Kohlhaas

Juntament amb La Calòrica, Sixto Paz o À trois Teatre, entre d’altres, la Ignífuga és, probablement, una de les joves companyies de Barcelona que tenen un futur més prometedor i interessant. Després de les notables Fam oculta i La norma de l’extinció, ens proposen ara aquesta original deconstrucció de la idea de revolució prenent com a material de partida una novel·la de Heinrich von Kleist. L’obra és una curiosa barreja entre teatre documental, assaig polític i sàtira humorística amb un ritme àgil i un ús molt efectiu de l’audiovisual. El seu director, Pau Masaló, torna a demostrar el seu talent especial en abordar temes molt profunds sense caure en la pedanteria. En aquest cas, però, en comparació amb els seus anteriors treballs, Kohlhaas camina una mica de puntetes per la complexitat de l’assumpte sense aconseguir entrar de ple en la seva complexitat. Apunta, això sí, algunes idees i punts de vista francament perspicaços que, en certa manera, ja és molt per la seva curta durada. Potser els seguidors més fidels de la companyia trobaran a faltar la presència d’Aleix Melé, habitual protagonista, però cal destacar, en aquesta ocasió, el simpàtic aire d’antiheroi que aporta Eduard Autonell. L’actor lidera el muntatge sostenint-lo amb el seu carisma i comicitat natural, acompanyat de les també solvents Marina Congost i Júlia Rodón. Això i alguns encerts de posada en escena, com el cavallet que funciona amb monedes, fan de la petita peça un altre pas endavant per aquest grup de teatre independent.

Per dos cavalls negres i partint d’una anècdota aparentment intranscendent, Kohlhaas desencadenarà una revolució obsessiva contra el poder i la injustícia. Perd els papers i no dubta en sacrificar la seva vida i la de la seva família en pro de la justícia.

Estem davant d’un documental escènic, que combina narració en present, escenes dramatitzades i la realització d’un documental en directe que es veu enriquit per la incorporació d’entrevistes realitzades a professionals que han llegit el llibre i donen la seva opinió sobre el personatge.

Una proposta arriscada i una posada en escena que permet mantenir la distància necessària entre la ficció i la realitat. Unes interpretacions que ens han agradat molt i ens han fet gaudir i sentir a prop el que ens volien transmetre.

Aquest és l’enllaç de la nostra crònica sencera: http://wp.me/p19AHZ-gGQ

 

Aquesta és la pregunta que ens llança la Ignífuga des de l'escenari del Tantarantana. La primera entrega del Cicló d'enguany agafa un clàssic per regalar-nos un muntatge contemporani, arriscat i amb la tecnologia com a millor aliada. Amb detalls metateatrals i un cert aire de performance, Kohlhaas ens presenta una mena d'heroi defensor de la justícia amb certs problemes d'autocontrol. De la seva mà ens plantejarem què estem disposats a fer i a suportar en nom de la justícia i l'ordre establert. Preguntes ben actuals que, malgrat no ens ho sembli, no són pas noves.

Amb unes interpretacions fresques i valentes, i una posada en escena original, multidisciplinar i molt moderna, la Ignífuga torna a sorprendre, torna a arriscar i torna a guanyar.

No deixeu de conèixer Kohlhaas. Segur que us agradarà.

Més informació a Somnis de teatre