Per un sí o per un no

N’hi ha prou amb un sí o amb un no per trencar una amistat de tota la vida? Si algú ens ho pregunta el més probable és que ens agafi desprevinguts i el sentit comú ens faci dir que no, que una paraula (o una frase) no hauria de ser mai la causa del final d’una amistat. Per un sí o per un no, però, és la justificació lògica amb la qual, en cinquanta minuts, se’ns demostra per què allò que ens pot semblar insignificant és suficient per perdre la confiança en un amic.

Les persones es coneixen entre elles, s’entenen, s’agafen confiança, s’estimen, s’odien, es barallen, s’enfaden, es perdonen, etc. Què passa, doncs, quan has mantingut la relació d’amistat amb una persona durant molts anys? Que ja sigui perquè canvia o perquè arribes a conèixer-la profundament, potser un dia descobreixes que teniu idees diferents de la felicitat o, fins i tot, de la vida.

L’obra és la personificació del teatre de text, que demana a l’espectador la concentració absoluta en el sentit de les paraules per no perdre el fil, ja que, a més, l’escenografia i el moviment de les actrius per l’espai no ajuda gaire a centrar-se. És interessant, al sortir del teatre, intentar identificar-se amb la postura d’una de les dues amigues: som capaços de triar-ne només una?

El dubte no només pot posar en perill una relació o una amistat sinó que és capaç de destruir-la.

Nathalie Sarraute va escriure fa més de mig segle un text molt conceptual sobre l’amistat  i les relacions.  Va rebre el Premi Internacional de Literatura per la novel·la “Les fruits d’or”. Va ser una escriptora tardana de teatre. “Pour un oui ou pour un non" és de les darreres obres de teatre que va escriure. Fascinada per Marcel Proust i Jean-Paul Sartre entenem perquè a la seva obra concedeix una gran importància al que no es diu, a les coses que semblen anodines, al seu sentit amagat i als petits drames quotidians.

Dues amigues de fa molts anys es troben en un intent de recuperar l’amistat refredada no se sap ben bé perquè. Elles fan veure que ho saben, intenten buscar raons que no troben i utilitzen paraules amb un to insultant, mirades i gestos expressius. La incomprensió va creixent a mida que parlen, les situacions i els motius no són clars però la distància es va fent més gran fins que arriben a una relació que ja no és reconciliable.

Dins d’un relat ple de paraules amb significat amagat en el que costava molt entrar-hi, hi hem trobat una idea surrealista però original i divertida: arribar al punt de judicialitzar una incomprensió, un desencís, un desengany. Tot el llenguatge era molt críptic, no tenia un fil, ni un relat progressiu ni res que m’ajudés a no anar-me’n amb el pensament cap a detalls insignificants.

La posada en escena (Elena Fortuny) és original. Les dues amigues es troben al teatre i inicien el diàleg en mig del públic. A mida que es van separant, s’acosten a dos grans panells que reflecteixen les seves figures i mirades mitjançant una il·luminació (Lluís Serra) molt encertada. La disposició de la sala, però, a banda i banda d’un passadís pel que circulen les actrius i la distància que es crea entre elles dues ens fa perdre el que tant es necessita en un text com aquest: l’expressió corporal i la mirada. Maria Pau Pigem i Isabelle Bres són les dues amigues que defensen dramàticament els seus punts de vista i ho fan amb molt d’encert convencent més pel to que per les paraules.

T’has de deixar portar per la musicalitat del llenguatge i l'expressió corporal que les acompanya per poder introduir-te en el text.

Hi anava amb barreja d’interès i reticència a aquesta nova adaptació del text de Nathalie Sarraute.  Una llarga relació d’amistat entre dues dones s’ha vist tocada ¿de mort? per com es van pronunciar tres paraules. Una lleugera? condescendència, potser no buscada, rebuda com a ofensa, provoca que amigues de tota la vida s’hagin allunyat sense parlar-ne explícitament. Assistim a la xerrada que mantenen per aclarir les coses. L’important no és aquella frase, un detonant, sinó el que hi havia darrera, el que envoltava aquell comentari, aquella felicitat que no és plena si algú no ens observa – i ens enveja?-, la manipulació, relacions desiguals entre amigues...

