Moustache, The Rhythm Musical

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

Sinopsi

Espectacular, còmic, dinàmic, emotiu… Moustache, The Rhythm Musical, és un nou espectacle de gran format creat i dirigit per Coco Comin.

SINOPSI

Moustache, The Rhythm Musical narra una història inèdita, ambientada en el Londres de principis del segle XX, que sintetitza en clau d’humor els personatges, els costums, les tradicions i els sentiments de la societat britànica de l’època, convidant a l’espectador a viatjar en l’espai i el temps per llocs coneguts i paratges exòtics, i gaudir com a públic privilegiat de les històries que es representen sobre l’escenari d’un divertit i atrevit music hall.

Amb una posada escena espectacular, un ritme trepidant, una història apassionant i molt d’humor Moustache és el musical revelació de la temporada. Un espectacle apte per a tots els públics, que compta amb un elenc de 4 actors-cantants, 6 músics en directe i un cos de ball compost per 11 ballarins de la Companyia de Claqué Coco Comin.

Un musical que et sorprendrà!

Idioma:
Castellà

Sinopsi

Espectacular, còmic, dinàmic, emotiu… Moustache, The Rhythm Musical, és un nou espectacle de gran format creat i dirigit per Coco Comin.

SINOPSI

Un musical que et sorprendrà!

Fitxa artística

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 12

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Neus Mònico Fernández
Teatre Barcelona

Elegant i espectacular

El dia 13 de desembre vaig poder anar al Teatre Apolo a gaudir de l’estrena de “Moustache”, un musical de gran format creat i dirigit per Coco Comin, una de les principals referents de la Comèdia Musical en el nostre país.

“Moustage” és el primer gran musical de claqué , sota la disciplina del tap-dance, que es representa a Catalunya.

El públic fem un viatge en el temps. Durant unes hores ens endinsem dins del music hall londinenc i gaudim de l’ambient que es vivia en aquella època de principis de S.XX.

Londres 1940. Un incendi destrueix el “Moustache Music Hall”, el local de moda de la ciutat. Per conèixer la seva història... fem un salt enrere de trenta anys, i ens traslladem en el seu gran moment de glòria... any 1910. Allà s’ofereixen espectacles destinats a la classe obrera, un divertiment popular en el que només hi poden entrar els homes. Un requisit... tots els homes, tan els espectadors, com els qui treballen, han de portar bigoti. Les úniques dones a les que se’ls hi permet l’entrada són les coristes que treballen en l’espectacle.

L’estrella principal del local és el Pequeño Max (Sergio Franco), un comediant que busca ser alguna cosa més que el còmic. Somia poder interpretar el personatge de Ricard III de William Shakespeare ,i així demostrar que a part de ser un gran còmic, és un gran actor.

L’espectacular escenografia de Paco Azorín està ambientada en el Londres de principis del segle XX.

Un dels requisits fonamentals que ha de tenir un bon musical és que estigui format d’un bon cos de ball, grans actors, excel·lents músics i bones veus; “Moustage ”ho té quasi tot. El que he trobat més fluixet són les veus d’alguns cantants.

Aquest musical compta amb un equip artístic molt nombrós: 9 actors- cantants, un cos de ball format per 10 ballarines de la Companyia de Claqué Coco Comin i sis músics en directe, sota la magnífica direcció musical de Xavier Mestres.

Els musics toquen temes coneguts de diferents èpoques i estils (Vivaldi, Joe Cocker, Iron Maiden, instrumentals, Pop dels 60 fins a temes actuals), i d’altres composats pel mateix Xavier Mestres.

Totes les lletres de les cançons han estat adaptades a l’argument de la història.

L’estil de ball és molt variat i està inspirat en les pel·lícules de Hollywood. Podreu veure des de l’estil Brodway, estil modern, latin, swing, rock and roll, etc..., però tots ells, sempre sota la base del claqué.

El claqué no és una dansa a l'ús, en el sentit que el seu objectiu principal és fer música, és doncs un instrument de percussió popular. Han calgut dos anys de treball per poder posar partitura als peus.

El vestuari és espectacular!!!. És una desfilada d’indumentària en escena molt variada. Més de 300 canvis de vestuari, i uns 2000 complements !!! Corsés, culottes, talons de “carrete”, tirants elàstics, pajarites, fracs,...

Cal destacar la direcció coreogràfica dels mestres de tap dance Sharon Lavi i Júlia Ortínez, que juntament amb la pròpia Coco Comin, ens han ofert més de 35 coreografies. Totes són a l’estil de claqué del segle passat, la única disciplina que es feia en els music halls d’aquella època. El tap dance és autèntic, és el so que es pot escoltar de les claquetes dels ballarins és real.

M’agradaria destacar algunes de les coreografies: “A Contratiempo” coreografia de claqué amb cordes de gran dificultat, “Boogie del Ferroviario”, "The Railway Tavern", "Levando Anclas",... Totes elles complementades amb imatges en 3D projectades al fons de l’escenari, corresponents al tema de la coreografia interpretada.

Aquest musical aborda l'encasellament dels intèrprets, i la lluita personal per alliberar-se d'un personatge.

