Coco Comín: ‘Arriba un moment a la vida en què tens ganes de fer el que et ve de gust: això és ‘Moustache”

Redacció

Coco Comin és tot un referent a la comèdia musical del nostre país. Amb 19 va crear l’escola que porta el seu nom, on actualment es formen cada any més d’un miler alumnes. Després d’haver sigut coreògrafa de les “bombolles Freixenet”, jurat d’Operación Triunfo i de participar en gairebé 30 musicals, és ara quan decideix, per primera vegada, fer una producció de creació pròpia de 0 al 100. Diu que s’ha cansat de les ordres dels americans i ha volgut fer-se un regal, compartint-lo amb els professionals que estima i que l’estimen, i, per descomptat, amb el públic, al que rep i acomiada a cada actuació de Moustache des del pati de butaques del Teatre Apolo de Barcelona.

TEATRE BARCELONA: Moustache és el primer gran musical amb números de claqué que es representa a Espanya. Perquè has apostat per aquesta disciplina de ball?

El claqué és la gran oblidada dels musicals… Actualment s’està anant per uns altres camins, potser més relacionats amb el hip-hop. Però el claqué sempre ha format part de la història dels musicals, va fer-se conegut amb aquells musicals del Hollywood de principis dels anys 30. Llavors, el claqué era l’única disciplina escènica que es considerava com a vàlida. Això ho he volgut recuperar. També perquè m’he anat donant compta que en el mercat teatral no hi ha res similar. A més, a Barcelona hi ha claquetistes molt bons, sense reconeixement i sense feina. En definitiva he volgut recollir totes aquestes reivindicacions i fer un musical amb claqué.

Poses molt en relleu que clar aclarir que aquest musical és una obra amb claqué i no de claqué. Quina és la diferència?

Si fos de claqué voldria dir que només és claqué, ball, res més. Amb claqué vol dir que és un musical amb història i cançons i, a més a més, les coreografies estan fetes i ballades per a professionals d’aquesta disciplina.

Veiem que hi ha una forta reivindicació d’una disciplina que sembla la gran oblidada… Perquè creus que ha passat a l’oblit quan va tenir tanta força de bon principi a la història del musical?

Bé, és una disciplina molt difícil… També passa una mica amb el ballet clàssic. Hi ha pocs ballarins que siguin bons en aquest ball… Suposo que els estudiants que comencen es demanen ‘perquè haig de fer el gran sacrifici si amb qualsevol disciplina de ball, més senzilla, també puc trepitjar l’escenari?’ S’han d’invertir moltes hores per ballar claqué. Són músics que fan música amb els peus, hi ha partitures, sons inimaginables que costen hores i hores d’esforç… Però jo m’he proposat recol·locar-ho al lloc que li correspon. Sobretot perquè tenia uns grans professionals, referents a tota Europa, amb els que treballar i que es trobaven sense sortida, sense feina aquí.

I si tenim tan bons professionals i Catalunya és referència per la resta d’Europa en claqué, perquè no té més visibilitat?

Això és un misteri… Mira, et posaré un exemple, no entenc per què tenint professionals de l’alçada d’en Guillem Alonso, un dels pioners del claqué al nostre país, que va guanyar un campionat mundial, aquest fet només va quedar reflectit a un diari del País Basc!! Aquí mai es va saber. Comencem per aquí… No sabem per què hi ha aquesta manca d’interès, de buscar on està la gent amb talent del nostre país, que s’ha d’anar fora per a ser reconegut. Suposo que és una reivindicació i una queixa que tenim tots els artistes, que a casa mai som reconeguts com cal. El nostre país que l’estimem molt, és petit però inhòspit per un artista… De totes maneres, ara hi ha un gran boom d’estudiants de la disciplina i esperem que això faci un tomb, almenys nosaltres ho estem intentant impulsar! És que els ballarins de Catalunya són els millors d’Europa! Hi ha gent de Lituània, Suècia, i arreu de l’Estat espanyol que van venir aquí a fer classes i ara són ballarins de Moustache.

A part del claqué, quins altres aspectes diferents podem trobar a Moustache respecte als teus anteriors musicals?

