L'home de teatre

Àlex Rigola adapta el text de Thomas Bernhard L’home de teatre (Der Theatermacher) para situar-lo al barri de Badal de Barcelona en una versió protagonitzada per Andreu Benito.

Bernhard va quedar marcat per una infància amb moltes carències i va arrossegar problemes de salut tota la seva vida. El poc que coneixem d’ell és a través de les seves obres i, a partir de peces com Davant de la jubilació (Teatre Lliure 2017), intuïm una obra intensa, turmentada i crítica.

Andreu Benito és aquí un autor, director i actor de la seva obra de teatre que, amb totes les dificultats d’un teatre familiar, va de gira per tots els pobles i barris mostrant una obra que només es deixa veure, s’intueix i treu el nas fent crítica de personatges que han mogut la història amb el seu poder dictatorial.

Tota l’obra és la preparació de la representació. La dona i els dos fills hi són presents d’alguna manera. Teatre dins del teatre de manera constant. L’home tracta la família-companyia amb menyspreu i amb molta insolència descarrega sobre ells les dificultats que troba en la seva gira. El fill (Àlex Fons) rep les conseqüències de les decepcions del pare. Veiem en ell un personatge fràgil i submís dominat per la por davant d'un pare que no acaba de controlar ni entendre. No s’oblida de criticar les deficiències dels barris on ha d’actuar sense aconseguir la simpatia del públic pels problemes que el teatre planteja.

El monòleg d’Andreu Benito està carregat de silencis, mirades al públic buscant una complicitat que no troba. El ritme és dens, amb silencis i pauses que ens dona temps per digerir el que no s’acaba d’entendre.

Amb la seva arrogància i immodèstia, el personatge de Bernhard no aconsegueix les simpaties del públic potser això els va passar a la societat austríaca. Potser és també això el que buscava. El rebuig d’una societat ultranacionalista que Bernhard criticava i el rebuig a personatges tan egòlatres com l’home de teatre.

Avui en dia, i aquí (no sé si a Àustria), Thomas Bernhard és vist com un autor cabdal, revolucionari en el seu moment i amb un pòsit d’intel·lectualitat molt gran. Però a la segona meitat del segle passat els austríacs el tenien com un autor polèmic, d’aquells que podia ser escridassat en un teatre o insultat pel carrer. El seu antinacionalisme li va fer guanyar moltes antipaties, i el públic se sentia sovint ofès amb les seves obres o amb les seves novel·les. L’home de teatre n’és un exemple molt clar, presentant-nos un actor inflat d’ego que critica a tort i a dret tot el que l’envolta. Aquí molts vam descobrir el text amb la versió que en va fer Xavier Albertí el 2005 al Teatre Lliure, amb Lluís Homar com a protagonista. I ja en aquella ocasió, Homar era entrevistat pel programa La Mandrágora de TVE i es qüestionava precisament com seria la reacció del públic si en lloc de parlar d’Àustria es parlés de Catalunya o d’Espanya.

Àlex Rigola –que en el 2005 era director artístic del Lliure- es torna a fer la mateixa reflexió i és per això que ha adaptat el text canviant els referents originals (noms de poblacions o de personatges) per d’altres molt més propers. L’experiment és força interessant i crec que algú l’havia de fer en algun moment, però al final no sé si el resultat és el que es volia aconseguir. Hi ha referents que funcionen, sobretot en el cas dels personatges, però parlar de la pudor que fa el barri del Badal o criticar barris o poblacions veïnes em resulta més gratuït que polèmic. Incomoda? Sí, però no sé si en la direcció adequada...

El text de Bernhard, això sí, encara ressona amb força darrera de tots els localismes o les aproximacions, tot i que s’hagi escurçat per fer-ne una versió més adequada a l’espai on ara es representa. Un espai molt reduït, pràcticament nu d’elements, i amb una proximitat total al públic. El gran personatge segueix sent Bruscon (interpretat amb tota la veterania i experiència d’Andreu Benito) però aquí també l’acompanyen dos actors més... tot i que en altres versions poden arribar a ser fins a vuit. Són personatges que acompanyen el discurs, que no monòleg, de l’actor principal. Purs titelles de Bruscon, un egòlatra i un dèspota que diu barbaritats... i també algunes veritats com a punys.