La norma de l’extinció

La Norma de l'Extinció és un còctel d'il·lusió, treball ben fet, risc, exploració teatral i encert. Una beguda que passa suau però amb matisos suficients per a poder-los assaborir. L'obra original de Txékhov (Platónov) és sacsejada amb tal destresa que conserva tota l'aroma i l'ànima. El ritme és constant i es serveix amb petites dosis de genialitat.

Els personatges viuen una nit boja plena d'alcohol, amor, trobades inesperades i decisions difícils. Són joves i s'ho passen bé (molt bé) però el futur ràpidament esdevé present i esquivar-lo es fa impossible.

Tot i la durada, no embafa ni emborratxa. Feta per una companyia jove que de ben segur que aconseguirà, entre els seus espectadors, uns quants addictes.

La norma de l'extinció es basa en un text poc conegut del dramaturg rus Anton Txèkhov escrit quan aquest només tenia divuit anys. La Companyia Ignífuga el rescata i l'adapta per parlar-nos d'una generació que ens resulta molt propera: els fills d'uns pares que ho van tenir tot que es troben amb un món que no és el que els havien promés.

Els personatges de La norma de l'extinció són joves i apassionats, veuen el món amb lucidesa però també amb cert pesimisme, volen gaudir de la vida i somiar amb el futur però no poden evitar sentir-se atrapats en l'entorn. Situacions i emocions amb les que ens podem identificar com a públic i que el muntatge ens presenta sense histrionismes. Un text intens, actual i pertinent que arriba de la mà d'una companyia jove que sorprèn pel seu altíssim nivell.

Una direcció impecable, unes interpretacions magnífiques i una posada en escena moderna, original i molt encertada converteixen La norma de l'extinció en una d'aquelles joies que apareixen de tant en tant a la cartellera. Un muntatge que no us heu de perdre.

Més informació

La Norma de l'Extinció és una adaptació contemporània de l'obra Platònov d'Anton Txèkhov, que fa la jova companyia Ignífuga al Círcol Maldà. La idea i direcció és d'en Pau Masaló, un dels mateixos integrants del  repartiment de l'obra. L'espai escènic és el d'un saló d'una finca on s'està  celebrant una festa; per la  manera de vestir dels joves, la podem situar en el S XX. En mig de la sala hi ha una taula giratòria que donarà molt de joc durant la funció i en un costat un músic (Gerard Nelo, que només començar ens va tocar un troç de Summertime amb la guitarra) i un radiocasset servirà per introduir els efectes sonors en el transcurs de la funció.

Són un grup de set joves aparentment sense preocupacions ni responsabilitats que tan sols pensen en divertir-se i viure el moment. Platònov (Aleix Melé) és el protagonista principal d'aquesta historia; un home que sedueix a  les tres figures femenines d'aquest drama (la seva dona, la seva amant i la seva millor amiga).Però tota aquesta felicitat va canviant conforme abança la història i el final es converteix en una gran tragèdia.

Personalment em va agradar molt totes les interpretacions, però m'agradaria destacar les d'en Aleix Melé en el paper de Platònov i la Julia Rodón en el paper de l’Anna Petrovna (la amfitriona de la festa), per que són els personatges que més em van transmetre. Només us queda avui per anar-la a veure!!!

 

 

Tot i trobar-se entre els seus textos més poc coneguts i menys representats, Platònov és una molt interessant obra de joventut del dramaturg rus Anton Txèkhov. La peça, escrita quan tenia 18 anys, ja conté alguns dels trets dramàtics que el van convertir en una figura fonamental del teatre naturalista. El dolor de la pròpia existència en contraposició als plaers de la vida són els dos extrems que, en aquest cas, sostenen aquesta història trepidant adaptada i dirigida per Pau Masaló. La norma de l’extinció (tal com l’ha rebatejat) és una veritable festa juvenil amb música en directe, ball, begudes, jocs, crits, bromes i diversió desenfrenada que contrasta amb les pors internes del protagonista i la resta dels convidats. Al servei de la història, Masaló ha creat un submón amb tot allò que li faltava a Fam oculta (l’anterior muntatge de la companyia): risc, personalitat i recursos autènticament espontanis. Malauradament, l’explosió amb que comença l’espectacle (prop de la perfecció) desmereix involuntàriament la segona part de l’obra que requereix escenes més intimistes. Aquest darrer tram del relat, doncs, venint d’un huracà de sensacions pot resultar insípid (tot i no ser-ho). No obstant això, més endavant la tensió torna a remuntar per tancar a funció amb una contundència a l’alçada de l’inici. Aquest ritme i energia té molt a veure amb les ganes que hi posen els actors i les actrius, esplèndids en la seva entrega total, tot i que a nivell interpretatiu destaquin més els nois, especialment, un fantàstic Aleix Melé i els carismàtics Eduard Autonell i Toni Guillemat.