Les Antonietes: Un tramvia anomenat desig

L'adaptació de textos constitueix tot un repte per a qualsevol dramaturg. De fet, és tot un art. El perill a l'hora d'adaptar i retallar és centrar-se massa en la trama i deixar els personatges aprimats i en els ossos, com fantasmes passejant sobre l'escenari, sense objectius ni motivacions. No és el cas d'Oriol Tarrasón que, en la seva adaptació d'Un tramvia anomenat desig ha aconseguit que els personatges brillin i es desenvolupin en tota la seva complexitat, en especial, la seva immortal protagonista Blanche Dubois.

Si a això hi sumem unes interpretacions valentes i entregades, carregades de veritat, una posada en escena senzilla però molt efectiva i un ritme calmat però mil·limètric, ens trobem amb un muntatge que emociona i conserva tota l'essència d'un dels grans clàssics estatunidencs.

No us perdeu aquesta Blanche Dubois, us sorprendrà.

 

Grans interpretacions de tots els actors, però una versió massa resumida que deixa en tan sols l'esquelet aquesta obra cabdal de Tennesse Williams, buidant de contingut els esplèndids diàlegs dels personatges de la versió original.

Així com no ens agrada massa el "fast food" quan pensem en anar a dinar, encara ens agrada menys que se serveixi aquesta mena de "fast teatre" per fer-la més digerible al públic, al qual se'l considera poc capaç d'estar massa temps assegut en una sala de Teatre.

La versió completa de la nostra valoració, la trobareu en el següent enllaç del blog "Voltar i Voltar": http://wp.me/p19AHZ-gb1

La majoria de grups nous estrenen sovint textos de creació pròpia, però Les Antonietes va néixer amb la voluntat d'adaptar una sèrie de clàssics de forma moderna i particular. Ho van provar amb Shakespeare, amb Txèkhov, amb Ibsen, amb Brückner i amb una bona colla d'autors americans en aquell compendi que es va estrenar en el darrer Grec. Ara tornen amb un d'ells, el gran Tennessee Williams, i adapten precisament una de les seves peces més emblemàtiques. La idea de reduir l'obra als quatre personatges principals ha jugat a favor, i podríem dir que malgrat retallades o manipulacions l'essència de l'autor i d'aquest magnífic text resten intactes. Una altra cosa és la posada en escena, que tot i que parteix d'un minimalisme interessant, crec que no acaba d'explotar totes les seves cartes. Aquella banyera del fons, símbol de tantes coses, podia haver tingut més usos que els que se li acaben donant...

Pel que fa a la interpretació, crec que Annabel Castan aconsegueix un treball meritori, sobretot si tenim en compte que la Blanche Dubois és un dels personatges femenins més complicats i delicats de la història del teatre. Stanley Kowalski també és un personatge complex dins de la seva simplicitat -a part de Brando, l'he vist ben representat en poquíssimes ocasions- i aquí no crec que s'hagi explorat bé la seva salvatge psicologia, cosa que no ajuda al conjunt. D'altra banda, els moviments escènics, sobretot en moments de baralles o contacte físic, resulten excessivament mecànics i no encaixen en la visió naturalista de la història. Tot i així, crec que Les Antonietes han donat una empremta pròpia a l'espectacle i han aconseguit que s'acosti al públic actual d'una forma nova. Tot un mèrit.

Un altre cop al Teatre de l’Aurora s’avança a l’hora de programar, i hem pogut portar a les Antonietes amb aquesta nova versió d’un Tramvia anomenat desig.

Una de les millors opcions per arrancar aquest 2016. La història de les germanes Blanche i Stella Dubois. La primera ancorada en el passat, i el turment que va passant. Una obra de personatges neuròtics i turmentats que viuen condemnats pel maleït somni americà.

La jove companyia Les Antonietes torna amb un dels clàssics desprès de realitzar-ho amb Stockmann i Vània , ara tornem a la reflexió sobre la condició humana.

Genial el treball que realitzen Annabel Castan i Mireia Illamola, cada vegada que les veig amb les Antonietes no defrauden. A més...