La por era per l’únic referent que tenia, la versió del 2016. Em vaig avorrir moltíssim, rialles buscades i fora de lloc, participació absurda del públic, ritme discontinu…

L’ interès me’l despertaven el text (les reflexions sobre què amaga o insinua una pausa, la importància de com es diuen les coses...) i la direcció d’Elena Fortuny, actriu (aquell enyorat Un disgust danès...) que va debutar, diria, com a directora amb una proposta gens fàcil com Los niños oscuros de Morelia.

Doncs vaja si valia la pena anar-hi. Elena Fortuny ha donat una volta al text. Bé, dues com a mínim. Al 2016  acabava la meva opinió dient que aquesta conversa difícilment la mantindrien dos homes.  Aquesta hipnotitzant discussió sobre matisos, entonacions, punts suspensius i el seu significat…la veia més creïble amb, al menys, la participació d’una dona. La proposta actual ha fet que siguin dues amigues les distanciades. A més, la direcció ha aportat una posada en escena simbòlica i pràctica alhora. Jugant  a crític, cosa que odio, diria que transmet com de difícil és prendre partit de forma objectiva. La col·locació de les actrius, esplèndides, als extrems de l’escenari o que seguin entre nosaltres, fa que no ens ressonin igual els seus arguments, sentiments, reflexions. Involuntàriament, ens sentim més a prop d’una d’elles. Serà que no és tan fàcil decidir entre “un sí o un no”.

Vayamos primero por el argumento, si bien en realidad, sea lo de menos: Per un sí o per un no parte del reencuentro de dos amigas, interpretadas por Isabelle Bres y Maria Pau Pigem, en el que una le cuestiona a la otra por los motivos de su distanciamiento.

A partir de allí, empieza la batalla y las palabras son tomadas como munición y como balas hirientes. Aunque, a decir verdad, el protagonista de la obra no son las palabras sino más bien aquello que no se dice: las entonaciones, las miradas de reojo, los silencios y los hilos de la manipulación y de la condescendencia. Todo aquello que inclina la balanza hacia el sí o hacia el no, lo que hace romper una amistad o proseguirla. Sin duda Nathalie Sarraute, autora de la obra, es una gran conocedora de la psicología humana; los matices y su capacidad por nombrar las sutilezas de las relaciones están claramente plasmadas en el texto.

Sin embargo, algo frena el proceso simbiótico entre el espectador y espectáculo. Quizá la cierta incomodidad visual, aunque inteligentemente provocada, que surge de la disposición escenográfica. Quizá porque el texto quiera apuntar tanto a la quintaesencia que nos empuja sin preámbulos a densidades filosóficas. Quizá el recuerdo de adaptaciones previas, protagonizadas por hombres, cortocircuita esta buena respresentación femenina. Aunque, sospesando los síes y los noes, mi recomendación es sí.

 

Nathalie Sarraute va escriure “ Per un sí o per un no” posant com a protagonistes dos homes, però crec que al text li escau més bé que les protagonistes siguin dues dones.

Aquesta obra es va estrenar l'any 1986, i va obtenir un gran èxit de crítica i públic. Els actors que la van protagonitzar van ser Josep M. Flotats i Juanjo Puigcorbé. Uns quants anys després,  se’n faria un nou muntatge amb els actors Lluís Soler i Xavier Boada a la Sala Muntaner.

En l’adaptació d’Albert Tola tot el protagonisme recau sobre dues dones. Les actrius que les interpreten són Isabelle Bres i Maria Pau Pigem.

Es tracta d’una obra teatral curta, escrita en un sol acte.

L’acció dramàtica és el centre de l’obra. Tota la força recau en el text i la interpretació de totes dues actrius.

El text és boníssim, d’aquells que sense dir res ho diuen tot. Un text ple de silencis i frases amb doble sentit. És cert que per no perdre el fil de l’obra, has d’estar concentrada en tot moment, en la conversa de totes dues amigues, en l’expressió de les seves cares, els gestos, les respostes i el to en que es diuen les coses.

La trama és la mateixa, el retrobament entre dues grans amigues, després d’uns anys de distanciament. Què va passar? Quina va ser la causa d’aquest distanciament? “És bo...això” Una frase pronunciada amb un to una mica condescendent?, o la interpretació (correcta o incorrecta) per part de qui la rep?

Els espectadors ens trobem davant una batalla dialèctica, dues maneres diferents de veure la vida.

Una paraula mal reproduïda. Una paraula mal entesa. El significat de les paraules canvien depenent del to, la intenció o l’emoció en que es diuen, de la mateixa manera que la comprensió i la manera com s’interpreten per part de l’altre.

