Comprar entrades per a No són maneres de tractar una dona

Va ser a començaments de la primera dècada dels dos mil quan el filòsof marxista Mark E. Fisher, altrament conegut com a K-punk, va escriure el text “Good for nothing” pel seu bloc, en el que ens parlava de la consideració social i afectes derivats per l’èxit acadèmic i laboral. Que el valor de l'individu queda lligat al seu rendiment, fent que el fracàs personal esdevingués una causa privada deslligada de qualsevol altre factor, en contraposició a una filosofia molt més randiana. És també en aquest mateix text on afirmava: “Escriure sobre la mateixa depressió és difícil. La depressió està constituïda, en part, per una veu interior burleta que t'acusa d'autocompassió: «No estàs deprimit; simplement et fas llàstima a tu mateix. Espavila. Reacciona.» I aquesta veu es pot activar fàcilment quan exposes públicament la teva situació. Però, en realitat, aquesta veu no és pas «interior». És l'expressió interioritzada de forces socials reals, algunes de les quals tenen un interès directe a negar qualsevol connexió entre la depressió i la política.”

Les esperances dipositades, a manera d’un fons d’inversió del que s’espera una alta rendibilitat abans de desestimar-ho, és també una forma de definir moltes de les relacions familiars i interpersonals, que des de fa segles es regeixen per lògiques monetàries i de prevenció de l’endogàmia, sovint en contradicció i sovint remant en la mateixa direcció, que és la de perpetuació i el benefici propi. Aquestes, però, no entren en cap mena de contradicció, és només una suma de valors que donen com a resultat un més gran benefici.

El benefici, de vegades, és que ningú ens faci ombra, però que mantinguin un llegat prou viu per assolir la transcendència. La transcendència, però, és una fina línia de personalitats dels quals n’expliquem epopeies, romanços i d’altra mena d’anècdotes de major o menor rellevància, que fan engrandir un nom, una nissaga, un concepte, una marca.

Si a Sunset Boulevard és la mateixa ombra de la protagonista, Norma Desmond, la que es projecta sobre si mateixa i la resta de personatges, com una negríssima i fosca projecció de frustracions, salts generacionals i un nom que encara ressona tot i que faria que els llums de l’avinguda més lluminosa del món (amb la vènia dels Champs-Élysées) s’apaguessin en la seva memòria; aquí a No són maneres de tractar una dona, tenim l’allargada ombra de la -també- fictícia Alexandra Gill, que la seva mort és l’incident desencadenant d'aquest thriller musical i de com la supèrbia i mancança d’afectes pot deixar un reguitzell de morts per a obtenir no només una validació i rellevància mediàtica, si no també guanyar-se un seguit d’afectes que mai van ser concedits en vida. I tot això, primerament com a novel·la i posteriorment com a film (fins a arribar a aquest musical de 1987 de Douglas J. Cohen), concebut abans que l’allargada ombra de Charlie Manson també es projectés dins de la cultura pop que va fer que canviés tot el paradigma del crim mediàtic. Guanyar afectes a través dels efectes per a aconseguir una glòria i uns afectes que, si no és a través dels nostres fets, ens són negats. Només aquells virtuosos o que fan virtut dels seus actes, són mereixedors de l’aplaudiment del públic enfollit que projecta en el crim i els criminals allò que, com afirmava Stephen Sondheim a l’antepenúltim vers de Sweeney Todd “Però qui no ha buscat la venjança algun cop?”. Només a partir d’un sacrifici d’un mateix i d’uns altres, guanyem aquesta acceptació, perquè de mentre “no som bons per res”, igual que afirmava Fisher.

Així doncs, d'una manera o altra, tota la nostra existència (així com la de personatges del musical) executen sempre una constant validació, de vegades per la persona errònia i de vegades, no. Però existeix la persona errònia o només són projeccions d'allò que volem assolir, però que no ens atrevim? De vegades només és obtenir la certesa i del fet que és valuosa la nostra existència, però quina no ho és? Ingressos, rècord de detencions, aplaudiments i una alta ocupació de butaques, fins i tot quan actuem per ningú més que nosaltres mateixos. Però necessitem que ens ho diguin. Sense cap mena de dubte, així i tot no només com un acte narcisista, si no també per saber que cada passa que donem és notificada per a algú altre. Algú que desitgem que s'adoni de la nostra presència. Volem ser el seu elefant a l'habitació.

Aquesta mancança d'afecte és la que incita l'obra on trobem personatges que necessiten aquest reconeixement, el fet de ser reconeguts per allò per què són coneguts: ser quelcom més que una dona objecte que llueix bé a totes les celebracions, ser més que un actor mediocre o ser quelcom més que un simple detectiu de la policia que persegueix petits crims, així com qui troba la validació (la personal i més plaent de totes) a partir de la no-validació, fent per primera vegada allò que dicta el cor i no la classe.

El binomi del rebuig a permetre que passi de la premsa groga al reconeixement absolut, i la necessitat de fer tot el possible perquè se'n parli més fins a perdre-hi la camisa, o el mateix afecte que un s'havia guanyat per ser quelcom més que aquell que persegueix el crim del segle i el criminal del segle que -conscient de la seva posició- projecta fins al final.

A partir d'aquí, l'embolic, l'humor i una marcada posada en escena d'humor físic i de perfecta coreografia ens acompanyen, i de com podem explicar una peça d'aquesta mena a partir de senzills elements com les maletes, que ens recorda la sovint provisionalitat i el viatge, que suposa el noir, és del tot un encert.

El trio Marc Pociello, Anna Valldeneu i Xavi Duch és una aposta a un cavall guanyador, ja que pocs com ells coneixen els mecanismes del musical i com engreixar-los perquè rutllin d'allò més bo. Títols com John & Jen en donen fe. L'adhesió de Mariona Escoda a aquest quartet ho referma i garanteix un gran espectacle de petit format que finalment torna a la nostra cartellera després de 22 anys d'absència. També ens adonem com la petitesa de la proposta (tot i que es troben ben amples a l'escenari de la sala gran del Gaudí) és més gran de la que sembla i que no cal que s'hagin de recórrer a grans títols franquiciats d'altres cartelleres per morir d'èxit (tot i que un dels seus protagonistes mata per a aquest mateix), perquè aquest espectacle és -sens dubte- tot un èxit.