La Marató de Nova York

10 anys després del seu exitós pas per la Villarroel, tenim la sort de tornar a veure el mateix muntatge d'aquesta obra, ara al teatre Aquitània. Es tracta d'un text d'Edoardo Erba que destaca per una acurada estructura que confia plenament en el seu desenllaç (del qual més us val no saber absolutament res fins que el veieu), comportant un cert risc en el seu visionat fins que no s'arriba a ell, del qual s'en surt positivament. En aquest sentit, l'autor aposta per la fusió del realisme amb els continguts metafòrics, els quals esdevenen en un joc teatral amb una gran càrrega tan experiencial com discursiva.

D'altra banda, en Joan Negrié i l'Albert Triola fan una gran feina actoral (i física!!), equilibrant perfectament la part dramàtica i còmica en cada moment i aconseguint que els personatges ens resultin propers i empàtics. De la mateixa manera, Juan Carlos Martel trasllada a escena el text sense presses, deixant-lo fluir de forma natural i permetent a l'espectador que visqui al mateix temps que els personatges l'experiència que s'està mostrant. Així doncs, ens trobem amb una obra que va creixent a mesura que avança, començant amb un espectador contemplatiu que de mica en mica va adquirint un rol més reflexiu. Sens dubte, es tracta d'una obra que no queda oblidada només aixecar-se de la butaca, gràcies a una bona dramatúrgia, direcció i interpretació, tot partint des de l'aparent senzillesa.

Quins és el límit per poder viure dels records? La nostàlgia a les venes ens crea una falsa felicitat? Fa deu anys que dos amics ja es feien aquestes preguntes, fa deu anys que dos amics ja es preparaven per la Marató de Nova York. La Sala Trono era el temple dels 60 minuts més cansats sobre l'escenari. Aquests dies, triant de records, es torna a recuperar aquella mirada al passat, aquella sensació de no voler mirar enrere per saber la distància que portes. Els dos personatges tornen a entrenar-se per afrontar el repte de la Marató de Nova York.

La proposta de l'Aquitània es vesteix senzilla, sense donar-li gaires aires filosòfics a una conversa intensa entre dos amics. Però sense amagar aquells petits detalls que marquen el rumb de cada personatge. Una dicotomia vital encarnada en dos personatges: l'un, vestit de negre, que pensa en el futur d'una manera ambiciosa i l'altre, vestit de blanc, que es remet al passat sempre que pot per mirar d'aferrar-se a la vida. I és que segons el mateix autor, "la vida està del bàndol dels més forts".

El talent d'Albert Triola i Joan Negrié fan d'un espectacle terrenal una proposta elegant i espiritual. Plena de preguntes amb silencis per resposta i conduint els seus personatges a territoris individuals hostils. La naturalitat dels dos actors crea una complicitat necessària amb el públic que sense saber-ho ni voler-ho es troba envoltat d'un ambient màgic ideal per arribar a la meta final.

 

L’origen de la marató es remunta a l’any 490 a. C. i es situa a l’antiga Grècia. Filípedes, explica la història, fou un lleial soldat que va recórrer la distància que separava les ciutats de Marató i Atenes per anunciar la victòria dels seus sobre l’exèrcit persa. Com passa sovint en aquests casos, els historiadors situen bastants interrogants sobre aquesta narrativa. Com acostuma a passar, també, la realitat acaba sent encara més èpica.

Semblaria, doncs, que l’obedient soldat no va fer aquest trajecte per anunciar una victòria, sinó per demanar reforços perquè la batalla no anava bé. Tampoc no el va córrer, sinó que el va fer a peu; un fet que no empetiteix la gesta, perquè tampoc no va anar de Marató a Atenes, sinó d’Atenes a Esparta, que no disten 42 sinó 213 quilòmetres. No és d’estranyar, doncs, que l’empresa tingués tan tràgic final.

Dos mil cinc-cents anys després, Edoardo Erba, dramaturg italià de cert recorregut a les nostres sales, escriu una obra que parla de córrer, però no només. Com va fer Haruki Murakami, amb la seva novel·la De qué hablo cuando hablo de correr, Erba aprofita per parlar de la vida i de totes les coses que ens empenyen a tirar endavant. La vida, com la feina, entesa com una carrera. Una carrera, tots desitgem, de llarga distància. Una carrera que amaga no pocs aspectes ètics, morals, identitaris, místics, abordats per Erba amb una simplicitat admirables, amb diàlegs que desborden quotidianitat i amaguen algunes reflexions profundes. I és que, potser, córrer té tant de filosòfic com d’esportiu.

La posada en escena de Juan Carlos Martel és afinada, fidel a la simplicitat i profunditat proposades per l’autor. Els sempre excel·lents Albert Triola i Joan Negrié saben portar el seus personatges allà on més llueixen, de forma natural i precisa, treballant per a espectadors intel·ligents, sense subratllar les segones intencions que transformen l’obra, més enllà d’un hàbil entreteniment, en una fletxa que ens permet fer-nos la gran pregunta: per què córrer?