Kinderbuch

Belén Blanco pren el risc de pujar a l’escenari i pren amb el control de tot. Els monòlegs són una peça de gran dificultat, on el moviment i la veu prenen molt protagonisme; Blanco aconsegueix dominar-les perfectament.

Kinderbuch s’aproxima al personatge de Hedda Gabler, una de les figures més reconegudes de l’obra d’Ibsen. Un personatge confús, i polèmic, revel a qualsevol norma social. Exactament passa amb el text de Diego Manso, que ens planteja un personatge incoherent en si mateix, una incoherència donada per les normes socials que tenim estandarditzades al nostre subconscient. Objectiu? Qüestionar-nos la realitat, els nostres paràmetres. Què són els homes i què són les dones? Que som com a conjunt? I com funciona la nostra amistat?

Un sofà on l’actriu es converteix amb aigua, ja que la seva fluïdesa en fa d’ell tot un nucli molt important de l’obra. Però quan s’aixeca d’ell el seu moviment es converteix en una dansa, una dansa plena de delicadesa, un moviment que potencia la figura de la dona: asfixiada en un món on és ignorada.

Un monòleg amb moltes lectures, dues amigues que podrien ser la mateixa persona, una ironia que vol transmetre el contrari del que es diu... És d’aquelles vegades que el text necessita crear-se gairebé a la mà de la interpretació. Una obra que compleix amb l’objectiu del teatre com una eina social.

Tornem a la Badabaloc per veure una nova peça de teatre argentí. Aquest cop Kinderbuch de Diego Manso que ha dirigit a l’actriu argentina Belén Blanco. El record de Hedda Gabler és constant i tal com va comentar Diego Manso posteriorment, hi ha molts elements que ens recorda aquesta obra.

Dir que el text és bo es quedar-se curt, però el que realment atrapa és la interpretació de Belén Blanco. No hi ha paraules per descriure la força de Belén d’inici a final. Diego Manso ha escrit un monòleg que atrapa, però Belén el viu intensament per evocar aquesta persona a la vegada víctima i victimària tal com ens va descriure en un petit diàleg amb els protagonistes.

En el treball de Belén podem veure com la protagonista queda asfixiada per tot el que l’envolta i que l’únic que vol és respirar aire pur. Sortir d’aquest cercle o blucle destructiu que està dins i que no té cap possibilitat de d’escapar-se fins al moment final de l’obra.

En sortir de veure l'obra veiem que tenim diferents capes, que no és una obra fàcil i que en sortir és millor comentar-ho per veure aquests revestiments que tenim en l'obra. La violència, la política, dictadors, xenofòbia, educació, maltractaments, .... i segurament que amb el temps anirà sortint altres.

Totalment recomanable, pensa que a les sales petites tenen més llibertat de programació i de vegades ens perdem moltes propostes que ens atrapen per no voler donar el primer pas.

Podeu veure tota la meva opinió a l'enllaç

Hauria reconegut la presència d’Ibsen a les primeres escenes. Ho diu al programa de mà però no va ser cap spoiler.

Diego Manso, autor i director, demostra en aquesta obra el profund coneixement de l’ànima humana , de la dona especialment, com l’Ibsen del segle XXI.

Es tracta d’una dona filla de militar, casada i embarassada d’algú a qui no estima i enyorant d’una relació amb un poeta “soplanucas” al que va renunciar pel benestar. Li havia dit el seu pare: “vos sos una mujer y los golpes dados por una mujer se llaman braguetazos”.

En forma de monòleg i en primera persona relata la seva vida que és la vida d’un país, d’una època, d’algun lloc on les armes i els militars tenen avantatges i privilegis. La soledat i l’avorriment són els sentiments que més afloren durant el monòleg. Especialment impactants són les escenes de la visita al seu pare al penal on compleix condemna per haver “netejat i desinfectat el país” i els records punyents de la seva infància en contacte amb els soldats. Com aquell que no diu res, relata situacions esgarrifoses o el més tendre dels sentiments.

