La viatgera

Ja fa anys que en el teatre català han aparegut les realitats paral·leles, els viatges quàntics o diverses versions del multivers. Ja no hi ha por a acostar la ciència ficció als escenaris, i la veritat és que en ocasions el tema s’ha arribat a sofisticar amb escreix. La viatgera és una peça petita, fins i tot modesta, dins d’aquesta mena de subgènere. Tot i així, no podem subestimar el seu encant ni la seva habilitat per tenir-nos enganxats a uns personatges que lluiten per somnis quasi inabastables.

L’escriptora que necessita un altre èxit per seguir essent la gran autora que tothom creu; l’amiga de joventut que arriba per proposar un disbarat; l’editor que pot arribar a perdre els nervis en un moment donat, etc. Tres personatges que se sumen a altres d’absents i que protagonitzen aquesta comèdia fantàstica, plena de disbarats i d’un humor poc subtil però molt agraït. Només cal recordar el final per saber que estem davant d’un despropòsit àgil, descarat i divertidíssim.

Anna Barrachina torna als personatges còmics que tant li agraden, i el més curiós d’aquesta ocasió és que l’acompanyen igual de bé dos actors menys acostumats a aquestes guerres: Queralt Casasayas i Armand Villén. El resultat és un producte fresc que fa passar una bona estona i que demostra dues coses: que la comèdia pot adaptar-se perfectament als nous temps i que els viatges en el temps ja es poden fer sense cap màquina. Una mica d’imaginació... i ja ho tindríem!