Oblivion o cisnes que se reflejan como elefantes

Ahir vaig anar a l’estrena de Oblivion o cisnes que se reflejan como elefantes, un espectacle de la Companyia Teatro Xtremo de Madrid, que podrem veure durant només dues funcions al Teatre Tantarantana. O sigui que ja podeu còrrer, ja que avui és l’últim dia.

Ens trobem amb una performance entorn a la lírica, el teatre, videocàmara on tot s’uneix en una mateixa proposta.

La part visual de la proposta m’ha fascinat, poder veure el que succeeix en la platea a més de poder veure l’apropament a través de la pantalla (un mirall del que podem veure). Tot i que hi ha moments que Ricardo (el noi que porta la càmara) a vegades ens impedeix veure a les dues actrius.

S’ha de dir que “cisnes que se reflejan como elefantes” és una bona forma de recordar l’obra de S.Dalí. Com aquest cuadre, Oblivion és la irracionaliltat, la locura, el descontrol, un sense sentit que sembla no tenir connexió i que t’atrau per això mateix. A vegades el que veiem, té una doble realitat.  Igual que Dalí, la Companyia Teatro Xtremo empra el reflex de les dues actrius amb la idea de crear una imatge doble i a la vegada esbiaixada de la nostra realitat.

Podeu veure l'opinió sencera a l'enllaç

OBLIVION O CISNES QUE SE REFLEJAN COMO ELEFANTES de la companyia andalusa "Teatro Xtremo", vol reflexionar sobre la cara fosca del món de l'òpera, especialment enfocat a l'assetjament sexual. Així almenys ho va afirmar el seu creador Ricardo Campelo, el dia de la seva estrena, tot dient que "els cantants d'òpera pateixen pressions, per la pròpia autoexigència, es veuen avocades a dopar-se, a assistir a audicions abusives ... i fins i tot també a vegades pateixen assetjament sexual".

Els tres actors que surten a escena utilitzen la lírica per cridar l'atenció sobre aquests problemes, en un format en el que han buscat la inspiració en el compositor Monteverdi, que va compondre l'òpera "Oblivion" segles abans que aquest gènere és poses de moda al segle XIX. Però també ho han fet d'una forma molt plàstica, pensant en la genialitat de la pintura "surrealista" de Salvador Dali, concretament amb el quadre 'Cisnes que se reflejan como elefantes'.

Dues actrius a escena, Ruth González (soprano lírica), Susana Sanabria (pianista) i també el mateix creador i director les filma en directe i el resultat el veiem projectat a la paret frontal de la Sala, malgrat que de forma força deficient.

La mateixa càmera porta un focus que ens treu de la foscor de la Sala, primes plànols de les intèrprets. Fum i foscor contrastant amb aquestes imatges il·luminades de les protagonistes de forma impactant, malgrat que malauradament el director no ha tingut en compte que força sovint la seva posició a l'hora de filmar impedeix que els espectadors puguin veure l'acció com caldria.

La proposta és una barreja de teatre de text, performance i òpera que juga molt amb la plasticitat del cos nu i les pintures fluorescents que elles mateixes van creant sobre el seu propi cos; aquesta plasticitat potser és la que mes ens va agradar, a banda de les àries que una d'elles, Ruth González ens interpreta en directe, algunes àries, com per exemple una nana de "L'incoronazione di Poppea" de Monteverdi, les molt conegudes "Casta diva" de Norma de Vincenzo Bellini, o un petit fragment de la "La reina de la nit" de La flauta màgica de Mozart.

Malgrat que aquests dos aspectes ens han agradat força, no hem acabat de connectar amb el que ens volien explicar i la proposta a nosaltres ens ha resultat una mica "fosca" i poc entenedora en el moment de la representació. Hem hagut d'investigar posteriorment a les xarxes per acabar d'entendre-la i així poder redactar aquesta ressenya.

Tot i així, hem de dir que aquest espectacle ha estat el guanyador del "IX CENIT del Centro Internacional de Investigación Teatral TNT Atalaya", a Sevilla (premi al millor espectacle i a la millor actuació).

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