És magnífica la interpretació de Belén Blanco. Amb un llenguatge difícil de seguir per la velocitat i les dificultats d’entendre algunes paraules, critica a la societat en la que viu i a les dones aburgesades que fan la mateixa vida que ella: distretes amb “amenities” de tot tipus fins i tot el joc amb les armes.

És Hedda també per les seves ganes de viure i el desencís de la vida. La primera manipula a tots els personatges del seu entorn, la nostra protagonista manipula els seus records, els estira i encongeix, els apropa i allunya, els remou encara que li facin mal, els accepta com a part de la seva vida però amb ganes d’esborrar-los. I ho fa.

Entrem a la sala i ens trobem a una dona estirada en un sofà. Està llegint una carta, l’arruga amb ràbia i la llença al terra. El que hi diu aquesta carta no ho sabrem fins al final.

La carta, el seu contingut i qui l’escriu seran el punt de partida d’un monòleg intens en el que se’ns mostrarà,  tal i com és, i qui és, la dona que tenim davant nostra.

L’espai escènic és auster. Tot i que hi ha un sofà, una ampolla de licor i una pila de llibres pel terra, es pot percebre la buidor que impregna l’espai.

La llum tènue i esgrogueïda que s’utilitza en la representació, li dóna encara més aquella sensació de buidor a l’espai.

Aquesta buidor escènica fa que tota l’atenció recaigui en el text, que és realment magnífic, i en la interpretació de l’actriu protagonista de l’obra, Belen Blanco.

No tinc suficients adjectius ni paraules elogioses per descriure l’extraordinària feina interpretativa , tan a nivell físic, com vocal, que fa aquesta actriu durant tota la representació. Ella sola és capaç d’omplir la buidor de tot l’espai. Una buidor que omple amb la seva presència escènica.

La capacitat de transformarció en les diferents personalitats, que s’amaguen dins la protagonista, és realment impressionant. En ella veurem a la filla d’un militar poderós que està tancat a la presó per genocidi, a la dona d’un funcionari, a la noia que no va actuar de manera correcta amb la seva amiga, a la dona enamorada que va renunciar a l’amor de la seva vida degut a la seva condició social i a una educació militar; una educació basada en el sentit del deure i la severa moral tradicional.

Belen Blanco ens ensenya a totes les dones que hi habiten dins seu: la dona forta, la dèbil, la freda i calculadora, la ultratjada i l’enamorada, l’altiva i la desesperada, la ressentida i plena d’odi,... La dona solitària que lluita contra sí mateixa. La dona que es controla en tot moment i mostra una aparença enganyosa.

De fet el personatge de Germana (nom de la protagonista) ens recorda molt al personatge de “Hedda Gabler”  d’Ibsen  (la representació del grau més alt de la contradicció interna), aquella que frívolament jugava amb pistoles. De fet penso que, tret d’alguns detalls, “Kinderbuch” és una versió més actual de l’obra d’Ibsen, on coincideixen personatges ( pare, amiga, amant i marit), fins hi tot la protagonista (Germana) és molt similar a Hedda;  la maternitat és imminent en els dos casos, fins hi tot l’oferiment d’una de les seves pistoles a l’amor de la seva vida és similar.

Tota l’obra transcorre en un dia i en un sol espai. És la reflexió d’una dona, tal i com he dit al principi, després de llegir una carta.

Penso que estem davant d’una obra imprescindible, d’aquelles que no s’hauria de perdre ningú.

Una obra impressionant en molts aspectes, text, interpretació i direcció. Una filigrana. Una obra que no pretén jutjar, sinó que et fa pensar i reflexionar.

Una obra plena de metàfores tan a nivell de text, com d’imaginari. La buidor de l’espai escènic, la buidor com a dona, la buidor de la seva vida. L’aïllament de la protagonista en un recinte tancat i protegit crec que és tracta d’un aïllament més a viat a nivell social, cultural i educatiu que realment físic. Les pistoles. El joc amb les pistoles. Disparar en un camp de tir. Són sens dubte símbols de desig de llibertat.

Una obra amb una força magnètica brutal, d’aquelles que si t’atrapa, com ha estat en el meu cas, et farà gaudir de principi a fi.

 

BRUTAL!!!