Sinopsi

Segona part del díptic ‘Des Mourants’ que l’autor d’ ‘Incendis’ Wajdi Mouawad dedica a la història d’Edip i la situació política i social de la Grècia contemporània.

Cec i expulsat de Tebes per haver comès parricidi i incest, el vell Èdip busca un lloc on passar l’últim dia de la seva existència, guiat per Antígona, la seva filla. Arriben a un antic teatre grec, un espai en penombra on el corifeu, el director del cor, els dona notícies sobre l’Atenes del segle XXI, una ciutat enfurismada per l’assassinat d’un jove en les manifestacions contra les retallades i els rescats bancaris. La Grècia que va donar origen a la nostra civilització i la que avui s’agita, convulsa, pels efectes de la crisi, barregen les seves llàgrimes en un muntatge exigent que posa en contacte el dolor dels clàssics i el dels homes i dones d’avui.

Les Larmes d’OEdipe forma part del díptic Des mourants, amb el qual Wajdi Mouawad tanca el projecte de posar en escena el conjunt de les tragèdies de Sòfocles. La mort, l’any 2013, del traductor Robert Davreu, amb el qual havia iniciat l’experiència, el va portar a reescriure ell mateix les seves pròpies versions de Filoctetes (que, amb el títol d’Inflammation du verbe vivre, es pot veure també al Grec 2017) i d’Èdip a Colonos, que ha donat origen a aquest muntatge.

Durada:
100 minuts

Idioma:
Francès. Sobretítols en català.

Sinopsi

Segona part del díptic ‘Des Mourants’ que l’autor d’ ‘Incendis’ Wajdi Mouawad dedica a la història d’Edip i la situació política i social de la Grècia contemporània.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

TEASER LES LARMES from Barcelona Cultura on Vimeo.

Opinions de l'espectacle 2

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Miquel Gascon Baz
Teatre Barcelona

Avorrit fins a l’infinit i més enllà.

Si la memòria no ens falla (que tot pot ser a aquestes edats), creiem que es tracta de la producció teatral més avorrida que hem vist mai.

Cansats i decebuts de l'obra precedent entrem de nou a la sala Fabià Puigserver, disposats a ser receptius amb aquesta segona peça del díptic "Des mourants" de Wajdi Mouawad, "els moribunds" dedicats com sabem a Filoctetes (la primera peça) i a Edip aquesta segona.

S'alça el teló i el que vol ser un cop d'efecte és gairebé una agressió, uns enormes focus ens donen directament als ulls per enlluernar-nos i ens deixen literalment cecs, mentre sentim l'enorme calor que desprenen com a mínim fins a la fila 5 on estem situats.

Apareixen Èdip i Antígona (es un dir ...), que es refugien en un teatre abandonat on Èdip vol passar el darrer dia de la seva vida. Mes tard apareix un tercer personatge que porta la notícia d'una Atenes enfurismada, una Atenes d'avui que plora la mort d'un nen a mans de la policia durant una manifestació.

Una posada en escena desesperadament estàtica on els tres actors estan darrere una pantalla translúcida i només en veiem les ombres, Èdip estirat, de fet estarà pràcticament tota la representació estirat. Només les llums de diferents colors van donant una mica de vida a les escenes. Més d'una hora sense veure als actors.

Quan finalment la pantalla s'aixeca i ens deixa veure els actors, la immobilitat no varia. Continua i continua el text només alterat per alguna cançó interpretada pel personatge de l'actualitat (Jerôme Billy).

Una hora i tres quarts d'immobilitat quasi absoluta a l'escenari que se'ns ha tornat insofrible, avorriment al màxim.

Una tortura en tota regla, que es va acabar en el precís moment que es van sentir els primers tímids aplaudiments, mentre que nosaltres fugíem de la sala espaordits.

Sincerament, ens costarà tornar a veure alguna altra proposta que vingui signada per Wajdi Mouawad.

Si voleu llegir la nostra valoració original, només heu de clicar AQUÍ

23/07/2017
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Soy bastante fan de Wajdi Mouawad. Todo lo que han hecho por estos lares de su autoría lo he visto y en mayor o menos medida me ha gustado. Por eso siempre he repetido. Pero esta vez… creo que ya he tenido suficiente!
Empezamos por Inflammation su verbe vivre. Donde el propio Mouawad se lamenta que ha perdido su musa para escribir teatro y tiene que ir hasta el mismísimo Hades para buscar la inspiración. La propuesta sorprende al principio porque es cine dentro del teatro. Con una película en la que el actor interactúa y se mete y sale de la pantalla. Pero a los pocos minutos la cosa cansa y se hace repetitivo.
De hecho… la duración de la obra es excesiva. No cal 2 horas y pico para contar esta historia. Y tener a Mouawad real y Mouawad en pantalla es demasiado. Menudo empache de Mouawad!
Pero si pensaba que esto iba a ser lo peor… ya me he quedado tiesa con Les armes d’Oedipe. Aquí nos mezclan la historia de Edipo y Antigona con la caris actual en Grecia y el asesinato por parte de la policia de un niño de 15 años.
La escenografía se basa en una tela blanca donde vemos las sombras de los actores (). Algo que hace la obra más densa y desesperante. Y su duración poco ayuda. Varias personas han abandonado la Sala y los que nos hemos quedado nos esos removido en los asientos lo más grande esperando el final!
Mouawad mucho nos tienes que sorprender pra volver a confiar en ti!

23/07/2017

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Especial Festival Grec 2017, descarrega’t la revista de TB

Ja hi tornem a ser… Publiquem la segona revista en paper de TeatreBarcelona! Enguany el Festival Grec es renova, començant per un relleu a la direcció. Francesc Casadesús pren les […]

21 juny 2017