Comprar entrades per a La Víctor C.

La Víctor C. és un espectacle basat en els llibres “Tots els contes” i “Mosaics”. És un muntatge teatral dirigit per Carme Portacelli en el que la protagonista des del llit i acompanyada de la seva germana Amèlia va explicant retalls de la seva vida a través de les converses amb ella i un estudiant de periodisme. Tot i que era reservada i discreta, les respostes al periodista son iròniques i esmunyedisses. Ella mateixa es defineix com una aficionada, una pobra dona al llit.

La Víctor català ha estat sempre una figura misteriosa de qui se sap ben poc. No s’ha trobat una biografia detallada, no hi ha imatges tot i que va morir a l’any 66 quan les fotografies i pel·lícules eren freqüents a les famílies, sobretot les benestants. Se’n coneix l’obra que ens ha deixat però de la seva vida personal, la dramaturga Anna Maria Guitart, n’ha hagut de fer un treball exhaustiu d’investigació.

Des que vaig llegir de ben jove els Drames Rurals i Solitud, sempre havia imaginat que la Víctor havia estat una dona de camp que coneixia la duresa de la terra i de les relacions humanes, la cruesa del camp i de la vida, la natura i les emocions més íntimes. M’ha sorprès descobrir que era una dona de casa bona de l’Escala, filla de terratinents amb camperols al seu servei. Ella diu que per això coneixia la vida de camp i encara m’ha sorprès més que pogués endinsar-hi des de la soledat del “seu niu” i un jardí ple de flors, rodejada de totes les comoditats i serveis. Potser totes aquestes facilitats li van permetre llegir molt i escriure tant. Les dones de camp a les que ella donava veu i posava sentiments, no tenien temps ni se’ls permetia estudiar ni llegir.

La peça és una barreja de biografia i representacions curtes de la seva obra. La Víctor (gran Rosa Renom), solemne, com una reina al llit, al mig de l’escenari va presenciant com un observador allunyat, moments de la seva vida: el seu primer reconeixement l’any 1898 guanyant els Jocs Florals, la dilatada correspondència amb Joan Maragall, les crítiques a la duresa de les seves obres, principalment a “La Infanticida”. La relació d’amistat amb en Mario Cabré i Narcís Oller ens dona una pista de la seva importància en el món cultural del moment.

Els contes, formant part del escenari, van apareixent per ordre de creixent dramatisme des de “Ànimes Mudes”, magníficament interpretada per Ferran Carvajal i Anna Ycobalzeta fins al conte de “l’Aleixeta”. Ycobalzeta de nou ens corprèn en el paper de mare angoixada i filla desesperada. Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia i Manel Sans van sortint a escena en diferents papers, tots esplèndids en un espectacle complicat en constant moviment que requereix un gran esforç per part de tots.

L’espai escenogràfic de Paco Azorín és un quadrilàter dirigit al públic en la forma de rombe, decorades les parets amb fulles i en les que es projecten imatges marines, d’ones que van i venen, com els personatges dels contes de Víctor Català, com els intèrprets dels retalls dels contes. Portes i finestres camuflades que s’obren i es tanquen deixant pas als diferents personatges.

És molt d’agrair aquest homenatge a Catarina Albert, coneguda com “La Víctor”, aquest repàs de la vida i obra d’una gran dona, referent de la literatura i poesia catalanes.