La veritat de la mentida (L’Envers du décor)

És habitual que alguns grups d’amics i amigues estiguin formats per parelles. Aquelles que es van formar un dia, van trobar una bona companyia amb l’altra parella i que el grup de quatre, per exemple, van conformar un tot. És per això que, quan una d’aquestes baules es desenganxa de la cadena, tot trontolla.

En Daniel i la Isabelle, casats des de fa molts anys, s’enfronten al fet que la parella que formava el seu grup s’ha trencat. En Patrick ha deixat a la seva dona per embarcar-se en una vida i una xicota noves, l’Emma. Mentre intenten digerir aquest canvi, en Daniel i en Patrick es troben i queden que es veuran per sopar tots quatre a casa de la parella. El primer escull serà convèncer a la Isabelle per preparar aquesta trobada, però un cop es posa en marxa, tot anirà com era d’esperar.

Amb un inici hilarant i divertit amb Enrico Ianniello (Daniel) com un atractiu immediat de l’obra, sembla que serà una comèdia, un vodevil que farà passar una bona estona al públic i s’omplirà de riures el pati de butaques. I en un principi, ho és, i Ianniello té tota la culpa i responsabilitat perquè això passi. La seva interpretació ràpida, intel·ligent i entregada connecta amb l’espectadora que s’ho passa d’allò més bé veient la seva crisi nerviosa davant la possibilitat d’enredar-ho tot. Però aquest personatge que agrada i atrapa, queda eclipsat, en certa manera, per el relat que es va explicant.

Un text amè, però bastant previsible fa navegar a través de la situació de manera lleugera, però amb el desig cada vegada més latent que hi hagi un gir de guió que sorprengui a l’audiència amb una resolució del conflicte inesperada. És aquí on es troba el problema, tot va com se suposa que ha d’anar, i es troba una obra que no dona tan com s’esperava. De la mateixa manera, els seus protagonistes, a part del Daniel, estan estereotipats i actuen tal i com el text les convida a ser.

Amb una escenografia molt treballada i una elecció musical molt encertada -dies després encara no s’entén l’actuació micròfon en mà d’una de les protagonistes-, tot l’embolcall queda com una presentació bonica per a un text que recorda a relats passats que ja no funcionen de la mateixa manera.

Florian Zeller sempre m’ha semblat un autor excessivament sobrevalorat, igual que ja em va passar fa anys amb Yasmina Reza. Tan un com l’altre són autors correctes, hereus de la piece bien faite que tant agrada als francesos i posseïdors d’un talent que a vegades els acosta a petits moments de genialitat (El pare o Art, respectivament). Però si despullem La veritat de la mentida del seu artefacte original (els personatges emeten els seus pensaments en veu alta durant tota l’obra) ens quedem només amb una sofisticada comèdia de boulevard trufada de tòpics, alguns d’ells fins i tot ja superats i ratllant la incorrecció política.

Posar en veu del personatge allò que passa pel seu cap, i que és millor mantenir en secret, no és nou en els nostres escenaris. Ho hem vist altres vegades, i sempre dona la sensació que frena les accions i ens escatima reaccions més espontànies dels altres personatges que hi ha al davant. Si l’actor i el text són prou hàbils, és fàcil endevinar què passa per les seves ments sense necessitat de fer-ho tan evident. Entenc l’artefacte i sospito que amb un argument més ambiciós o recargolat hagués tingut certa gràcia, però amb una trama de parelles força convencional acaba tenint gust de poca cosa.

El millor d’aquest muntatge és el seu repartiment, encapçalat per un pletòric Enrico Ianniello. L’actor italià –vist a Filomena Marturano- torna a demostrar el seu talent per a la comèdia i ens demostra que quan un és un gran actor no hi ha idiomes ni gèneres que impedeixen veure-ho.

 

Un parell d'anys abans del seu èxit a les llistes de vendes amb el Common People, la banda de Jarvis Cocker Pulp va publicar un single que mai va sortir en cap àlbum que no fos recopilatori, el Razzmatazz (Oh, sorpresa. Ja sabem el perquè del nom del club després de gairebé vint-i-cinc anys) en el que escoltàvem amb atenció el despit d'una relació finalitzada en el que una de les dues parts assumia una grisa existència en solitari.

