Tot el que necessites per anar al teatre

Panorama des del pont

Panorama des del pont

Panorama des del pont és una obra de teatre escrita pel dramaturg americà Arthur Miller i estrenada el 1955. L’acció transcorre als anys cinquanta del segle passat, als suburbis portuaris de Nova York. En aquest escenari, Miller aborda la situació dels immigrants il·legals als Estats Units.

SINOPSI

L’any 1955, deu anys després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, la immigració il·legal és una realitat generalitzada als Estats Units. Eddie Carbone, un honrat treballador d’origen italià, viu obsessionat per la passió devastadora que sent per la seva neboda, a la qual van recollir ell i la seva esposa quan la noia va quedar òrfena. Una situació insostenible que el superarà i el durà a trair la família i a trencar la llei de silenci establerta entre els treballadors, majoritàriament immigrants, del port de Nova York.

Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • ignasi tomás lopez-doriga

    https://culturayalgomas.wordpress.com/2016/03/28/panorama-des-del-pont-la-tragedia-de-la-obsesion/

    Altament recomanable

    28/03/2016
  • Hebert Parodi

    Minimalista adaptació (vaig trobar a faltar, i molt, la presència del pont del títol, pont que separa dos móns, no només físics) de l’obra de Miller. Diversos i interessants temes, com la immigració (la il·legal i la ja vertebrada a la societat d’arribada), la passió insana d’un home per la seva neboda, la sobreprotecció que amaga egoïsme, un matrimoni buit…
    La proposta és interessant però navega per diferents ambients, entre ells l’humorístic, que dificulten el creixement del drama i tensió, i quan arriba al final, es recórre pràcticament a la tragèdia per mostrar les passions que han dut allà als personatges. És en aquesta part on l’actuació d’Eduard Mendoza trontolla, amb un punt de grotesc de tan exagerada. El personatge ja és conscient de les repercusions socials del què ha fet, però la seva dèria en que se li demani perdó no és del tot versemblant. Suposo que aquí és on es nota la feina de direcció, juntament amb un final diferent de l’original, que no encaixa amb el comportament del protagonista que hem vist fins llavors.
    L’ambientació és molt senzilla i efectiva, i la Mercè Pons clava el personatge de dona sotmesa al marit, a qui estima. La Marina Salas també fa perfectament el paper de noia-a -punt-de-ser-adulta que juga sense saber-ho amb les passions humanes però que fa una passa endavant quan se n’adona que és el seu futur el que està en joc.

    27/03/2016
  • Teatre total, per el text,per el magistral treball de Eduard Fernandez acompanyat de un magnific treball del reste del repartiment per la direcció de Georges Lavaudant actor i director tot terreny ,que ens habia ofert Els gegants de la muntanya i el Misàntrop entre altres,per la creaçio de un espai escenic simple pro absolutament eficaz i clarificador, si afegim una historia ambientada en el drama dels inmIgrants ilegals quan America era el futur i potser el paradis per aquells que sortien de Europa en la esperança de una vida millor tenim els ingredients de aquest teatre total, que com a tal sobreviu al pas del temps dons es una historia universal i com a tal repetitiva.El personatge del estibador que interpreta Eduard Fernandez es també el prototipus del home primitiu i posesiu, que necesita control absolut del seu entorn i que es veu desbordat per els seus propis desitjos inconfesables i per la evoluçio dels fets, fora del seu control. Teatre pur intemporal absolutament recomanable

    13/02/2016
  • Joaquín Arias

    LOS DOS LADOS DEL PUENTE. El título de esta obra sitúa al espectador en el puente de Brooklyn, desde donde mira el fenómeno de la inmigración, visto aquí desde tres capas: la de un matrimonio de inmigrantes italianos adaptados a su nuevo país, unos ilegales recién llegados y una sobrina, representante de una segunda generación ya nacida en Estados Unidos. Con esta mezcla, el resultado debería ser tan explosivo como un chupito de grappa, y sin embargo ofrece una versión un tanto desigual de la obra de Miller, en la que la tensión se desvanece por momentos, no crece, permanece oculta en el fondo de los personajes y no acaba de salir nisiquiera en los momentos más dramáticos. Eduard Fernández realiza una gran interpretación, muy natural y con una buena construcción del personaje, controlada incluso en los momentos clave, pero que no tiene nada que ver con la del resto del elenco, mucho más teatralizada y en otro tono. Parece como si hubiera sido dirigido por otra persona, algo que, sin embargo, beneficia a su personaje al acentuar su rareza y mostrar lo que calla. Añade toques de humor que no están en la obra original y tal vez ahí esté el motivo de esa diferencia de estilo y esa ruptura continua del tono dramático y la tensión que requiere la obra. A un lado del puente está el peso del drama, al otro la ligereza. El final, trágico, no está justificado por estas continuas salidas cómicas que hacen que la tensión se relaje continuamente sin llegar al clímax. Muy contundente en su rol de esposa Mercè Pons, y correcta la evolución de Marina Salas, que tiene probablemente el papel más difícil de la obra, el de una adolescente obligada a madurar. En el programa de mano se subraya que el director es “famós per posades en escena de gran format, creativas, sòbries i visuals”, afirmación que contrasta con una escenografía antigua, innecesaria, tan aparatosa como poco efectiva, que no acaba de cuadrar con las proyecciones de imágenes, en las que sí se puede intuir algo del entrecomillado.

    11/02/2016
  • Avui al Romea he vist aquesta obra d’Arthur Miller i dirigida per Georges Lavaudant del que si no em falla la memòria l’últim treball que vaig veure va ser El misàntrop fa 4 o 5 anys. Com ja sabreu tracta amb cruesa el drama dels immigrants il·legals a Estats Units sobre els anys 50, alhora que mostra el canvi que pot donar a la vida, la gelosia i l’odi fins a convertir a una persona fins llavors honesta, en un ser indesitjable. Molt bona la interpretació en general, encara que voldria destacar la d’Eduard Fernández i Mercè Pons. M’ha agradat molt la posada en escena que gairebé sense atrezzo i només amb efectes i una bona il·luminació aconsegueix un magnífic resultat. Estem davant un altre gran espectacle per descomptat totalment recomanable

    04/02/2016