Lluís Homar: Cyrano

Nunca olvides qué eres, porque desde luego el mundo no lo va a olvidar. Conviértelo en tu mejor arma, así nunca será tu punto débil. Úsalo como armadura y nadie podrá utilizarlo para herirte. Esta es la frase en forma de consejo que Tyrion Lannister le (nos) regala a Jon Snow. Para que sea de Cyrano, solo le falta el verso.

El equipo de Terra baixa vuelve a unirse en este montaje en el que sí, esta vez hay más de un actor. Aunque Lluís Homar sigue siendo el protagonista. Con este punto de gran hombre, inteligente, perspicaz y lleno de nobleza, cómplice con sus amigos y eficiente para vencer a sus enemigos. Cyrano es un clamo por la dignidad de lo imperfecto, por el honor, por la buena consciencia que tanto nos falta. Por todas aquellas cosas bien hechas y que rozan la frontera entre el heroísmo y el “de bueno, tonto”.

Pau Miró dirige con una puesta austera que huye del realismo. Todo ocurre en una sala de entrenamiento de esgrima en la que todos los personajes visten con uniforme y utilizan las espadas. También el femenino. Pese a no poder salirse de un texto que no le da demasiado poder a la mujer, Aina Sánchez huye del estereotipo sumiso y consigue crear una Roxane valiente, inteligente y con fuerza. Y sí, ella también lleva espada.

La iluminación fría y dura de Xavier Albertí y David Bofarull y la escenografía de Lluc Castells le dan un toque intimista, con voluntad de llegar a la esencia de los conceptos y las emociones. Y esto se mantiene hasta el final, con sabor a epopeya y marcado por la simpleza y la elegancia. Con el buen gusto de los enanos, los bastardos y los narizudos admirables.

Cyrano és un d'aquells personatges majúsculs del teatre universal. Tot i que molts actors vulguin interpretar-lo, n'hi ha pocs que acabin tenint la qualitat i les característiques que es necessiten per aconseguir l'excel·lència que exigeix Edmond Rostand. En aquesta versió de Pau Miró, l'actor Lluís Homar fa un tour de force que està totalment a l'alçada de les seves últimes creacions, des de Manelic a Ricard III. El seu fraseig, la importància que dóna a cada paraula i la recreació de cada vers -peces imprescindibles d'un personatge d'aquest tipus- són tan acurades que acaben per impregnar-ho tot. No és que la resta del repartiment ni la direcció  no siguin les encertades, però en més d'un moment vaig pensar que Homar es bastava per haver interpretat la peça ell sol, igual que ja va fer en aquell mític muntatge de Terra baixa.

Aquí la direcció de Miró ha optat per simplificar-ho tot: només cinc actors, un decorat conceptual i un vestuari quasi atemporal que fluctua del blanc al negre. Tot és correctíssim i la ja citada interpretació d'Homar pot amb tot, però potser hi manca alguna pinzellada poètica, algun element que atrapi emocionalment al públic. La paraula és poderosa, però cada cop estem més acostumats a un reforç visual que aquí està quasi absent. Sí que tenim, però, la veu de Sílvia Pérez Cruz, una altra col·laboradora habitual que realment aporta en un parell de moments aquest punt d'abstracció i sensibilitat que tant he agraït.

Resulta, d’entrada, una agradable notícia comprovar que el mateix equip que ens va portar una inquietant i meravellosa posada en escena de Terra Baixa repeteix per, aquesta vegada, endinsar-se en un clàssic francès. Malauradament, en aquesta ocasió, la proposta està lluny d'aquella meticulosa deconstrucció del text de Guimerà, transformat en monòleg, que la feia especialment excepcional. Però, més enllà d’expectatives i comparacions probablement injustes, el que Pau Miró ens planteja aquí és un elegant muntatge que transita entre la blancor dels vestuaris i la foscor emocional dels conflictes dels personatges. Es tracta d’una tragèdia amb sentit de l’humor, cosa que encaixa a la perfecció amb l’atmosfera, el to escollit i el disseny visual de conjunt. Lluís Homar ens torna a regalar un deliciós recital interpretatiu on el sol fet de sentir-lo declamar els versos, plens de matisos, sentiments, ironia o dolor, ja dóna sentit a l’espectacle. Cal afegir, no obstant això, que Homar es troba força ben acompanyat, en aquest cas, per un repartiment divers i molt interessant, dels quals Àlex Batllori i Aina Sánchez destaquen especialment per la seva naturalitat. La música original de Sílvia Pérez Cruz afegeix la bella melancolia a la qual ens té acostumats, molt encertada per la història. En general, podem dir que és una producció captivadora que, malgrat que costi entrar en ella degut a un ritme inicial irregular, un cop t’atrapa, no et deixa anar fins al final.

Cyrano de Bergerac va ser un personatge peculiar de la França del 1600, Edmond Rostand va fer-ne una biografia teatralitzada i tot i que va témer per si no agradava al públic a l'estrena, va ser tot un èxit. El mateix passa a Cyrano del Borràs. Un èxit! Sala plena i dempeus en acabar. Una interpretació sublim de Lluís Homar donant-li una entonació totalment diferent de la que qualsevol altre mortal faria. En algun moment Lluís Homar pren tota la força d'escena i eclipsa el potencial que aporten els altres partícips de la història. De totes maneres, el repartiment aconsegueix transmetre totes les sensacions a la perfecció; un bon treball en equip per la dificultat de representar en vers, amb un inconvenient, l'escenografia no ajuda al públic a sentir-se dins l'escena. Penso que és l'únic detall que es podria haver tingut més en compte. La dèria actual de crear escenaris buits i simplistes, en teatres comercials és un error. Recuperem el teatre clàssic quan toqui.