Encasellat en el rol de comediant , Max vol desenganxar-se del personatge que l’ha fet conegut, però no se’n surt. Aquest encasellament el frustra com actor, perquè no el permet evolucionar.

Per molts actors i actrius, acabar encasellat en un personatge o un estil, és del tot negatiu, i per culpa d’això molt d’ells, acaben destruïts.

Penso que és un espectacle que no us heu de perdre.

21/12/2016
Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Musical espectacular per les seves coreografies de claqué

MOUSTACHE ens explica una història inèdita, ambientada en el Londres de principis del segle XX, en el local del "Moustache Music Hall", un espai on s'ofereixen espectacles destinats a la classe obrera i on únicament s'admeten espectadors del gènere masculí amb bigoti. Aquest Music Hall té com estrella principal al petit Max, un exitós comediant i ballarí, amb un ocult desig interior.... arribar algun dia a treballar com a actor reconegut en algun paper seriós d'alguna obra de Shakespeare.

Potser la trama és segurament el més fluixet de tot, perquè malgrat que no cal un gran argument per reflectir la vida d'aquell local dedicat al Music Hall i gairebé amb encadenar números que s'anaven representant en aquell espai, ja és suficient, creiem que la imatge que es vol donar del Clown, no és ni de lluny la més idònia ni realista.

Un altre aspecte que no ens van acabar d'agradar, és el tipus d'humor carrincló que ens va semblar força antiquat, potser vàlid en una altra època, però molt allunyat de l'humor crític i intel·ligent a què estem acostumats, almenys a casa nostra.

..... i evidentment, encara em va agradar menys que un Musical 100% català es representi en castellà, amb l'excusa de què ha del seu elevat cost econòmic s'ha de rendibilitzar el més aviat possible. Si tots els productors de Catalunya pensessin de la mateixa manera, avui en dia el català, la nostra llengua, hauria desaparegut de les nostres sales de Teatre.

Malgrat tot, s'ha de reconèixer que té una factura impecable, perquè té una qualitat extraordinària, especialment en el que fa al ball que bàsicament és del gènere de claqué, amb una perfectíssima sincronia i unes coreografies dignes d'un Musical de Broadway. Val a dir que pel cos de ball, s'han escollit potser els millors 10 ballarins que han format part en alguna ocasió de la Companyia de Claqué Coco Comin. La direcció coreogràfica va a càrrec dels mestres de tap-dance, Sharon Lavi i Júlia Ortínez, compartida amb la mateixa Coco Comin.

Un aspecte que s'ha de valorar molt positivament és que la música és en directe, ja que a banda i banda de l'escenari se situen 6 músics que arriben a tocar fins a 47 instruments diferents, dirigits pel mestre Xavier Mestres, valgui la redundància.... i amb un treball de so realment extraordinari, perquè el resultat que escoltem des de la platea és senzillament magnífic i espectacular.

Si desitgeu llegir l'apunt original, només heu de clicar AQUÍ

16/12/2016
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Eclèctica i desconcertant

Ningú sabia massa bé que ens depararia l'últim musical de Coco Comín, i el cert és que el resultat ha estat encara més desconcertant i eclèctic que qualsevol previsió. Hi ha cançons originals, cançons versionades, coreografies de molts estils... però totes passades pel claqué o tap dance. Hi ha un personatge principal a l'estil de Pee-Wee Herman i una ambientació -i més d'una picada d'ullet- que ens acosta al Moulin Rouge de Baz Luhrmann. Tot plegat, una barreja curiosa amanida amb un humor simple i de traç gruixut.

És cert que Moustache pot convèncer pel seu ritme trepidant, per l'excel·lent producció, per uns bons cantants i, sobretot, per unes coreografies i uns ballarins que ho donen tot i més. El problema principal, almenys pel meu gust, és la manca de dramatúrgia. Sí que hi ha una història i un començament a l'estil de Flor de nit o El fantasma de l'òpera, amb un teatre derruït que aviat veurem ressorgir de les cendres. El que passa és que de seguida ens oblidem de la història i no és fins a la segona part -una hora i mitja després- que comencem a veure els conflictes reals dels personatges. Uns diàlegs poc creïbles i una resolució precipitada tampoc ajuden al conjunt, tot i que a estones trobem moments de gran musical, com el número ambientat a l'Àfrica o la llarga paròdia de la Reina Victòria. De fet, Moustache funciona més com una d'aquelles revistes o musicals antics, on el més important era la successió de números potents... i no tant la història ni l'argument. Si aneu amb aquesta idea, la podreu gaudir bastant i no tindreu cap desengany.

14/12/2016
Tony Canals Tomas

Hola vaig anar a veure el musical amb la familia i no en va estrenyar gens la qualitat del espectacle. però aquesta vegada ens van superar, tant en posada en escena i la quantitat de creacions originals per cada cançó. Realment els actors i cantants donan tot per què sigui creible el que fan amb tota la il.lusió i entusias-me. La qual cosa fa que el espectador disfruti i gaudexi del espectacle. Sincerament aquest musical es digne de estar en la cartelera de Broadway per el seu alta qualitat en posada en escena. Mieru tan es el meu estusias-me que la setmana que be torno a veural amb un grups de amic. HO RECOMANO Felicita Coco i a tot el teu equip.