Per començar, Moustache és una història inèdita, no la pots trobar a cap pel·lícula o musical fora d’aquí. És una història ideada i creada per mi. També, he volgut superposar dues maneres de fer teatre musical: d’una banda, rescatar el music hall de principis del segle passat, que era una forma especial de fer: divertida, blanca, absurda, de la línia de Monty Python, res tenia relació… Era una successió de números inconnexes, amb cos de ball, presentador… Jo això ho he volgut recuperar: cada vegada que els artistes surten a l’escenari van vestits amb vestuari diferent, sona una música diferent, i així els espectadors ho perceben com una festa pels sentits i no té més intenció que la de divertir. D’altra banda, entrant més en el tipus de musical contemporani, que conec bé, hi ha l’altra capa de Moustache, on es fa un tractament de la situació de l’actor principal, hi ha més dramatúrgia, incidint a la vida més reial. Ja no és obrir el teló i divertir-nos, sinó parlar del que li passa a una persona en un moment determinat de la seva vida.

Llavors Moustache és dramatúrgia, dansa i musical…

Exacte! Està repartit en un 30% per disciplina. Hi ha la part de claqué per a les persones que busquen més l’espectacle de dansa. La part de cançons per a qui li agradi anar al teatre a escoltar melodies boniques i ben cantades, –per descomptat en directe-; i després hi ha un rerefons d’història. L’abast és bastant ampli, igual que l’edat dels espectadors, els infants, tot i que no és un musical familiar, entenen molt bé la història i la gaudeixen. És un musical universal.

Ara que ja ha passat un temps des de l’estrena de Moustache, quines són les teves impressions? Heu canviat alguna cosa?

De moment hem ajustat tempos, hem vist els acudits que més funcionen i els hem potenciat, els que menys i els hem intentat reajustar, bàsicament hem tret la pols a l’espectacle. El que sí que tenim clar és que la reacció que esperàvem del públic hi és: com que cada escena és diferent de l’anterior, l’espectador se sorprèn molt. Juguem a la descol·locació del públic. S’ha de venir amb la ment oberta perquè m’he saltat tots els codis!

Llavors tenies ganes de fer una creació amb més de llibertat, oi?

Mira, arriba un moment en la vida que ja tens ganes de fer el que et dóna la gana, i això és com un estat d’alliberació total. Ja no em vull sotmetre a un títol conegut només per a estratègia comercial, que és el que està passant en general i ho entenc molt bé, perquè la creació pròpia és molt arriscada. Amb Moustache és el meu risc, són els meus diners, no dec res a ningú i faig el que vull. Per això trobem números disparats, vestuaris colorits i diferents. Sí, m’he cansat d’estar als ordres d’alguns directors i després dels americans, que s’emporten quantitats de diners en forma de royalties, diners que s’haurien de quedar aquí a casa nostra. I marquen molt, encara que els seus gustos i els nostres no tenen res a veure! Per exemple en el vestuari, les tendències no són les mateixes allà que aquí, o en el guió, un acudit que funcioni allà potser aquí no es pot dir per la connotació que té… Sempre has d’estar donant-los explicacions…

Suposo que després de 28 musicals en mans dels americans, te n’has cansat…

Doncs sí, m’hi he cansat després de tants musicals! Aquest és un moment molt meu, molt íntim; i un moment de premiar a tots els artistes que han estat al meu costat. Els que creuen en la meva feina i que m’hagin demostrat que surtin a l’escenari les vegades que surtin sempre ho fan amb la mateixa il·lusió.

Llavors podem dir que Moustache és un regal compartit.

Exacte! No ho podries haver definit millor! Cada vegada que fas un acte d’aquest, un musical d’aquest tipus, és un acte d’amor. A mi m’agrada molt parlar amb el públic, demanar el que senten després de veure Moustache. He vingut a totes les funcions des que va començar el musical i m’agrada posar-me al principi de la platea… Sempre se m’acosta gent emocionada, espectadors als quals Moustache els hi ha remogut alguna cosa a dintre. Inclús gent que m’ha dit que necessitava veure-la més vegades per digerir-la, i així està passant! Jo estic molt contenta, malgrat la competència! Però la satisfacció personal d’haver arribat fins aquí, haver tingut la força i de donar feina a 80 persones que m’estimen i ser capaç de crear indústria al nostre país… Això em satisfà molt! Per això demano el suport de tothom.

De tothom?

Sí, no només dels mitjans. Suport de la indústria… Jo demanaria als col·legues de professió que seguim resistint! Davant dels impostos tan al·lucinants que tenim, és la nostra obligació resistir. Encara que és molt difícil, no només pels actors, pels que fan escenografia, vestuari… Empreses petites que han tancat perquè la indústria no pot mantenir-los més… Per això demano als col·legues que aguantem, que aguantem tots com podem perquè en èpoques de penúria l’art és el que fa que un país tiri endavant, és el termòmetre amb el qual es mesura la seva grandesa o la seva mediocritat.

Text i fotografies: Eirene Ramos

Articles relacionats
Comentaris
Sigues el primer en deixar el teu comentari