L'espòiler és quan ens adonem que les grises existències sempre existeixen en tots i totes: el mal de ventre existeix en tots i totes, així com el mal de gota, els peus plans i les dents tortes. Però ens escarrassem en emmirallar-nos en altres existències que -aparentment- semblen molt més plaents, o que, si més no, dissimulen millor que la resta.

Les caretes i façanes que construïm són sempre efímeres i no sempre podem estar fent noves mans de pintura, perquè la molsa acaba apareixent igualment i això no enlletgeix l'edificació sinó que embelleix i ens indica que -sempre- hi ha vida tot i la fredor de la pedra.

Presentar una nova parella més jove i/o atractiva esdevé, entre homes una mena de senyal de distinció, i més encara quan aquests sempre pateixen un seguit de mancances, que el que només evidencia, com es deia a la novel·la d'en Riley Burnett: "homes petits, gran món".

Aquest duel de masculinitats ferides i de veure qui la té més grossa queda reflectit en quelcom tan senzill com un parell d'übermenschs que van en sabatilles d'estar per casa mirant d'impressionar l'un a l'altre una vegada rere una altra. A partir d'aquí, tots els menyspreus en allò que es diuen... així com tot allò que no es diuen i no necessàriament es verbalitza a través de l'artifici teatral de veure com exposen els seus pensaments i que sembla que mai aquests van ser bons. És més assenyat allargar una agònica relació amistosa o deixar-ho estar?

La decepció, però, prové en adonar-nos que, tot i esdevenir una colla de micos avançats amb certes capacitats simbòliques, els nostres pensaments i actes estan sempre encaminats en fer mal, sigui d'una manera o d'una altra. Per debilitat, inseguretats o directament per enveja.

L'estatus sempre qüestionat és transversal en els quatre personatges, en les virtuts i contres, de la masculinitat i la femineïtat. Així com l'artifici de les armes d'homes i de dones, que sovint implica tenir una mà amiga en els moments de debilitat. Què són els afectes? Què és l'amor? Ni una cosa ni l'altra apareix en ells i només veiem i pateixen grises existències.

És evident que no volem cap d'aquests quatre personatges en la llista dels nostres amics preferits, ni en la llista de convidats d'un casament. Però és un fet que aquests personatges existeixen i, en certa manera, som tots nosaltres. No voler-ho veure és -també- una negació de la realitat i ens fa veure que potser no està bé sempre rodejar-nos dels llapis més esmolats de la llapidera i que, potser, ens mancarien unes amistats i relacions més sanes. Parafrasejant a Woody Allen a Manhattan, després de la improvisada cita amb Mary Wilkie, "De veritat? Ell és un geni, Helen és un geni i en Dennis també és geni. Coneixes un munt de genis, saps? Potser hauries de conèixer gent estúpida alguna vegada. Potser n'aprendries alguna cosa".

Potser el que més se'ns queda en el sentiment gris d'aquesta comèdia és que potser ens manca més gent benintencionada, que bé podria ser considerada com a "estúpida" perquè no pateix constantment pel seu estatus de petit comitè. Persones -presumptament- estúpides que possiblement cauen en tots els paranys d'aquests personatges, que constantment actuen com a depredadors a petita escala i que no es mengen a les seves víctimes. Només juguen amb elles sense empassar-se-les.

Potser és que mai hem triat massa bé les nostres amistats i evidenciar que aquestes no són miserables no ens fa ser miserables, però és evident que tots tenim de forma més o menys recurrent aquests pensaments, tot i que l'ètica i les nostres normes morals autoimposades, ens ajuden a allunyar a aquests pensaments i només quan estem de baixes defenses no les pensem. Però a escena només veiem aquesta amoralitat com a carta de presentació i voler negar-ho és un acte total d'hipocresia, quan l'únic que podem fer és rectificar-ho i riure des de la incomoditat veient aquests personatges que, malgrat semblar-nos del tot inversemblants, són del tot versemblants.

Uns grans intèrprets posats a disposició d'un text que, tot i ser una comèdia -presumptament- lleugera de parelles que no es diuen les veritats, ajuden a reflectir la mesquinesa de la condició humana en un marc incomparable que és la sala d'estar i la cuina d'un luxós dúplex parisenc on veiem com la comèdia burgesa de Coward és refinada per en Zeller. Certament, la distància parisenca o el lleu accent italià d'un intèrpret no es juga més a favor de l'obra que se'n va -fàcilment- a les gairebé dues hores i els übermenschs de la llar no ens cedeixen pas les seves sabatilles.