rius de tu mateix, que sempre és bo, però no m’ha dit gaire cosa, la veritat.

    22/03/2015
  • Llorenç Prats Canals

    No hi ha res més reconfortant que riure’ns de nosaltres mateixos. És catàric. Ja ho fèiem fa uns dies a Joc de Miralls i ara en aquests Petits Monstres de la Marilia Samper, més directa, més aparentment autobiogràfica (potser que no ho sigui en absolut, però ho sembla), i també, inevitablement més senzilla, potser massa.
    Però la comèdia funciona i s’inscriu en un paquet on ja n’hi ha unes quantes com l’esmentat Joc de Miralls, els Animals de Companyia… sense arribar, pel meu gust, al nivell d’aquestes dues. Ara bé, si el que es tracta és de passar una bona estona rient dels petits monstres (d’aquells que creem nosaltres, no dels grans monstres que ens porta la vida), està prou bé. Situacions de la vida quotidiana, que ens fan riure i no plorar perquè sabem que no és si no la nostra pròpia estupidesa la que ens hi aboca, maldestres com som.
    Que en facin més (si són una miqueta més elaborades que aquesta, millor), són un bon antídot de les tragèdies del món real, molt millor que les suposadament còmiques comèdies xiripitiflàutiques que t’asseguren que esclafiràs a riure cada mig minut. No cal.

    07/03/2015