Les roses de la vida

El propi Sergi Belbel va apressar-se abans de l'estrena a advertir-nos que Les roses de la vida és un divertimento sense cap altra pretensió que la de passar una bona estona mentre xarrupem un gelat de maduixa. Penso que aquest tipus d'advertències amaguen alguna mena de complexe d'inferioritat que no fan massa bé a la recepció de l'obra. En qualsevol cas, el text de Belbel neix condicionat, com sempre ho fa el teatre quan accepta el desafiament d'arribar a públic que espera ni més ni menys que un divertimento.

L'obra es nodreix de l'enfilament d'un acudit rere l'altre, alguns més afortunats que els altres, i amb poca consistència dramàtica, probablement, ja no era aquest l'objectiu del projecte. Les interpretacions més que solvents dels quatre intèrprets es veuen llastrades, en alguns moments, per un ús poc hàbil de les pauses i de les rèpliques que, amb més rodatge, segur que pot ser rectificat.

L'interès del text recau en un curiós joc amb el llenguatge, amb la precisió semàntica i gramatical, amb el "punyeterisme" lingüístic que acaba essent el motor que fa avançar la història i que suscita la majoria dels girs argumentals. No ha de quedar en segon pla aquesta dimeensió interpretativa, ja que, conscientment o no, remet a un estat de la reflexió sobre la llengua catalana correcta, el correctisme vs la llengua informal, que els darrers anys ha esdevingut un conflicte ric a les escoles, les xarxes socials...

 

És evident que un dramaturg i director amb la trajectòria de Sergi Belbel es pot permetre el luxe, a aquestes alçades, de dur a terme qualsevol projecte que li vingui de gust. Sigui l’ambiciosa direcció d’un clàssic (Beckett, Pinter, Racine), d’autors de noves generacions (Claudia Cedó, Roc Esquius) o muntar un lleuger entreteniment (com és el cas). La qüestió és no deixar d’arriscar-se, experimentar i mantenir-se fresc. Les roses de la vida és una bogeria simpàtica que, bàsicament, busca la diversió sense massa més pretensions que l’entreteniment a través d’humor absurd basat en la paraula. En aquest sentit, l’escena inicial és la més efectiva, la que genera més riures i la que aconsegueix mantenir millor l’interès. A partir d’aquí, sembla com si el muntatge es dediqués a intentar trobar un fil conductor sobre la marxa o construir una història que sostingui el conjunt d’ocurrències sense mai trobar-ne cap de consistent. D’aquesta manera, la gràcia inicial es va diluint en un seguit de bromes lingüístiques i malentesos cada vegada menys enginyosos que acaben per esgotar. Aquest defecte, resulta més evident encara amb un final descaradament hortera, gratuït i sense massa sentit que, no obstant això, per exagerat, torna a recuperar l’atenció de l’espectador. Afortunadament, la proposta compta amb Enric Cambrany i Gemma Martínez, dos mestres de la sobreactuació còmica que saben com fer funcionar cada situació i cada rèplica de forma hilarant. A més, Belbel té un olfacte precís com a director i, per tant, la peça té el to adequat i un bon ritme. Això sumat al deliciós gelat de maduixa que reparteixen fa que l’experiència sigui suficientment delectable.

No sabia ben bé què anava a veure. M’agraden les sorpreses. En aquest cas tenia una pista que em feia pensar que no perdria la tarda: Sergi Belbel com a dramaturg i director. He de dir que no acostumo a veure comèdies. Quan la gent esclata en un riure irritant pel que jo crec que són poca-soltades o embolics sense sentit, el moment se’m fa insuportable i veig que no tinc sentit de l‘humor o que el meu humor és molt diferent a la resta de mortals.
En aquest cas, el ritme trepidant, el diàleg brillant, l’abundant informació sobre altres obres de teatre, cinema, autors i llibres, obliguen a l’espectador a estar molt atent durant tota l’hora que dura l’espectacle.
Belbel utilitza la idea d’un trastorn delirant del tipus erotomaníac que acostuma a referir-se a un amor romàntic idealitzat i a una unió espiritual més que a una atracció sexual. Les persones que presenten aquest tipus de deliri, especialment homes poden veure’s embolicats en problemes legals en intents per aconseguir l’objecte de la seva idea delirant. En aquest cas, som els espectadors els embolicats per una trama ridícula que té tant de ritme com de ximpleria.
El gir del psiquiatre embogit (Roc Esquius) per la bromadora xerrameca del pacient (Enric Cambray) i l’aparició de les seves pròpies inseguretats i frustracions no és un tema original però la proposta teatral és tan dinàmica i el llenguatge tan ric que aguanta molt bé l’escena. Els dos actors donen molta credibilitat al moment. L’aparició de l’objecte de la idea delirant és el moment àlgid de la història amb una Gema Martínez esplèndida i molt ben contrapuntada per Núria Sanmartí.
El guió és fabulosament coherent tot i l’absurditat de la trama. El diàleg és ràpid, divertit i seductorament directe. És magnífic el càlcul de la durada de les escenes.
L’argument no aporta massa però us he de dir que he rigut més que mai i per fi, he sortit contenta d’una comèdia.

No ho dic jo, ho diu el propi Sergi Belbel al programa de mà: “Les roses de la vida” és una ximpleria, una bretolada, una poca-soltada... A mi, personalment, aquesta descripció em convida a relaxar-me, a deixar-me portar, però també m’obre expectatives, pel simple fet que sigui el propi autor qui la defineixi així. Tot apunta a que serà una comèdia romàntica esbojarrada, i et predisposes a les corredisses, als malentesos, als dobles sentits, als actors entrant i sortint i llençant rèpliques que aixequen “ohs” i riures constants de la sala. I el que et trobes és, ben bé, una altra cosa. És una comèdia perquè rius, és romàntica perquè parla (entre d’altres coses) de l’amor, i és esbojarrada perquè els personatges, sense que se’n salvi ni un, estan com una autèntica regadora. Però “Les roses de la vida” és molt més, precisament perquè, sota la forma d’una obra “seriosa”, amb llargs monòlegs, moviments escènics mínims, discursos elaborats i carregats de referències literàries i artístiques, Sergi Belbel t’arrenca aquell riure que va més enllà de l’acudit, aquell riure que et va fent xup-xup a l’estómac fins que esclata. No és una obra lleugera, ni simple, és l’obra d’algú que ha escrit i dirigit molt, que coneix molt bé l’ofici i que després de molts anys es permet el luxe d’escriure una obra per a uns actors concrets (amb qui confessa que feia temps que li venia de gust treballar) pel simple gust de pixar-se de riure. Ells i elles, els actors i les actrius, sembla que han entès perfectament l’essència d’aquesta poca-soltada, perquè són capaços de fer-te creure (a partir d’un text gens senzill) que aquesta bretolada té tot el sentit del món.