Comprar entrades per a No miris

Testimoni, biografia, denúncia, teatre documental...
Una ficció basada en fets reals que parla de qüestions tan universals com la la memòria, la responsabilitat individual, la culpa, el silenci, els vincles familiars i les zones grises de la condició humana.
Un text formidable.
Un text dur, valent, intel·ligent, colpidor. Segons la pròpia autora un text que es mou en l'àmbit de l'anomenada “posmemoria”.
Una obra que remou i ens obliga a mirar allò que moltes vegades preferim ignorar.
Un muntatge que combina thriller escènic i teatre documental.
Contradiccions, silencis, por, ressentiment, culpabilitat, responsabilitat.

Tot parteix a partir de la història de Verónica Estay Stange (filla de represaliats de la dictadura xilena, que van ser detinguts i torturats l'any 1976 i neboda del torturador Miguel Estay, alies El Fanta, considerat el gran traïdor de la història de Xile), protagonista real de la història en què està inspirat l'espectacle.

Una ficció amb una base documental de més de dos anys d'investigació, entrevistes a les protagonistes reals de la història, testimonis, vídeos i material d'arxiu.

No miris, amb dramatúrgia de Cultura i conflicte, és dirigida per Joan Arqué.
Pep Cruz, Marta Marco, Gemma Martínez i Erol Ileri són els actors que interpreten als protagonistes d'aquesta història.
No cal dir que fan una feina increïble.

Per acabar, us recomano la lectura de La resaca de la memòria de Verónica Estay Stange, un relat íntim i assagístic que explora el pes de l'herència del trauma. El podeu comprar al mateix teatre.

Encara que no ho sembli, el passat i sobretot la memòria ens persegueix. És igual els anys que hagin passat o com de tapats portem els ulls, en algun moment allò que va passar torna a la superfície i és impossible fer veure que no hi és, per molt que s’intenti.

La companyia Cultura i conflicte porten a l’escenari una nova proposta de teatre testimonial-documental, on expliquen un conflicte a través d’entrevistes amb els i les protagonistes amb l’ajuda d’intèrprets per donar vida a aquestes trobades i als seus relats. En aquesta ocasió, el viatge és a Xile, per parlar amb persones que van patir la dictadura de Pinochet, d’altres que van col·laborar i d’altres que, tot i no haver-la viscut en pròpia persona, en pateixen el trauma heretat de les seves famílies, d’una banda i de l’altre.

L’estructuració del relat i la manera de narrar-la son sorprenents i molt acurades. Els fets van calant en el públic que, sense adonar-se, va aguantant la respiració a l’espera de veure el desenllaç de la història. És cert que arriba un moment de l’obra que l’espectadora pot començar a deduir cap a on anirà tot plegat, però això no impedeix que es quedi atrapada entre la memòria, el dolor i el trauma de les persones que expliquen poc a poc com succeeix la història. El llenguatge directe i planer que es fa servir per traslladar els testimonis a dalt de l’escenari ajuda a connectar des del primer moment, fent que el pati de butaques es converteixi també en part de la conversa.

Marta Marco està esplèndida donant vida a Verónica Estay, els testimonis de la qual està basada aquesta producció. Trasllada, de manera creixent i palpable per al públic, el seu neguit, la seva incredulitat i la seva obstinació per saber la veritat de la seva família amb tota la seva interpretació, des de les paraules als seus moviment, passant per la seva mirada inquisitiva. Pep Cruz, que dona vida a diferents personatges, aconsegueix glaçar la sang a l’espectadora durant la interpretació d’un dels principals personatges, amb un posat i una veu freda i impersonal, que deixa de banda tota emoció per exposar -i justificar- accions de dubtosa humanitat. És en aquests petits moments de sociopatia, que Cruz deixa amb estupor al públic. Gemma Martínez i Erol Ileri acaben de completar un repartiment molt encertat.

Amb una escenografia molt modelable, l’estructuració de la narració combina la interpretació dels testimonis amb fragments de vídeos de les entrevistes originals. Els canvis de decorats ajuden a que el públic estigui situat en tot moment, que els salts en el temps i la narració endavant s’entenguin sense necessitat de sobreexplicar o matisar. Una construcció molt sensible, intel·ligent i detallada d’un tema complex, per tots els punts de vista i sensibilitats que s’han d’encabir i respectar.

És una història dura, que planteja reaccions contradictòries i replantejaments que potser eren impossibles abans de començar l’obra. Unes reflexions que enriqueixen al públic i, tot i que el deixin en mal gust de boca, també serveixen per veure més enllà dels propis pensaments i les pròpies experiències.

