Next to normal: An immersive live musical

Next to normal és un d'aquells musicals petits, però de prestigi, que any rere any van guanyant adeptes i s'acaben convertint en peces de culte. El seu pas per la cartellera barcelonina el 2017 -amb Nina i Roger Berruezo en el repartiment- no va resultar precisament un èxit de públic, va ser més aviat un trànsit i una oportunitat perquè alguns descobríssim aquesta petita joia, guanyadora de tres premis Tony i d'un Pulitzer. A Madrid tampoc va funcionar...

S'ha de reconèixer que l'obra no és el que un s'espera quan va a veure un musical. No té coreografies, ni escenaris espectaculars, ni cap cançó excessivament famosa... A més, tracta sobre la salut mental, sobre la pèrdua i les relacions familiars. Un estil similar a Fun Home, que per desgràcia tampoc va acabar de funcionar en la versió catalana. Però justament la seva temàtica és el que la fa especial i l'eleva per damunt de moltes companyes de viatge. Pel que fa a la música, val a dir que ens trobem amb una banda sonora eclèctica en la que s'hi barreja el rock, el folk i melodies típiques de Broadway. El resultat és engrescador, i molt interessant.

La versió que ara ens arriba està volgudament abreujada, ja que l'experiència immersiva (pantalles i projeccions per totes bandes) així ho requeria. I la veritat és que no sembla que falti res, l'argument s'entén i els personatges mantenen la seva profunda veritat. Plàsticament, a més, el resultat és una autèntica trobada, i musicalment no es pot demanar més de cinc intèrprets entregadíssims i amb grans qualitats vocals. Al capdavant de tots ells, Alice Ripley, l'actriu que va estrenar el muntatge a Broadway i que va rebre un Tony pel seu treball.

Next to Normal és el primer musical de Broadway que s'ha representat en un format 100% immersiu.
És una coproducció entre l'empresa argentina Del Campo Global, la productora catalana Layers of Reality i el Grec Festival de Barcelona. Es tracta d'una adaptació a 60 minuts del llibret original que han fet els seus autors, Brian Yorkey i Tom Kitt per a ser vist en un espai immersiu de 2000 metres quadrats, en el que públic i actors comparteixen un mateix espai.
Tot un luxe poder veure i escoltar de tan a prop les veus d'Alice Ripley (Diana), qui va estrenar aquesta obra a Broadway i va ser guardonada amb un premi Tony per aquest paper, Andy Senyor Jr (Dan), Jade Lauren (Nathalie), Lewis Edgar (Gabriel)i l'actor català Eloi Gómez (Henry). El doctor Madde (el psiquiatre) és interpretat per l'actor Adam Pascal de manera virtual.

Next to normal és una proposta sense escenografia ni attrezzo, amb unes projeccions 360 graus a les parets i terra, que són una autèntica passada. Unes projeccions que per un costat creen l'espai visible per on es mouen els actors, i per un altre el mental (sensacions, la bipolaritat i la distorsió de la realitat mitjançant al·lucinacions) de la Diana. El so surround dona força a tota la proposta.

L'espectacle es representa en versió original (anglès), però amb subtítols en castellà i català, projectats a totes quatre parets. De totes maneres només amb la interpretació tan acurada dels actors entendreu perfectament tot el que està passant a escena.

La música i les lletres de les cançons són una autèntica joia, d'aquelles que fan que no paris d'emocionar-te. Una varietat d'estils omple la sala, clàssica, rock, country, jazz i algunes melodies que semblaven creades pel mateix Sondheim.

La trama central és el trastorn bipolar de la Diane i dels efectes que aquesta malaltia comporta tant en l'àmbit personal com familiar.
A part de tocar el tema de les malalties mentals, l'obra toca temes com la pèrdua, el dol, el suïcidi, l'abús dels psicofàrmacs i dels duríssims tractaments en la psiquiatria moderna.

Us recomano que no us perdeu aquest musical per diversos motius: per la posada en escena, pel seu format tant innovador, per les magnífiques interpretacions, tant en l'àmbit interpretatiu com vocal, per la música, per les lletres de les cançons..., però sobre tot perquè és una magnífica oportunitat de gaudir d'un espectacle de gran nivell.

BRUTAL!
SENSACIONAL!
IMPRESSIONANT!
IMPRESCINDIBLE!

Sovint la banalització que es fa sobre la salut mental fa que els problemes que els problemes derivats d'una malmesa salut mental passin de ser inconveniències, amb més o menys solució i apaivagament a esdevenir estigmes socials del que és millor no parlar-ne per allò de què diran i que tot quedi dins d'una perillosa franja de la culpabilitat per no ser un personatge totalment funcional dins d'una societat, que ja de per si, és malalta.

Arribar a certs estats alterats de la consciència a causa de circumstàncies insalvables, com podria ser la mort d'un primogènit a molt curta edat, és un d'aquests casos. Fent malbé, al llarg dels anys i per motiu específic dels dos cònjuges, un llarguíssim mal tràngol impossible de digerir un dol, després de l'assumpció dels fets, que mai acaba d'arribar. Això que fa que el personatge de Diana (una superba Alice Ripley) sigui capaç de veure encara al seu fill, que ha continuat creixent dins de la seva imaginació fins a esdevenir la fantasmagòrica figura d'un adolescent, que tant pot esdevenir en quelcom tan freudià com matar al pare com arrossegar-se per a no ser mai més abandonat.

A partir d'aquí s'enllacen un seguit de tòpics de la literatura romàntica i gòtica traslladats a un context actual que continuen sent igual d'efectistes en la nostra contemporaneïtat, com la del familiar absent encara present dins del refugi familiar, la de la dona boja amagada a les golfes i la d'una ciència i medicina mancada de tota ètica com a única salvació per a malalties que infesten la ment i ànima d'aquells que les pateixen.

És sorprenent que Barcelona sigui la ciutat escollida per a fer una nova reinvenció d'aquest musical de Broadway que ja es va estrenar catorze anys per a una relectura immersiva en un espai com el barceloní Ideal, on trobem alguns personatges de carn i ossos i d'altres en diferit, com podrien ser les projeccions de l'icònic Adam Pascal, que interactua a través d'una evolvent videoconferència amb la protagonista, de la que sempre ens sentim dins del seu cap, on estranyes nebuloses ens fan sentir perduts no només dins de la seva ment, sinó també dins de l'espai, deixant-nos sense alè en comprovar com de la deriva van les nostres vides, per a després veure que són neurotransmissors que s'entrellacen creant una sòlida malla de pensament que constantment és destruïda pels esdeveniments que ens incomoden i ens trasbalsen.

La implementació tècnica de l'espectacle és del tot impressionant, i és possible que sobti a molts espectadors que malauradament estem malacostumats a les mancances habituals en espectacles locals i nacionals on sovint l'apartat tècnic es queda curt.

La dramatúrgia d'aquest Next to Normal Immersive (tot i que també podria ser anomenat com a Redux) s'ha vist reduïda a gairebé la meitat de la durada habitual de l'espectacle, quedant-se en allò que és essencial sense acostar-se perillosament a un concert dramatitzat, perquè la línia és clara i és senzill de llegir. Per aquells no avesats a la llengua de Shakespeare tindran fàcil, donat que podran llegir en cada cantonada de la sala el text en català i en castellà. Per als amants dels musicals, aquest és possiblement l'espectacle de l'any.