La Maternitat d'Elna

A diferència de molts altres, jo no vaig poder connectar en cap moment amb el relat de la refugiada protagonista de La maternitat d'Elna. La seva narració de la fugida de Badalona i posterior vida a Argelers i a la maternitat d'Elna em va semblar freda, llunyana i, en alguns moments, fins i tot frívola.

La posada en escena i la tria de músiques tampoc no em va ajudar i, en conjunt, em va semblar un muntatge farragós amb una història que podria haver estat molt més interessant.

Més informació a Somnis de teatre

Dins del recorregut "Guerra i Pau" que ha programat el Teatre Lliure aquesta temporada (ja hem pogut veure “MASACRE”), hem tingut la sort de poder gaudir d’aquesta proposta que se'ns va escapar, quan es va estrenar a temporada Alta el 2008, fent estada al Teatre Capítol en 2009 i al Teatre Eòlia la passada temporada.

LA MATERNITAT D'ELNA va ser una institució que va funcionar entre 1939 i 1944 impulsada pels moviments socials suïssos, que van aportar diners i equipaments, i que va dirigir una persona molt jove, l’infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz, amb l'únic objectiu de què les dones embarassades que estaven als camps de concentració francesos d’Argelers i Sant Cebrià del Rosselló, poguessin tenir les criatures en millors condicions higièniques, alimentaries i de salut.

Una narració que reflecteix una realitat dolorosament actual. Un text profundament emotiu i colpidor que no cau en cap moment en la sensibleria. Rosa Galindo ens ha ofert una interpretació deliciosa amb una gran sensibilitat que ens explica els fets com si fos un conte i en cap moment dramatitza la situació que relata.

Tots els objectes que formen part de l'escenografia tenen un simbolisme que ens va descobrint al llarg de la representació. Rosa Galindo, en la part musical ha estat també excel·lent, acompanyada al piano per Franco Piccinno, compositor i pianista napolità nascut el 1973.

Una posada en escena d'una gran bellesa tant pels moviments com per les imatges seleccionades que defugen en tot moment la morbositat en reflectir l'horror que es devia viure sense treure per això el dramatisme d'uns fets que no podem oblidar. Teatre documental que ens toca el cor i trasbalsa.

Hem pogut sentir el dolor de deixar enrere una llar, el terror i la incertesa en travessar la frontera, el fred i la fam a la platja, el menyspreu dels francesos, la desesperació per la mort dels més dèbils, l'alegria temporal en sentir-se acollida i estimada a la maternitat, la por d'haver de tornar al camp de refugiats, ....

Per llegir la crònica original sencera, només heu de clicar AQUÍ

Per valorar aquesta obra em veig obligat a mirar-la de de dos punts de vista diferents; només com a obra de teatre no l'he trobat massa cohesionada, excessivament trencada per les aturades i les cançons. Franco Piccino molt bé al piano, però els temes triats m'han semblat "dispars".

Com a "testimoni dels fets" l'he trobat molt equilibrada; sense evitar les situacions mes punyents no s'ha caigut en cap mena de sensibleria ni s'ha abusat de recursos per buscar la llagrimeta fàcil, deixant els fets com van ser perquè el protagonista no era el malament que ho van fer uns i altres, sinó com i quant van patir els exiliats, especialment les dones, i és clar, la llum que els va projectar l'Elisabeth Eidenbez.

 

 

Crítica completa » http://bit.ly/2oVbxAY

Si comencem la recomanació pel final, us diré que vaig acabar amb les galtes plenes de llàgrimes. D'aquestes silencioses, de les que van caient lentament, amb dolor. Les primeres, després d'aquestes paraules: cal saber què és una guerra.

Abans havíem iniciat el viatge a l'exili a través d'una magnífica Rosa Galindo; primer al camp de concentració d'Argelers, més tard a la Maternitat d'Elna. Amb una fabulosa música en directe, l'acurada adaptació de Pablo Ley i una direcció minuciosa, detallista i poètica de Josep Galindo, havíem pogut sentir en pròpia pell el terror i la incertesa en creuar la frontera, el fred de la platja, la fam, el menyspreu del francesos i dels guardes senegalesos, la separació del marit, el dolor de la mort d'un nadó; la desesperació d'estar desemparat, humiliat, sent només culpable de fugir d'un país en guerra on el feixisme s'ha declarat vencedor.

