Ivan i els gossos

Les taxes d'atur, un any i escaig després de la dissolució de la Unió Soviètica i l'entrada del liberalisme, van passar de l'1 al 12,2% només a Rússia. La perestroika va fer que el lliure mercat s'introduís com a una subtil venjança del capital sobre el socialisme, delmant també tota infraestructura social i la privatització d'empreses públiques que durant anys van garantir l'estabilitat del gegant que era la Unió Soviètica. La mal anomenada política de transparència coneguda com a glastnost suposà el contrari del promès, perquè el capitalisme sempre ha estat especialista en la seva ambigüitat i opacitat fa que tot esdevingui fum i miralls. Quelcom que pot semblar maco, però que no acaba de ser real ni efectiu.

Moltes de les garanties socials garantides durant dècades són aniquilades amb el turbocapitalisme de Borís Ieltsin, que aboca a la pobresa a milions d'habitants i donà màniga ampla a mafiosos i polítics ben acomodats del règim anterior a poder actuar impunement, fent que famílies senceres es veiessin abocades a la indigència i la vida al carrer per no poder anteposar-se davant les dificultats econòmiques i laborals dels temps canviants d'aquella nova Europa que naixia i que es donava cops al pit per haver col·locat un McDonald's al bell mig de la Plaça Roja.

Un d'aquests nens que es va veure abocat a la vida al carrer va ser l'Ivan. Massa petit per a sobreviure i massa prudent per a veure's abocat, com a molts nens del moment, al furt i en esnifar cola, que malauradament ens remet a temps llunyans i fins i tot presents, que a través de certa empatia animal que funciona de forma bidireccional, interactua amb els gossos del carrer i lluny d'esdevenir la seva víctima, esdevé un germà. Fent-ne de Ròmul i Remus, la mateixa persona que, en el seu procés de constant deshumanització, abraça una humanitat i companyia molt més gran. Llunyana de la rigidesa de les normes humanes, que constantment busquen noves complicacions, i que es fonamenta -exclusivament- en el benestar i avinentesa mútua.

Les bèsties que sovint ens domestiquen, i que sovint pensem que som nosaltres qui ho fem, usualment desconeixen el nostre llenguatge i no entenen més enllà que certa entonació. Nosaltres també fem el mateix. Però durant aquest procés mutu de domesticació es creen zones i sons comuns, que fan que, lligats als actes i demostracions de respecte que fem dins de la nostra relació, ens reconeixem com a família. Creant una mena de lligams indestructibles entre animal i humà així com entre humà i animal. En el cas humà, però, en dependre de la nostra societat humana, mai perdem el nostre llenguatge i formes, però un nen salvatge, tot i viure dins d'una ciutat, pot perdre el seu llenguatge i identitat humana per a esdevenir quelcom estrany entre els marges de la humanitat i la bestialitat. Molt més bestial que les mateixes bèsties i molt més humà que la mateixa humanitat, perquè l’absència de filtre i correcció de les normes més rígides de la societat fan que estimar sigui molt més gran i que l’odi i rancúnia puguin ser, pels que ens ataquen, encara més grans.

El text de Hattie Naylor està basat en la biografia real d'Ivan Mishukov. Un nen que amb només quatre anys es va escapar de casa cansat dels abusos per part del seu padrastre i que durant dos anys va conviure amb una manada de gossos salvatges als carrers de Moscou. Una història plena de realisme brut des de l'òptica naïf d'un infant en la recerca de quelcom tant irrellevant com necessari com l'acceptació i l'afecte dels seus congèneres, que en no trobar-la, és capaç d'extreure-la d'allà on la resta només trobarien la terra erma.

És senzill imaginar-se la psicogreografía moscovita plena d'edificis brutalistes i de palaus una vegada i una altra reconvertits en nous emporis de màfia i corrupció, així com el reguitzell de personatges dickensians mancats de figures de benefactors que els salvin la vida un moment abans de caure en un espirall d'autodestrucció fent un conte de fades del tot terrorífic on només els homes salven els homes, però els homes ja no hi són i només queden les bèsties per donar-nos aquesta darrera oportunitat que ningú més ens donarà. Així doncs, com podem parlar d'homes si aquests mateixos fallen en el seu comés en ser allò que s'esperava d'ells? Les virtuts són superades pels vicis i els vicis no entenen de virtuts, i és doncs quan comprenem que les virtuts es troben més enllà del nostre horitzó i que l'amor entre els éssers vius pot arribar a ser molt més gran que la vida mateixa, deixant de banda la clàssica afirmació de Céline que afirmava que l'amor era posar l'horitzó a l'alçada dels caniches. Què n'havia de saber ell, dels animals?

Ivan i els gossos és un text de la britànica Hattie Naylor que relata l’experiència real del nen Ivan Mixúkov, que en els anys noranta va escapar dels maltractaments que patia a casa i es va llençar a viure al carrer, on el va adoptar una manada de gossos salvatges. Va ser detingut per la policia, donat en adopció, i el més curiós és que en l’actualitat és militar i forma part de l’exèrcit rus. Sigui com sigui, l’obra ens explica la seva peripècia com a nen i suposa un al·legat contra la violència, la pobresa i els sistemes polítics que permeten aquest tipus de situacions. El text va ser pensat com una obra de teatre radiofònic, però més tard es va adaptar al teatre i el seu èxit ha catapultat a diversos actors. A Catalunya va suposar el gran descobriment de Pol López l’any 2012.

