Paradise

el text em va agradar molt, i alguns passatges em van semblar brutals. la interpretació també, excepte el personatge de Neoptòlem, prò vaja, no és el meu àmbit així que res a dir.

ara bé, hi ha coses més enllà del text i de la interpretació que trobo necessari comentar. algú comenta en aquest fòrum que se li va fer llarga: sí que se’m va fer llarga, i sobretot cap al final em va semblar que dequeia repetidament, i hi va haver diversos detalls que no vaig acabar d’entendre. però res d’això em sembla rellevant.

el que sí que m’ho sembla és el conjunt de decisions preses per direcció. un text tan bèstia sobre la malaltia i la marginalitat, amb referències constants a les realitats migrades i a la guerra i als genocidis que fa temps que tenen lloc al nostre món, interpretat i dirigit per un 100% de persones blanques.

m’agradaria saber què en pensen les companyes de Tinta Negra Barcelona (col·lectiu d’artistes escèniques de Barcelona). suposo que no se sorprendran. per això existeixen com a col·lectiu, vaja. és el seu pa de cada dia.

a falta de persones racialitzades damunt l’escenari, a estones, projectaven unes fotos de persones mauritanes (“slaves in Mauritania” segons l’article al web del fotògraf) fetes per un fotògraf italià (blanc).

també em va sobtar que (i, de nou, més tenint en compte el TEXT de l’obra) que no hi hagués ni subtítols ni llengüa de signes (Les Impuxibels serien un exemple d’incorporació de llengüa signada a l’espectacle artístic).

conclusió: no sé si Moreno Bernardi i la resta de persones involucrades i responsbales de totes les decisions preses (des que reps els permisos per portar a escena el text, fins que té lloc l’espectacle), no sé si aquestes personas han llegit gaire bé Paradise de Kae Tempest. potser haurien de tornar a fer-li una ullada.

fora de tot això, voldria recalcar que la interpretació en general em va semblar preciosa, el personatge de Filoctetes em va impressionar (si per alguna cosa vaig al teatre, és per deixar-me impressionar), la peça musical del principi em va impressionar també, i el que comenta la companya sobre el text simultani, d’una banda sí que trobo que dificultava la comprensió (cosa que s’hauria pogut resoldre en bona mesura amb subtítols, que ajuden a diversos col·lectius, tant persones amb discapacitat auditiva com persones neurodivergents), però em va semblar un recurs preciós per introduir el text original sense que això perjudiqués a seguir la narrativa.

Una de les funcions més estranyes que he vist aquesta temporada. És llarga, molt llarga per dependre d‟un nucli de tres o quatre converses, intenses però que no justifiquen les dues hores de l‟obra. Fins i tot tenint en compte les grans aportacions del cor, continua havent-hi un decaïment freqüent en el conjunt, massa espais buits, augmentats per les pauses que creen fotografies projectades que detenen l’acció, de vegades dividint moments clau però no sempre. I metafòriques, però alienes, requerint una interpretació a part. El doble idioma (anglès i català) complica i allarga encara més algunes seqüències i en dificulta la comprensió. Un elenc jove però bolcat en els personatges i una producció coherent però potser no del tot encertada per elevar l’obra i acostar-la al públic.