13/01/2017
Hebert Parodi

Per mi, una decepció tremenda. I em sap greu, per l’esforç que ha de ser aixecar un projecte tan ambiciós (diuen que 0’5 MM€) i perquè hi anava amb tantes ganes! Si el teatre m’apassiona, el musical encara més i dins d’aquest, el claqué és el que més em fascina des de petit. Crec que no hi ha musical clàssic dels ’30 als ’50 que no hagi vist. Bé, doncs ni aquesta part vaig trobar que destaqués.
Llegeixo que la creadora absoluta, Coco Comín, diu que no es un musical de claqué sinó amb claqué. Doncs tant de bo hagués estat al revés. Crec que ha optat per no explotar el talent que té a les mans amb en Lavi i la Bossy (Nit de musicals) perquè pensaria que si feia un espectacle de bon claqué hi aniríem 4…llàstima que amb aquest producte no crec que hi vagin gaire més.
El positiu: uns músics multiinstrumentistes amb Xavi Mestres al capdavant potentíssims, un vestuari espectacular, bones i complementàries veus d’Albert Martínez, Ernest Fuster i Joaquín Catalán, i uns bons ballarins, que segur tenen més a oferir dels què se’ls deixa.
El dolent és tota la resta: un guió infumable i que no s’aguanta (el pallasso que vol ser actor seriós), la fallida conjunció d’humor simple amb drama intens, acudits avorrits i moments de vergonya aliena i humor de T5 (un escocès parlant amb accent manyo per acabar ensenyant el cul sota la faldilla). Les coreografies, tret de la de les cordes i la stompiana de les gerres, no són espectaculars sinó vistoses i repetitives. Per rematar-ho, les interpretacions dels protagonistes les vaig trobar, bé, discretes, com a mínim. El protagonista quan vol fer gràcia, cansa i irrita (problema de fer servir el mateix registre que el de babau accelerat a Grease) i quan es posa dramàtic, quasi desitjes que li vagin malament les coses, de tan exagerat. I ella, doncs balla bé, però interpretativament, no destaca.
Per desgràcia, la meva valoració general és molt negativa. Potser per les expectatives i perquè intueixo que hagués pogut ser quelcom meravellós, amb aquest equip i com estimen el claqué. I el pitjor, és desaprofitar una oportinitat única per a reivindicar i apossentar espectacles amb claqué. Clar que què es pot esperar d’una obra que passa a Anglaterra i fins i tot està mal escrit el nom d’una ciutat anglesa.

25/12/2016
Paula Alvarez Serrat

Una función espectacular!!!!! Incluye todos los ingredientes para que sea un musical inolvidable y divertido❤❤
Las coreografías eren estupendas igual que las canciones y la música en directo .
No os la perdáis, vale muchísimo la pena ❤❤

18/12/2016
Blanca Serrat

Sorprenent!!! Un espectacle increible, d’una qualitat impresionant, amb una posta en escena insuperable, música en directe d’alt nivell…. no es pot demanar més a un espectacle!!! Ple de registres, de missatges, fascinant!!!! Gracies per fer-me disfrutar tantíssim de la vostra funció.

18/12/2016
Jesus Chico

Vaig anara aveure l’espectacle ahir a la nit I em va sorprendre gratament. La obra enllaça molt be entre ball I ball, les cancons es fan molt agradables i les coreografies son molt enginyoses. El treball de tots els actors es magnific. Es una obra amb punts comics i punts tristos que combinen molt be en el total del musical. Molt recomanable. Repetire segur

15/12/2016
Sara Martín Alegre

A Moustache li sobren com a mínim 30 minuts (dura 3 hores amb el descans), definir molt millor quina història vol narrar, les repeticions i els números de vergonya (Flor d’Escòcia). El tó és tot plegat força irregular i es surt amb la impressió que es malbaraten les bones veus i el talent dels ballarins. Caldria, doncs, haver polit tot el conjunt abans de posar-lo en marxa amb una idea més clara d’on es volia anar. Entretingut sí que ho és, sempre que l’espectador es deixi portar sense massa sentit crític.

13/12/2016
Jordi Casas Duocastella

No sóc un entusiasta del claqué però la veritat és que aquest espectacle és molt més que això i em va tenir entretingut durant les 2 hores i tres quarts que dura.
En aquesta funció prèvia a l’estrena oficial va haver-hi algun problema menor com un incident amb el vestuari de l’actriu de cames espectaculars, però el número va continuar amb gran professionalitat.
També cal destacar el treball dels cantants, i en especial el protagonista Max (em vaig quedar sense el programa de l’espectacle i no recordo el nom dels actors).
En conjunt, un espectacle molt recomanable que es converteix en un bonic homenatge als comediants. Gràcies TeatreBarcelona!

09/12/2016
Marga Vidal Duran

M’encantaria anar-hi! ballen claqué

05/12/2016
Concepción García Dabrio

En la meva opinió , és la disciplina del tap-dance (claqué). Espero tenir molta sort!!

02/12/2016