Les criatures abissals

Les criatures abissals són aquelles que viuen en el més profund de mars i oceans. Més enllà dels 4.000 metres de profunditat. On la llum no arriba i, per tant, l’ambient és fred, inhòspit. Tanmateix, els éssers que habiten aquestes latituds, en una lliçó magistral d’adaptació, han desenvolupat propietats increïbles com la bioluminescència.

Aquest sembla l’objectiu del Col·lectiu Abissal: posar llum allà on hi ha foscor. Il·luminar alguns passatges de la vida, de la infància amb l’objectiu de protegir els éssers més vulnerables i fràgils.

Criatures abissals és una composició d’escenes amb temàtiques recurrents que no acaben de soscavar una història o arc narratiu: la infància n’és una i principal, però també l’èxode a través del Mediterrani, la violència, el consum de carn, el capitalisme…

Són moltes les imatges, direccions i textures que proposa l’espectacle que, tot i ser petit en la seva dimensió, és gran en ambició. Els ingredients són variats: textuals i poètics, imatges, sons i paraules que se superposen, sovint fins a l’estridència (un fet a vigilar, en una sala petita, amb uns espectadors que, a primera fila, seuen a pocs centímetres d’uns actors que criden molt i molt a prop, lògicament, sense mascareta) i que no deixa que el públic s’adormi en cap moment. Un treball que busca i troba la sensibilitat i la bellesa, sense una intenció clarament narrativa.

Destacar, per sobre de tot, la presència de Fer Acosta, que a banda d’interpretar uns quants papers des d’una simplicitat i despreocupació que són d’agrair, afegeix el contrapunt amb unes poques cançons originals que acaben teixint l’autèntic sentiment de l’obra.