La espera

La companyia Meridiano 70ymedio Teatro neix a Xile l’any 2000 on presentarà diverses obres al Festival Internacional de Teatro a Mil (FITAM). L’any 2012, estrenarà el monòleg La Espera, peça que va ser readaptada el 2014 per fer temporada a La Seca-Espai Brossa.  Ara la companyia xilena Meridiano 70ymedio Teatro presenta La Espera a la Sala Fènix.

Dintre del cicle Dona’m veu/ Dona amb veu que la Sala Fénix presenta, on ens presenta un teatre escrit, dirigit i protagonitzat per a dones. Els personatges demanen veu als seus intèrprets i a les dones amb coses importants a dir.

La Espera és un monòleg sobre una dona que ha perdut el seu marit. En tot moment està esperant notícies del seu home detingut durant la guerra i deportat posteriorment per ser de la resistència.

Hi ha moments que quedes hipnotitzat pel relat que et comptes, però després hi ha moments, petites fuites a la història principal que et desconnecta per moments. Són petits moments, que tenen els seu encant, que dispersa la història principal.

Com he comentat anteriorment, aquestes fuites tenen el seu encant, la referència de l’espera del cafè i la de l’ombra t’atrauen en el seu propi espai però et dispersa de l’obra principal. Hi ha unaltre petita fuita,  el novio xinès, que personalment no m’ha arribat a desconnectar.

En definitiva, un text un text suggeridor, amb un treball actoral que m’ha agradat.

Pots veure tota l'opinió de l'obra al següent enllaç

Moltes vegades, el costat femení de la guerra (les dones esperant el retorn dels seus marits) resulta més angoixant i trist que, fins i tot, la mateixa cruesa del front militar. Tractat, de fet, moltes vegades anteriorment en teatre, cinema i literatura, en el cas de La espera, la protagonista resta en la seva soledat l’arribada de notícies del seu home, membre de la Resistència Francesa que ha estat deportat a Alemanya. L’actriu Padi Padilla demostra una gran tècnica expressiva, física i interpretativa, aconseguint moments de gran bellesa, tot i que, en general, també arrossega certa fredor que ens distancia del contingut emocional de l’obra. El text de Marcela Terra aposta per la poètica i, per moments, fins i tot sona un pèl massa literari, malgrat que no se li pot negar l’excel·lent ús que fa de les paraules per expressar l’angoixa, la misèria i desesperació del personatge. D’altra banda, la posada en escena és correcta però irregular: tota la gestualitat on se subratlla el significat de les frases dites en veu alta resten i embruten més que no enriqueixen el conjunt; no obstant això, altres de les accions físiques funcionen molt bé i, a més, aconsegueixen crear un ambient misteriós i insà subtilment interessant. El millor, però, a part del text, és el concepte escenogràfic on s’intercanvien terra i paret (com si estiguéssim veient el pla psicològic contraposat al real) i la conclusió dramàtica que, tot i ser gairebé arquetípica, conté una veritat colpidora.

I això el fa lent i que perdi manxa a mida que avança. El text al principi està ben estructurat i t'atrau, però a la que va avançant es dispersa i comença a perdre interès. La direcció, de la mateixa autora, Marcela Terra ha portat a una bona actuació de Padi Padilla, però no s'ha pogut treure més suc d'allà on només hi havia el que hi havia.

Llegiu-ne més.