La peça d’Edmond Rostand, escrita el 1897, està basada en un personatge real , Savinien de Cyrano de Bergerac (1619-1655), fill d’una família de l’alta burgesia parisenca, i un destacat mosqueter i escriptor teatral. Diuen que tenia un nas gros i desfigurat, un motiu pel qual sembla que es va batre en duel més d’una desena de vegades.

Edmond Rostand va escriure aquesta peça en ple Romanticisme. Seguint de manera figurada les seves peripècies vitals, ret un homenatge al dramaturg que admirava per afinitat ideològica i estètica, convertir-lo en un dels pocs herois romàntics “lletjos i sublims”, fent de la seva característica física un dels puntals simbòlics de l’obra.

 

Juntament amb “Hamlet”, el “Cyrano de Bergerac” és una de les meves obres preferides. La primera vegada que la vaig veure, va ser una versió cinematogràfica de 1990 dirigida per Jean-Paul Rappeneau, en la que l’actor francès Gérard Depardieu interpretava al personatge de Cyrano. Possiblement és una de les pel·lícula que més vegades he vist. Us haig de confessar que, cada vegada que la veig, em segueixo emocionant com la primera vegada que la vaig veure.

El primer Cyrano que es va poder veure al teatre en català, va ser la de Xavier Bru de Sala, interpretada per la Companyia Flotats entre finals dels 80 i principis dels 90 al teatre Poliorama, de Barcelona. Una versió que tothom ( qui la va poder veure), la recorda com una de les representacions teatrals més impressionants dels últims anys. En aquella ocasió un jove Josep Maria Flotats era el gran protagonista. En aquella època no vaig tenir l’ocasió de veure-la, però per sort hi ha una gravació penjada a YouTube, que tot i que no és mateix que veure-la en directe, és una magnífica oportunitat per poder gaudir d’aquesta magnífica versió teatral.

No va ser fins al 2012, que va tornar als escenaris de la mà del director Oriol Broggi, que va convertir la sala gòtica de la Biblioteca de Catalunya en l’escenari ideal per portar a escena aquest magnífic clàssic del teatre francès. En aquella ocasió sí que hi vaig poder anar. I no us podeu imaginar com en vaig gaudir!!!

Si em pregunteu de tot el teatre que he vist al llarg d’aquests anys, que no són pocs, quina ha estat la meva obra preferida?, sense cap mena de dubte us diria que la del Cyrano de l’Oriol Broggi, protagonitzada per un impressionat Pere Arquillué (actuació que li va valer el Premi Butaca al millor actor). El que va ser capaç de transmetre’m aquell actor, del personatge del Cyrano, va ser increïble. Vaig sentir tendresa i admiració. Vaig veure el sacrifici d’un home que va haver de renunciar a l’amor per culpa de les seves inseguretats. Vaig riure i plorar. Em vaig emocionar.

Al 2013 la van tornar a programar a la Biblioteca de Catalunya. Vaig repetir . Vaig tornar a emocionar-me. Vaig repetir i repetiria tantes vegades com es tornès a programar.

2017 una nova versió de Cyrano de Bergerac de Pau Miró arriba al Teatre Borràs. La veritat és que en un principi no entrava dins la meva agenda teatral anar a veure aquesta versió. Em feia molta por pel fet de caure en fer comparacions amb el que havia vist fins ara. Les comparacions no m’agraden, les trobo injustes,  tot i que encara que no vulguem tots en fem. Però, perquè renunciar a veure una de les meves obres preferides, i  un dels millors actors de casa nostra, com és en Lluís Homar. Finalment vaig decidir anar-hi. Vaig fer-me el propòsit de no comparar, i no entraré en comparacions.

La veritat és m’ha agradat la mirada contemporània que li dona Pau Miró a aquest clàssic inspirant-se en el món de l’esgrima, el disseny d’escena de Lluc Castells visualment molt atractiu en el que domina el blanc sobre el negre,  la magnífica coreografia de lluita d’espases creada per Oscar Valsecchi , la meravellosa música i veu de Silvia Pérez Cruz que posa el punt romàntic a la fredor de l’escenografia , l’extraordinària interpretació de Lluís Homar, que acaba eclipsant a la resta d’intèrprets. Però m’ha faltat el més important, emocionar-me, sentir i commourem. És cert que he vist a l’home fort , valent, orgullós, irònic, agut, impertinent, intel·ligent, agosarat, ofensiu i captivador, però no he vist la seva ànima. No m'he emocionat.

 

El Cyrano és una obra que ens parla d’aparences, de com ens veuen els demés i del que en realitat som. Parla de com ens equivoquem quan jutjem a les persones per la seva aparença física. Cyrano ens parla d’inseguretats. Quantes vegades un rostre bonic amaga una persona horrible, o al contrari, una persona imperfecta amaga una gran interior? Etiquetem injustament a les persones per com vesteixen, pel seu color de pell, per la seva procedència, pels seu físic.

Qui no s’ha sentit Cyrano alguna vegada?

***1/2