Les pècheurs de perles

Vam fer cap al Gran Teatre del Liceu amb moltes ganes de veure aquesta producció, amb concepció escenogràfica i direcció escènica de Lotte de Beer, una jove directora holandesa que, amb 35 anys, debuta en el Liceu amb una innovadora i magnífica posada en escena.

A LES PÊCHEURS DE PERLES,  emmarca la història dels dos amics, Nadir i Zurga, en un reality show televisiu. Els amics s'havien jurat amistat eterna i, ara, es veuen enfrontats en estimar a la mateixa dona. L'acció transcorre entre càmeres de televisió, i el poble de pescadors de Bizet és ara una illa remota on els concursants fan vida sota la mirada dels espectadors. Lotte de Beer aconsegueix portar a l'actualitat els temes de fons plantejats a l'òpera: amors, religió, gelosia i amistat.

Malgrat que a nosaltres ens ha agradat molt aquesta posada en escena, el resultat global va ser una mica decebedor, especialment en les veus dels protagonistes, potser perquè encara recordàvem l'extraordinària versió que vàrem poder veure en directe als cinemes des del MET de Nova York, l'any 2016, amb les magnífiques veus de Diana Damrau (Leila), Matthew Polenzani (Nadir), Mariusz Kwiecien (Zurga) i Nicolas Testé (Nourabad).

LES PÊCHEURS DE PERLES és una òpera amb música de Georges Bizet (1838-1875) i llibret en francès d'Eugène Cormon (1810-1903) i Michel Carré (1822-1872). Va ser estrenada el 1863 al Théâtre-Lyrique du Châtelet de París i es van fer únicament 18 representacions, ja que no va ser pas ben rebuda per la crítica del seu temps. Una peça composta en plena maduresa artística, tot i que encara no tenia vint-i-cinc anys, i amb trets orientalistes, ja que està situada a Ceilan. El llibret es va inspirar en òperes preexistents com La Vestale (Spontini) o Norma (Bellini) que parla de l'amor prohibit entre una dona consagrada als déus i un pescador.

Aquesta òpera en tres actes, es va estrenar al Liceu el 1887 en llengua italiana amb el títol de I pescatori di perle. Aquesta és la primera vegada que es representa, al nostre teatre, en francès, l'idioma original.

Zurga (el baríton Michael Adams) i Nadir (el tenor John Osborn) van conèixer en un temple de Brahma a la sacerdotessa Leïla (la soprano Ekaterina Bakanova), i tots dos es van enamorar d'ella. Per no trencar la seva promesa d'amistat decideixen allunyar-se d'ella. Quan tornen a l'illa i es retroben de nou amb Leïla, ella acaba de fer el vot de castedat. Leïla i Nadir no poden evitar la passió i en ser descoberts hauran de fugir si no volen morir. El paper de Nourabad, el gran sacerdot, està interpretat pel baix Federico de Michelis.

Un argument simple amb una música intensa, amb moments molt bells com el duo entre els dos amics "Au fond du temple saint" o l'ària de Nadir "Je croix entendre encore", que curiosament canta dins del "confessionari" propi dels realitys televisius.

Yves Abel, el director d'orquestra canadenc, assumeix la direcció musical d'aquesta proposta.

En aquesta versió els personatges de l'òpera són els concursants i el cor és l'audiència que segueix el reality des de casa seva, per televisió i vota. En el centre de l'escenari trobem el plató de televisió, i darrere seu en una pantalla gegant es projecta el que els espectadors veuen a les seves cases. Aquesta pantalla ens deixa veure l'interior d'aquestes llars on els espectadors han escollit a Zurga com a líder i han de decidir si Leïla i Nadir han de viure o morir ....

Curiosa, millor dit, esperpèntica i retrògrada la reacció d'una part del públic del Liceu, quan entre la segona i tercera part es va projectar una "enquesta teatralitzada" feta als espectadors, sobre el reality ..... És difícil d'entendre aquesta xiulada. Perquè els hi resulta tan difícil acceptar propostes innovadores si aquestes respecten en tot moment el llibret original??? No podria ser aquest el format de l'òpera si s'hagués escrit avui???

