Mili KK

Diuen els entesos que la història comença on s’acaba la memòria. Probablement, és així, fins al punt que, si parem atenció, sembla que, darrerament, cada vegada oblidem més de pressa i, per tant, fets no tan llunyans resulten cada vegada més història i menys memòria. Per aquest motiu, exercicis de reivindicació com l’espectacle Mili KK són tan importants, necessaris i valuosos. Dirigit amb audàcia per Marc Angelet, el muntatge fa un repàs del moviment pacífic de desobediència civil que va ser la insubmissió en protesta contra el servei militar obligatori entre 1970 i 1999. L’obra posa en valor, amb sentit de l’humor però sense caure en la banalització, la frivolitat o la lleugeresa, la importància d’aquesta protesta política que, malauradament, ha estat silenciada i molt poc reivindicada. Amb dramatúrgia d'Angelet juntament amb Jumon Erra, la peça ordena el material documental amb intel·ligència narrativa, confeccionant un relat on totes les veus tenen cabuda i la tesi flueix de manera naturalment vigorosa. Cal dir que el treball dels actors és, en aquest cas, un element clau perquè la proposta funcioni tan bé. D’una banda, el carisma de Francesc Cuéllar i Rafa Delacroix aporta frescor i naturalitat a la història, mentre que Albert Lozano afegeix el pes i versemblança necessaris per transcendir de manera més profunda. En aquest sentit, Angelet demostra una gran habilitat per la direcció d’actors, tant com per una posada en escena repleta de bones idees i recursos dinàmics i efectius. En definitiva, es tracta d’una funció enginyosa, interessant i emotiva amb la habilitat de saber deixar prou espai pel riure, la reflexió i el rigor documental.

“Mili KK” és la primera entrega d’aquesta temporada, que es fa des de fa tres anys a l’Escenari Joan Brossa, d’un cicle de teatre documental que forma part de l’anomenat teatre Verbatim. Des de que vaig descobrir el teatre Verbatim, intento no perdrem cap de les propostes que es programen.

“Mili KK” recupera en forma de teatre documental un dels moviments de desobediència civil més importants en l’Europa del segle XX.

“Mili KK” és la història del moviment insubmís des de la seva gestació fins a l’abolició del servei militar al cap de trenta anys.

Un any de treball recollint, organitzant i seleccionant informació , per transcriure fets verídics on res del que es diu és inventat.

En el cas de “Mili KK”, Marc Angelet i Jumon Erra, autors, director i coordinador d’aquesta proposta, ens apropen al moviment d’objectors de consciència a partir de material divers, com fotografies, entrevistes a testimonis reals ( objectors de consciència, insubmisos, militars, polítics, familiars, presos), documents periodístics i fotogràfics, diaris, actes d’assemblees i entrevistes.

El muntatge comença a València al 1971, amb l’empresonament i consell de guerra a Pepe Beúnza, el primer objector de consciència de l’Estat Espanyol, fins a la suspensió del servei militar obligatori.

Els titulars són el fil conductor que dona veu als personatges: “Objecció”, ”Insubmissió”, ”L’experiència de la presó i “Tercer grau”.

“Mili KK” ens parla del naixement de l’estatut de l’objector gestat a Can Serra, dels desertors, de les últimes execucions (27/9/1975), de la constitució del MOC al 1977, l’AOC, GANYA i la COP, de l’entrenament per la insubmissió, de l’experiència dins la presó, de les morts a les presons per les drogues i la SIDA, dels enfrontaments polítics, de les humiliacions als presos, del punt i final al servei militar.

Un lema “NO MATARÀS”

Pautes a seguir: Coherència i perseverança. Mai es va obligar a ningú a rés, tothom va ser lliure de triar.

Una pregunta final sense resposta.

Els actors Francesc Cuéllar, Rafa Delacroix i Alberto Lozano es converteixen en totes les veus dels testimonis, de les mares, dels militars, dels polítics i dels jutges.

Una posada en escena brechtiana en la que no hi ha quarta paret. Els actors parlen directament al públic. Teatre documental. Teatre fidel a la realitat. Teatre basat principalment en la feina dels actors, tot i que hi ha projeccions i cançons reivindicatives.

Al final de cada funció hi ha un col·loqui amb l’equip artístic i alguns dels testimonis relacionats amb el tema. El dia que hi vàrem anar nosaltres hi havia en Toni Àlvarez (insubmís), professor i membre de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau.