Tot el que necessites per anar al teatre

Liceistes i cruzados

Liceistes i cruzados

Després de dedicar tot l’Epicentre Pitarra a normalitzar la nostra relació amb el pare del teatre català modern, recuperem un dels seus  que va demostrar una major connexió amb el nostre imaginari popular, per acostar aquesta hilarant comèdia a tots aquells que es van quedar amb les ganes de gaudir-la.

El nou clima polític de l’any 1833 va eliminar els privilegis del Teatre de la Santa Creu, que fins aleshores havia tingut un monopoli absolut en el teatre fet a Barcelona, ja que fins aquell moment la llei concedia el control sobre les representacions teatrals als eclesiàstics de l’hospital de cada ciutat. Aquesta flexibilització de la normativa escènica va propiciar el naixement de nous teatres que dinamitzarien la vida cultural de la ciutat i alhora va determinar que el Teatre de la Santa Creu adoptés el nom de Teatre Principal, amb la voluntat de marcar distàncies respecte a les noves sales.

L’ebullició amb què va néixer una nova cultura urbana en la qual el teatre esdevindria una de les principals atraccions de l’oci ciutadà, es va traduir en apassionades disputes entre partidaris del teatre vell i del nou. La rivalitat més paradigmàtica en aquest sentit va ser segurament l’enfrontament entre “liceistes” i “cruzados”, entre partidaris del nou Teatre del Liceu i de l’antic Teatre de la Santa Creu. L’extraordinari retrat satíric que va fer Pitarra d’aquesta disputa a la seva obra Liceistes i cruzados ens dóna el testimoni brillant d’un moment fonamental en el naixement de la nova cultura catalana.

Fotos
Valoració col·laboradors

Valoració espectadors
  • No va ni amb rodes. Si vingués alguna companyia francesa, espanyola a fer això, la paraula seria patètic. Malgrat els esforços dels actors.

    02/11/2014
Articles relacionats

La sàtira pitarresca torna al TNC

7 octubre 2014

El Teatre Nacional recupera un dels èxits de l’epicentre Pitarra de la temporada passada, Liceistes i Cruzados. En parlem amb el seu director, Jordi Prat i Coll. La voluntat del […]