“Per un sí o per un no” es centra en les relacions de les persones, en la falta de transparència en la comunicació, en mal entendre una paraula que no amaga cap intenció.

Tenim tendència a callar aquelles coses que ens molesten, i no dir amb sinceritat el que realment pensem.

Després d’haver vist les dues versions, hem quedo amb aquesta última.

Sensacionals interpretacions de Maria Pau Pigem i Isabelle Bres.

 

***1/2  

Ahir dimecres al Teatre Akadèmia vam estar convidats a l’estrena d’aquesta nova proposta, que amb veu de dona, es fa d’una de les obres més representatives de la dramaturga francesa, d’origen rus, Nathalie Sarraute (1900-1999), PER UN SÍ O PER UN NO. Escrita com a radioteatre l’any 1981 és una de les seves poques peces teatrals, curta però intensa, escrita en un sol acte.

Aquesta obra s'havia vist a Catalunya diverses vegades, interpretada per Josep Maria Flotats- Juanjo Puigcorbé (Teatre Poliorama 1986), Lluís Soler- Xavier Boada (Sala Muntaner 2013) o la de Lluís Soler – Manel Barceló (Sala Muntaner 2016) que és la versió que nosaltres havíem pogut veure (vegeu aquí la nostra ressenya) .

És per això que el primer que sorprèn d'aquesta versió és que la protagonitzen dues actrius, Isabelle Bres i Maria Pau Pigem.

Una coproducció amb Vintana Teatre, amb direcció d’Elena Fortuny, la traducció al català és d'Albert Tola i d'Isabelle Bres, amb adaptació del mateix Tola.

PER UN SÍ O PER UN NO, explica la història de dues velles conegudes que es troben en un moment tens de la seva amistat. Anar al teatre els sembla una bona manera de retrobar-se, però quan arriben a la sala la tensió creix fins a un punt de no retorn. A partir d’una conversa    irrellevant, entren en una batalla sense treva i s’enfonsen en un joc de postures irreconciliables.

Un text potent amagat sota un joc de paraules que volen dir més del que diuen. Amb la conversa aflorarà un passat amagat de paraules i silencis que van ferir en el moment de ser pronunciades. Paraules simples que recorden moments viscuts i tensions soterrades que tornen a emergir provocant malestar entre elles. Unes vides distanciades que no han permès converses pausades o confrontar punts de vista.

Les paraules ens fereixen i amb elles ferim als altres. Però, el silenci és molt pitjor.

Ahir el Teatre Akadèmia presentava una sala molt diferent de l'habitual, amb dues llargues fileres a banda i banda d'un passadís central molt estret, i a cada extrem una mena de miralls.

En entrar les actrius ocupen les seves localitats, com si fossin dues espectadores més i inicien la conversa, que en lloc d'apropar-les les allunyarà encara mes. Una de les amigues diu que vol interposar un plet per obtenir una sentència favorable que li permeti trencar definitivament l'amistat. Ella se sent menyspreada per la seva amiga i el seu entorn.

És en aquest moment que fan intervenir una tercera persona, el nostre amic Daniel Cuello - Esparrell (també ajudant de direcció) que seu entre el públic. Una solució que ens ha agradat força mes que l'emprada en aquella versió que vàrem veure a la Sala Muntaner.

Es tracta d'una obra que tracta de les relacions, de la necessitat de comptar amb l'admiració de l'altre, de l'esperit de possessió, del qui creu que és posseïdor de l'única veritat possible i que és l'única que dóna la felicitat. La convicció de què el seu món és el millor i per això és necessari que l'altra vagi a formar part d'aquest món.

Però, ja ens va passar amb l'anterior versió de la sala Muntaner, hi ha quelcom en el text que no ens acaba d'atrapar.

A això hem d'afegir que la posada en escena, tot i que diferent i innovadora, presenta alguns inconvenients a l'hora de visibilitzar l'acció, ja que en alguns moments ens hem sentit com espectadors d'un partit de tenis en haver de girar el coll reiteradament per veure l'acció a causa de l'excessiva distancia entre les dues jugadores/actrius, encara que sabem del cert que era un efecte volgut per la direcció de la proposta.

Pel que fa a les interpretacions, creiem que han estat ben resoltes, malgrat que a vegades la distància física entre elles, de punta a punta de la sala els hi treu credibilitat.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