Però, encara que pugui semblar estrany, el cos s'havia remogut sobretot al final del viatge, a la Maternitat. Allà les mares hi podien passar els últims mesos d'embaràs i els primers de vida del nadó. Hi estaven segures, alimentades, cuidades per una dona valenta com Elisabeth Eidenbenz, que va aconseguir que 600 criatures nasquessin en condicions fora dels camps. Però a vegades sentir-se feliç enmig de la desgràcia pot fer mal, molt de mal... Així que quan Galindo, aquella dona que havia marxat a l'exili i que ara es troba a la Maternitat per tenir la seva criatura, explica l'abundant -tot el que permet la situació- dinar de Nadal que han tingut per fi; quan no només narra sinó que també sents com aquell got de llet que es beu és glòria i comences a respirar; quan t'explica com fins i tot els deixen un regal per cadascuna però que no són capaces ni d'obrir-lo... aleshores et desmuntes. Aquell Nadal a Argelers encara hi ha molta, moltíssima gent morint-se de fred i de gana. Entre ells el marit i els pares de la protagonista. I el que és pitjor, ella hi haurà de tornar molt aviat amb el nadó en braços. Una esgarrifança et recorre el cos. Què sent una mare que sap que ha de tornar al camp de concentració amb el seu fill, quan allà n'ha vist emmalaltir i morir de fred i de gana? Com es devien sentir aquelles dones que necessitaven el resguard d'aquelles parets, uns àpats en condicions per garantir la vida de les seves criatures, però que alhora eren allà sense notícies de la família, sabedores de tot el que els podia estar passant?

Tornem al final. Aquell nadó -ara gran, amb veu també de Galindo- ens diu això: cal saber què és una guerra, cal que no oblidem el que van viure els nostres avis, les nostres avies. I tant. S'ha d'escriure, com va fer fantàsticament Assumpta Montellà, dur-ho a escena, recordar-ho, preservar-ho per sempre en la nostra memòria. Per ells, els nostres avis i àvies, per tots aquells qui van lluitar, pels qui van haver de fugir a l'exili. Per totes les mares que van haver d'entrar al mar amb les seves criatures per aturar-los el patiment. Per l'Elisabeth.

La historiadora Assumpta Montellà va escriure el 2006 el llibre La maternitat d'Elna. Bressols dels exiliats. Es tracta d’una producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas que s’ha portat al teatre sota la direcció de Josep Galindo i la dramatúrgia de Pablo Ley i que l’actriu i cantant Rosa Galindo ha interpretat amb molta tendresa.

La Maternidad de Elna ens descobreix un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra; un viatge en el temps on se’ns explica la història de la gent que va tenir que fugir durant els bombardejos a finals de la Guerra Civil espanyola i van emprendre un viatge cap a l’exili francès. Un relat de les seves vivències, de la seva lluita per sobreviure dia a dia, en condicions infrahumanes i del tractament vexatori que van rebre per part dels francesos. Però també és una mirada de gratitud d’aquelles dones a l’Elisabeth Eidenbenz ; una dona que entre 1939 i 1944 va salvar la vida de 597 infants, un àngel, com l’anomena la nostra protagonista la Mercè Domènech. L'actriu i cantant Rosa Galindo  narra aquesta història , tot interpretant diferents personatges (la Mercè Domènech, la Elisabeth Eidenbenz, alguna de les refugiades, i la filla de la Mercè, una de les nenes que va néixer a la maternitat d’Elna).

L’escenografia és plena d’objectes (llençols, roba ,maletes, gramòfon, sorra de platja, fils de colors,...) que aniran formant part del relat i que són molt simbòlics. Al fons una pantalla on es projecten fotografies reals i que són d’un gran valor històric. La música en directe del  pianista Franco Piccino  i la veu espectacular de la Rosa Galindo interpretant algunes cançons en català, francès i en alemany com la cançó Lili Marleen, han fet que ens emocionéssim en més d’una ocasió .

Feia temps que hi anàvem al darrera d'aquest espectacle, però per falta de temps, no ha estat possible fins aquesta ocasió. Si algú s'ho va perdre en el seu moment, ara pot aprofitar per anar-hi, és una obra del tot imprescindible.