Malditas plumas

Sol Picó va crear la seva pròpia companyia professional de dansa contemporània al 1994. Des de llavors no ha parat d’acumular premis i guardons entre els que destaquem el Premi Nacional de Dansa al 2016 en la modalitat de creació i coreografia i la Creu de Sant Jordi.

“Malditas plumas” es va estrenar a Castellò al 2020 i enguany es presenta al Festival Grec. Gràcies a TNC digital hem tingut el privilegi de veure-ho abans de la presentació oficial.

Com totes les obres de Sol Picó, “Malditas plumas” està carregada de simbolismes. Les plomes han estat l’element decoratiu de les vedettes del cabaret i Can-Can. I aquest és el rerefons de l’obra. Una artista de cabaret que aspira a ser una gran actriu i que no passa de corista. Aquest tema li serveix per parlar del pas del temps, de la decadència, de l’acceptació de la mort. Pengen plomes blanques per tot l’escenari en el que es mou la Picó amb gestos de marioneta esquerdada o d’ànima abatuda. La ploma blanca ha estat un símbol de covardia però també de pau, de coratge o persistència.

La gran coreògrafa Sol Picó combina teatre i dansa, crea històries, balla amb l’argument, parla de sentiments amb la més atrevida expressió corporal. Ella és tot, parla, canta, balla amb un segell absolutament reconeixible “marca de la casa” des de les  “puntes” fins el contemporani més trencador.

Hi ha una escena especialment remarcable. És el duel escènic amb  Roger Julià, actor, músic i director musical. Ella inicia un striptease més còmic que sensual, més barroer que suggerent i continua amb la participació del músic que li empastifa el cos amb una substància enganxifosa on hi escampa plomes negres mentre els dos ballen entrellaçats sobre una plataforma rodona giratòria. Ell, amb veu de contratenor canta una tonada de música antiga que els acosta a les pràctiques passades en les que “emplomar” era un càstig públic generalment a una dona adúltera o celestina que era passejada i escridassada per la gent. Aquesta pràctica es va utilitzar fins ben entrat el segle XIX. Les plomes negres són també un senyal de que la saviesa i la màgia són accessibles. I màgica també ha estat l’escena i la peça que ens han regalat. Moltes gràcies.

 

Aquest espectacle el podríem qualificar de radiografia, o millor dit de dissecció i desfragmentació de tot un gènere: el cabaret. Sol Picó ha volgut fer un homenatge al Paral·lel, i un cop passat pel seu estil li ha sortit un híbrid on no hi manquen plomes ni ritmes de revista... però tampoc reflexions amargues i nostàlgiques sobre el propi fet de ser artista o de resistir els embats de la vida. Aquestes interessants idees es sustenten en petites coreografies, moments musicals a càrrec de l'excel·lent Roger Julià i moltes parts parlades... que potser resulten el més difícil d'encaixar. I no pas perquè Sol Picó no les defensi  amb solvència, sinó perquè penso que dramatúrgicament no acaben d'estar ben endreçades i la informació que aporten distreu o bé ens desvia cap a camins secundaris. Tot i així, Malditas plumas té una estètica que sedueix i moments aïllats que per si sols ja avalen tot el muntatge. També caldria destacar l'evocadora escenografia de Joan Manrique, i sobretot el disseny d'il·luminació de Sylvia Kuchinow. En definitiva, un espectacle que entusiasma als seguidors de la coreògrafa i ballarina, que pot convèncer als que s'hi acostin per primer cop i que segurament no decebrà als que busquin combinacions tan poc ortodoxes com aquesta.