He decidit anar a veure obres de teatre sense saber-ne amb profunditat prèviament de què va. Vull que l'obra em sorprengui sense prejudicis ni expectatives altes. És clar que em guio per la companyia i pels actors, però miro de no haver-ne llegit resums de què va. I així em vaig presentar a l'obra No miris, de la companyia La Perla 29, que us recomano perquè és el teatre que et trasbalsa i et genera preguntes que no t'havies fet mai: què faries si el teu pare o la teva mare fossin col·laboracionistes de règims dictatorials torturadors?

Aquesta és una de les preguntes, n'hi haurà moltes altres, amb les quals us enfrontareu com a espectadors mentre l'obra té una acció concreta, que representa molt bé l'actriu Marta Marco (sense s: Marco), en Pep Cruz, l'Erol Lleri i la Gemma Martínez. A la direcció, Joan Arqué. Està basada en fets reals, i el tema que proposa és malauradament universal i actual, perquè es basa en la dictadura de Xile, però es pot traslladar a tots els conflictes bèl·lics actuals. Aquest és un dels grans encerts de l'obra, que et fa pensar que l'obra és més actual que mai, mlagrat que estigui basada en una història del segle passat.

Com acostuma a passar a moltes de les obres, i ja ens hi hem acostumat, l'acció que passa damunt de l'escenari es completa amb el que s'explica també en una pantalla al darrere. És una tècnica que no qüestiono, però que remarco que és massa habitual, i potser no cal tant: el teatre no necessita ni tan sols escenografia complicada, perquè amb un bon guió i una única actriu n'hi ha prou. Tot això ho dic com a reflexió general, perquè el que us dic en concret és que correu per veure No miris.

 

Amb totes les entrades exhaurides al CCCB dins de la programació del Grec i només per dos dies, No miris és una obra de “Cultura i conflicte”, equip multidisciplinar que investiga i porta a les arts escèniques conflictes reals des de la comprensió dels fets fins a nous plantejamens de les situacions. Aquest equip va presentar al 2020  Encara hi ha algú al bosc, sobre la guerra dels Balcans amb entrevistes a dones que van viure abusos sexuals durant aquest conflicte.

No miris està basada en el llibre de Verónica Estay Stange La resaca de la memoria (Lom, Chile, 2023). És un relat autobiogràfic i un assaig sobre “la post memòria”, terme que va desenvolupar ella mateixa per referir-se a l’oblit i el silenci que provoca un trauma col·lectiu i la necessitat de recordar i entendre per a les generacions següents. Erol Ileri, de l’equip de Cultura i Conflicte presenta l’obra i n’és  el fil conductor.

L’autora del llibre és la filla d’una parella de militants del partit comunista xilè que són delatats per algú, empresonats, torturats, alliberats l’endemà i exiliats a Mèxic on va néixer ella.

Té tots els ingredients per un thriller polític, una història familiar, un passat carregat de silencis i una nova generació amb necessitat d’omplir-los de paraules i de veritats que havien estat amagades. Les següents generacions necessiten saber per reconciliar-se amb el seu passat, per fer una catarsi i entendre també com pot ser delator o torturador algú molt proper.  La línia entre víctimes i botxins de vegades és tan fina que costa d’entendre. Primo Levi al seu llibre de Si això és un home va descriure la idea de Zona grisa: El sistema repressor aconsegueix la destrucció moral dels presoners fent que participin en la repressió dels seus mateixos companys de barracó. L’autora és membre de “La associación  de familiares de genocidas por la memoria, la verdad y la justícia”. A Espanya ens hem quedat a l’etapa del silenci. Queda molt per fer.

L’obra està perfectament estructurada i hi ha un estudiat equilibri entre la presentació de les víctimes, del victimari, dels familiars  de botxins, de la investigació periodística, de les fonts d’informació i de la selecció de les escenes teatralitzables. Els actors i actrius fan l’obra encara més emotiva per la seva excel·lent interpretació de diversos personatges que apareixen a la història. Pep Cruz, Marta Marco, Gemma Martínez i Erol Ileri fan un treball impecable.

Per sort la tornaran a programar i faran gira. No us la perdeu

Hi ha preguntes que no admeten respostes senzilles, especialment quan la violència política irromp en l’espai més íntim: la família. No miris, de Cultura i Conflicte, s’endinsa en aquest territori incòmode amb un thriller dramàtic que combina la investigació documental amb una narració d’intensitat creixent. A partir de la història real de Verónica i Camila Estay, vinculades a una família marcada per la dictadura de Pinochet, l’espectacle planteja una paradoxa esgarrifosa. Com es pot conviure amb el fet que algú estimat hagi participat en actes atroços? Fins a quin punt es pot arribar a comprendre’l sense justificar-lo?

La dramatúrgia de Cultura i Conflicte, amb investigació i guió de Teresa Turiera-Puigbó i assessorament dramatúrgic de Marc Angelet, converteix el material documental en una peça que avança per capes, alternant revelacions, interrogants i moments de pausa. El ritme és un dels seus motors. La informació no s’ofereix tota de cop, sinó que es dosifica i es reorganitza a mesura que emergeixen noves dades i es desmunten les certeses inicials. La tensió es construeix tant a través del que es diu com dels silencis i les resistències a parlar. Aquesta progressió manté l’espectador alerta i evita que la trama es converteixi en una explicació històrica convencional o en un judici moral precipitat.

Joan Arqué dirigeix un repartiment de quatre intèrprets —Pep Cruz, Marta Marco, Erol Ileri i Gemma Martínez— que dona cos a aquesta investigació emocional. La interpretació acompanya les oscil·lacions del relat, entre la urgència de saber i la dificultat d’assumir allò que es descobreix. L’espectacle s’inscriu en la trajectòria de Cultura i Conflicte, col·lectiu que ja havia abordat la memòria, la violència i la responsabilitat social a Encara hi ha algú al bosc i Moriu-vos. Com en aquests projectes, la recerca periodística es combina amb la creació escènica per acostar-nos a realitats que les dades, per si soles, difícilment poden transmetre. I és en aquesta combinació i en el ritme que imposa que s’apaivaga sense pretendre-ho la força emotiva del conjunt i no arriba amb la força que el contingut es mereix. Només de forma puntual, en algunes escenes.

Els audiovisuals i la creació musical d’Erol Ileri, el disseny sonor i la il·luminació contribueixen a marcar les transicions i a regular la tensió. L’escena accelera quan les peces encaixen i obre espais de respiració quan el relat obliga a pair-ne les conseqüències. L’escenografia és tal vegada la baula feble de l’espectacle, amb canvis poc àgils i sovint innecessaris. De fet, també posaria en dubte la disposició de la sala, que refreda i marca distància per massa convencional, i que desaprofita les virtuts d’un espai escènic tan generador d’emocionalitat.

No miris no ofereix només una mirada incòmoda sobre la història, sinó una confrontació amb les contradiccions de l’afecte i la responsabilitat. La seva força rau en aquesta progressió dramàtica, que transforma la curiositat inicial en inquietud moral i deixa una pregunta oberta: es pot comprendre el monstre?

Cultura i Conflicte és un equip multidisciplinari que utilitza la cultura, el periodisme i les arts escèniques com a eines de transformació social i diàleg. Han parlat de la violència sexual a la guerra dels Balcans (Encara hi ha algú al bosc) i també de l’edatisme (Moriu-vos). Ara van un pas més enllà i reflexionen sobre la postmemòria, o més ben dit, sobre la ferida emocional que deixen en fills o néts uns fets violents o traumàtics que no han viscut en primera persona. I a partir de tot això sorgeixen els grans conflictes de la peça... És possible heretar la memòria dels nostres avantpassats? I la forma de reaccionar a uns mateixos fets? I la maldat? Es pot heretar la maldat?

Per posar en context el concepte de l’obra, Cultura i Conflicte (juntament amb el dramaturg Marc Angelet) recorre a la història de Verónica Estay Stange, filla de represaliats durant la dictadura xilena. A partir d’aquí es barreja el teatre documental, el testimonial, l’autoficció i també el thriller escènic, a part de múltiples recursos... com ara el de posar en subtítols els pensaments de l’autor. El que en surt de tot plegat és una història terrible, i també un munt d’interrogants que cadascú haurà d’escollir com els vol respondre.

La posada en escena, juntament amb la direcció de Joan Arqué Solà, juga a favor de la història i resulta tan elegant com funcional. I això que la narració es fragmenta i desdobla múltiples vegades, creant en ocasions fins i tot un cert garbuix informatiu. Ajuden a aclarir-lo i a posar-hi ordre actors tan rellevants com Marta Marco i Pep Cruz, molt ben acompanyats de Gemma Martínez i Erol Ileri.