La bellesa d’aquest text rau, per començar, en la seva al·legòrica història... però també en la poètica de les imatges que suggereix. Amb molt poca cosa, i d’una forma molt directa, ens situem a la fàbrica on s’amaga Ivan i veiem –sense veure- totes les aventures i desventures que pateix. Sentim el fred que sent el personatge, notem la foguera on s’escalfen els indigents o olorem la cola que els nens captaires aspiren en el seu cau... I tot això també és en part gràcies a la magnífica interpretació de Pau Rosell, tendra i salvatge a la vegada. Una interpretació que suposa una magnífica carta de presentació i que li augura un futur esplèndid. La direcció de Xavier Boada també és notable i aconsegueix una peça quasi rodona. Potser hi ha alguns moments en que es podria haver polit la crispació o haver-hi trobat més matisos, però poc podem dir d’un muntatge honest i valent que no us hauríeu de perdre.

Per què no us podeu perdre aquest espectacle?
Primer de tot pel text, que és absolutament meravellós i segon per la magnífica interpretació del jove actor Pau Rosell.

Amb un llenguatge simple i a la vegada poètic, Ivan I els gossos és un d'aquells textos que t'atrapen des del primer moment.

Explicada en primera persona pel mateix protagonista, Ivan I els gossos és una obra que destaca pel seu dramatisme i emotivitat, molt presents en la cruesa i duresa del relat.

Es tracta d'una història duríssima basada en la història real d'Ivan Mixukov, un nen de quatre anys que es va escapar de casa seva cansat de suportar tota mena d'abusos (la mare no es preocupava per ell i la parella d'aquesta era un alcohòlic violent). Per sobreviure l'Ivan va demana almoina pels carrers i va viure amagat als voltants d'una fàbrica. No confiava en les persones. Al cap de poc es va fer amic d'una manada de gossos salvatges amb els quals va acabar convivint i compartint el menjar que aconseguia. Durant dos anys va viure com un més de la manada. Finalment, la policia moscovita el va acabar detenint.

Hattie Naylor va escriure el monòleg Ivan i els gossos el 2009.
Concebuda inicialment per ser emesa per ràdio, Ivan i els gossos es va estrenar al Soho Theatre de Londres l'octubre de 2010.
La peça ha estat traduïda a més de vuit idiomes i s'ha estrenat en diversos països d'Europa i d'Amèrica. A Catalunya es va poder veure al Teatre Lliure de Gràcia (2013) i a la Sala Planeta de Girona durant el festival Temporada Alta 2013. Ara torna a Barcelona a la Sala Melmac de la mà de l'actor Xavier Boada (direcció) i l'actor Pau Rosell.

En ser un monòleg, la màxima responsabilitat recau sobre la interpretació de l'actor. Pau Rosell se'n surt amb nota, té la força i la presència escènica necessàries per tirar endavant una obra d'aquestes característiques. És brutal el que aconsegueix transmetre aquest jove actor, a través de la paraula i amb la comunicació no verbal. Excel·lent com treballa el personatge des de la mirada, el moviment corporal, la veu, el gest. Els canvis de registre, són brutals. Una veu per a tota una sèrie de personatges. Un repte actoral del qual en Pau se'n surt amb escreix.

El so ambiental I els efectes sonors, que recreen l'acústica dels diferents espais ficticis pels quals transcorre l'obra, són molt importants, si més no, dins un espectacle amb una escenografia pràcticament inexistent.

Ivan i els gossos és una història que exposa la crueltat de l'ésser humà. És un retrat de la condició humana quan es desprèn de tot el que és prescindible. És una història de supervivència que ens fa reflexionar sobre quina és la frontera que separa el civilitzat del salvatge.

No us la perdeu!

Vam tenir coneixement de la Hattie Naylor al Festival Grec 2019, amb “Abans no es faci fosc” (Going Dark, 2012) protagonitzada per Míriam Iscla.

“Ivan i els Gossos” és  un monòleg d’aquesta dramaturga britànica escrita al 2009 com a Podcast per un programa radiofònic i que va guanyar el Tinniswood Award com a drama original per radio. També va ser nominada al 2010 pels Olivier Awards for Outstanding Contribution to Theatre. A partir de llavors, s’ha representat per tot el món en format teatral i al 2017  Andrew Kötting dirigieix la pel·lícula, ”Lek and the dogs” sobre aquest text de Naylor.

Està basada en la historia real de Ivan Mishukov, en la Rússia de Yeltsin dels anys 90 quan la caiguda del comunisme porta a un capitalisme salvatge i a una desigualtat social amb extrema pobresa i misèria en alguns sectors. És una situació que no ens resulta estranya perquè es repeteix arreu i en molts moments de la història.

En aquesta ocasió la dirigeix Xavier Boada i la interpreta Pau Rosell.

En Pau representa un nen de 4 anys que es veu obligat a viure al carrer i és adoptat per una gossada. El treball interpretatiu d’en Pau és magnífic i no han triat un text gens fàcil. En la seva mirada veiem el nen petit que és, la seva innocència, la por, la soledat, la gana, la desolació i la desesperació però també la il·lusió i les ganes de viure. Tot ell és expressió i ens commou i emociona. Sobre una escenografia fosca i petita, l’Ivan corre, amplia l’espai i el converteix en una gran zona on hi ha racons per amagar-se en els que hi troba tendresa. Ell crida quan imita als adults, plora quan se sent sol, borda i udola al relacionar-se amb els gossos i manté un nivell interpretatiu excel·lent durant tota l’obra.

El text de Naylor és dur però en Pau sap transmetre l’esperança que hi ha al darrera. Amb aquesta obra ens demostra el gran actor que ja és.