Aquest dissabte passat vàrem anar a la Sala Gran del
Teatre Nacional de Catalunya ... i ens va tornar a passar, ... anàvem amb les expectatives molt baixes pel que havíem llegit d'aquesta proposta de
Carme Portacelli, dirigint
MRS. DALLOWAY de Virginia Woolf, i hem de dir que ens ha sorprès i
ens ha agradat molt. A causa del nostre viatge "nadalenc", hem hagut d'anar l'últim dia de representacions en aquest teatre.
MRS. DALLOWAY és una de les tres adaptacions escèniques que amb veu de dona, ha programat el TNC dins de l’
Epicentre Pioneres. La primera va ser “
La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda que vam veure el passat novembre, i la tercera serà “
Solitud” de Víctor Català programada per al mes de març.
MRS. DALLOWAY és la quarta novel·la de
Virginia Woolf publicada en 1925.
En aquest text Virginia Woolf fa un recorregut en un dia de la vida de la Clarissa Dalloway (extraordinària interpretació de
Blanca Portillo), des de que es lleva de bon matí i comença a preparar una festa, fins a l’inici de la festa al vespre.
Clarissa és una dona abocada a fer feliços els altres i ha pres decisions a la seva vida sense tenir en compte els seus veritables desitjos. Casada amb un home ric, Richard Dalloway, que és el gran absent a la seva vida i a l'escenari, gaudeix de totes les comoditats i el seu benestar físic contrasta encara mes amb la seva insatisfacció vital, que acaba qüestionant. En aquestes 24 hores, Clarissa repassa el seu present i el seu passat i pren consciència del que és la seva vida.
Algunes de les persones que van formar part de la seva vida tornen a la seva memòria i per a la seva festa, Peter Walsh (
Nelson Dante) i Sally Seton (
Inma Cuevas), ells representen la seva joventut, els seus primers amors als quals va renunciar, optant per un casament que garantia la seva estabilitat econòmica.
A través de Clarissa, l'autora remarca el rol de les dones i de la repressió sexual i econòmica.
Paral·lelament, a la novel·la apareix un altre personatge, Septimus Warren, un poeta, heroi de guerra traumatitzat per la seva experiència, i que en aquesta proposta ha estat substituït per una dona, Angélica (
Gabriela Flores), una escriptora a la qual la seva depressió acabarà portant al suïcidi malgrat els intents del seu marit Max (
Jimmy Castro) i el seu metge (
Jordi Collet) per evitar-ho. Un suïcidi que tal com comenta Carme Portacelli en el programa de mà,
deixa de ser vist com una tragèdia per convertir-se en una condició necessària perquè els altres valorin la vida.
I finalment la filla de la Clarissa, Elisabeth (
Raquel Varela) que vol allunyar-se del rol que representa la seva mare, i al mateix temps vol, irremeiablement, assumir-ho. La seva amiga Doris (
Zaira Montes) actua de veu de la consciència de l'Elisabeth fins que és finalment emmudida per ella mateixa.
Un magnífic espai escènic d'
Anna Alcubierre que juga perfectament amb les dimensions de l'escenari i l'intimisme necessari del text i el dota d’un gran valor metafòric “jugant” amb uns tovallons, unes espectaculars cortines i les flors.
Una posada en escena esplèndida amb la il·luminació de
David Picazo, el so de
Jordi Collet i la coreografia de
Ferran Carvajal.
La música en directe interpretada pels mateixos actors ha estat un element fonamental d'aquesta proposta.
Al nostre entendre, molt encertada la dramatúrgia de
Michael De Cock, Anna Maria Ricart i Carme Portaceli i la direcció de
Carme Portacelli i Eva Redondo en l’ajudantia de direcció. Un clàssic de la literatura del segle XX que ha estat modernitzat en
una aposta no exempta de risc, com demostren les crítiques negatives que hem anat llegint des de la seva estrena a Barcelona, fins a aquesta última representació.
Com ja hem dit al principi,
per nosaltres ha estat un gran encert.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest
ENLLAÇ
La valoració de l’obra és discreta pels següents motius:
Text: Ens ha semblat fluix. L’adaptació teatral d’un text novel·lístic no és pas fàcil, però en aquest cas hi apareixen a més, diverses històries creuades, poc aprofundides, especialment la més dramàtica on no queda clara la causa del suïcidi (a diferència de la novel·la original).
Direcció: poc reeixida a la llum de l’adaptació teatral, de la que és coautora, de l’escenografia i la interpretació.
Escenografia: Massa grandiloqüent el que li fa perdre el caràcter intimista que probablement hauria de tenir una obra que aborda la complexitat de la personalitat humana, i les seves contradiccions en un entorn social determinat, com a eix principal.
Interpretació: desigual segons els actors i actrius. En tot cas, la interpretació de la Blanca Portillo és meritòria tenint en compte el text que es tracta.
Me sorprenden las punctuaciones más negativas de otros:
me encanto la obra y las varias ideas utilizadas para adaptar el texto.
Cantos y actores que tocan instrumentos… También me parece que consiguieron modernizar la obra de manera adecuada.
Recomendio este espectaculo
La sala gran del TNC no és l’espai adequat per un text que requereix de més intimitat i proximitat amb l’espectador, algunes reflexions del text són claus per convertir l’adaptació teatral de la novel.la en una presentació prou bella dels sentits i sensentits de les nostres vides, però un excès de distraccions en la posada en escena no ajuden gens a la sacseig emocional que crec que busca el text. La major part d’actrius i actors defensen prou bé els personatges però, repeteixo, l’escenari se’ls fa gran.
La adaptación que nos propone Carmen Portacelli del clásico de Virginia Woolf me ha dejado bastante frío. No me ha acabado de convencer.
Obviamente Blanca Portillo está bastante acertada en su actuación pero la propuesta la he notado confusa y difícil de seguir. Para los que no conocíamos de antemano la trama de Mrs. Dalloway hemos salido del teatro preguntándonos realmente si había una historia concreta clara que seguir.
Además pienso que los personajes secundarios están desaprovechados.
Personalmente me quedo con la puesta en escena y la escena del suicidio de un personaje secundario que me ha logrado emocionar hasta las lágrimas. Bravo por los actores.
También me ha gustado la escenografía pero no tanto los bailes espasmosos de los actores en algunas secuencias. Visualmente es horrible… Jajajajaja
Que si os recomiendo Mrs. Dalloway? Pues personalmente vería otra propuesta de las que hay en BCN. Esta tiene la platea llena asegurada por su protagonista…
No m’ha agradat aquesta adaptació al teatre de l’obra de V.Woolf. La raó és, possiblement, la dificultat d’adaptar al llenguatge teatral un original que eventualment no n’és gens de dramatúrgic. Vaig tenir la mateixa sensació fa unes setmanes amb l’adaptació de Joan Ollé de l’obra de M.Rodoreda, La mort i la primavera. Potser són adaptacions molt exigents, massa, per aconseguir atrapar l’atenció de l’espectador.
Les històries entrelligades que s’expliquen a Mrs. Dolloway no acaben de generar l’interès de l’espectador, ja sigui per la seva lleugeresa, per una certa inconsistència del text, o bé per unes interpretacions poc convincents, que molt possiblement es veuen perjudicades per la dificultat de presentar les emocions d’uns personatges que no han estat reeixits en la seva concepció.
De Mrs. Dollway en salvaria només la posada en escena, encara que l’ús de diferents recursos escènics, com la música en directe, les projeccions al fons de l’escenari, l’ús d’una cortina móvil, no ajuden a millorar el discret resultat d’aquesta proposta.