Un muntatge que respecta el temple original, el vestuari tradicional de Ceilan (avui Sri Lanka), la presència de la platja, .....

Per nosaltres el millor ha estat aquesta posada en escena de Lotte de Beer, totalment innovadora, que ens ha agradat molt; una primera part on les veus semblaven estar a mig gas, fet que per sort va millorar en el desenvolupament de la segona part amb els actes II i III. Especialment decebedora, al nostre entendre, la veu del tenor John Osborn, força millor la del baríton Michael Adams, i extraordinaris moments de la soprano Ekaterina Bakanova.

El cor en aquesta ocasió tampoc ha estat per tirar coets, segurament a causa de la tela/pantalla que separava els membres del cor de la platea i que esmorteïa força el so de les seves veus.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

A partir d'un libreto en francès de Eugène Cormon i Michel Carré, Bizet composa aquesta òpera per encàrrec del director del Théatre Lyrique de Paris al 1863. Només tenia 24 anys i ho va fer en un estiu. Es va programar 18 vegades i no es va tornar a representar més en vida del compositor. Bizet és conegut actualment per la seva òpera Carmen, la qual es va estrenar tres mesos abans de morir i va ser un gran fracàs.

La història és com moltes: una vestal que ha fet jurament de castedat com la Norma de Bellini, dos amics que es juren amistat eterna, un triangle amorós, un amor romàntic típic també de moltes òperes i un trencament de juraments que condueix inexorablement i inevitable a un final tràgic.

Tot i que no és una òpera gaire coneguda, agraïm a la directora artística del teatro, Christina Scheppelmann, la seva introducció en la programació d’enguany.

La música és d’un lirisme corprenedor. L’ària més coneguda és “Je crois entendre encore” cantada per John Osborn, tenor lírico-lleuger en una espècie de confessionari que no ajudava massa a viure l’emoció del moment. Tanmateix el Liceu va emmudir als primers acords de la coneguda ària. John Osborn celebra interpretar aquest paper que havia estat destinat a Alfredo Kraus a la darrera producció de Barcelona. Ekaterina Bakanova va arribar a entendrir al públic en la cavatina “Comme autrefois dans la nuit sombre” i el cor, com sempre, dirigit magistralment per Conxita Garcia omple de color aquesta òpera injustament tractada.

El muntatge de la jove directora escènica Lotte de Beer és molt original però, si més no, estrany. Un reality show amb càmeres, directors, tècnics i demés personal per damunt de l’escenari que t’allunyen de la trama i et distreuen. Els únics allunyats són els components del cor situats al darrera d’una cortina transparent i mirant enganxats a la televisió en els seus corresponents apartaments.

De vegades agraeixo les òperes en versió concert en les que la música i les veus són els principals protagonistes.

Els pescadors de perles és la segona òpera més coneguda de Georges Bizet, després de Carmen, i una de les partitures franceses que s'inclou sovint en els repertoris de molts grans teatres d'òpera del món. Al Liceu s'ha representat en 41 ocasions, tot i que estic segur que mai des de l'òptica en que ho ha enfocat Lotte de Beer. I és que en aquesta ocasió l'argument original transcorre enmig d'un reality televisiu que recorda molt a Supervivientes. El cor es situa tota l'estona en uns habitacles tot simulant el públic que veu el show des de casa, mentre que al davant de l'escena els cantants viuen la seva dramàtica història en un paisatge tropical entorpits per un presentador, algun càmara i diversos regidors. Tot això, juntament amb rètols rellevants i algun vídeo innecessari, acaba per atorgar a l'espectacle un caire original i que funciona a estones. El problema, però, és que la idea pot resultar gratuïta i no acaba d'encaixar amb una partitura delicada i molt lírica, com és la de Bizet. És cert que hi ha una estètica atractiva i que alguns moments queden a la retina de l'espectador, però no sé si era necessari buscar un embolcall tan recargolat per a una història tan simple, que si ha passat a la història del gènere és per una intimitat que aquí quedat totalment sobrepassada.