Inferno

La fam i la misèria sempre han estat un motor per a la creativitat, l'enginy i la reinvenció. A Itàlia, al cincueccento, un grup d'artistes van repensar el teatre tot popularitzant la Commèdia dell'Arte, un gènere de teatre de màscares basat en la improvització d'històries amb trames senzilles (el que ara anomenariem "culebrons"). Un d'aquests actors va ser Tristano Martinelli: el primer Arlequí, de qui coneixerem la història amb el nou espectacle de la Sala Fènix.

Val la pena veure "Inferno" tan sols per deleitar-se amb l'enèrgica interpretació de Felipe Cabezas. Acompanyat únicament d'un bagul i un interessant joc de llums, el talent i l'experiència de l'actor vesteixen un monòleg intens i poètic que reflexiona sobre el poder, la pobresa, el teatre i la vida. "Inferno" és una delícia per tots aquells que valorin el teatre de gest i la commèdia dell'arte, per aquells espectadors experimentats i pels que busquin experiències fora del que la cartellera barcelonina ens te acostumats.

Si encara no heu tingut ocasió de veure mai teatre de màscares, no ho dubteu i inicieu-vos amb aquest espectacle.

Un únic advertiment: no hi aneu cansats. El ritme trepidant i alguns fragments en italià podrien fer-vos perdre l'atenció i no gaudir enterament del boníssim treball de Felipe Cabezas.

Sortir de la sala amb la sensació interna que el miracle encara és possible. Que encara n’hi ha, d’actors. I que tècnica, ofici i sang són al servei d’aquesta caixa provocadora i onírica que és l’escena. Felipe Cabezas es riu del personatge, de l’ofici i del públic a través de la vida i glòria d’un saltimbanqui famós: Tristano Martinelli.

Creador de l’emblemàtic personatge d’Arlecchino al París del Cinquecento, la trajectòria de Martinelli és un exemple paradigmàtic de les llums i ombres que solquen la vida dels actors, tant a l’Europa tardorenaixentista com al món contemporani (les ganivetades de Felipe Cabezas a l’escena actual són delicioses; i molt agraïdes, atès l’autobombo oficialista). Les coses semblen no haver canviat gaire; potser són coses de l’ofici. Vés a saber. La crítica àcida i bufonesca de Felipe Cabezas deixa aquesta reflexió i moltes d’altres.

Inferno és fresca, irreverent i digna de la comèdia de l’art. L’actor es desdobla en una desena llarga de personatges al llarg de l’obra i és capaç de mantenir la tensió fins al final amb els recursos propis: veu, moviment, pantomima i màscara. És increïble com es transforma d’un personatge a un altre! A més hi ha la tendència de Cabezas a sortir-se del text i trencar la identificació del públic amb l’obra. Marca de la casa o de la direcció de Berty Tovías; el cert és que s’agraeix i arrela bé en la bufonada; una bufonada accessible a tots els públics, i que no arriba  a ser criminal tot i el potencial del treball (tria artística, suposem).

1r Premi de Teatre Pepe Rubianes 2013, Inferno és una obra digna d’aquest llinatge actoral i còmic. Mala bèstia, animal dels inferns i monstre de l’escena. Felipe Cabezas té fusta i foc diabòlic. Elogis dignes d’un bon còmic i no de succedanis. Si el teatre (l’infern) és el reflex fidedigne del nostre món, no haurà de ser l’actor un digne diable? “Acollim els còmics com es mereixen. Que rebin el millor tracte, atès que són el resum i la crònica del present”. Que segueixi cremant aquest infern de la Sala Fènix!

Inferno és en realitat el paradís de  Felipe Cabezas. Durant 1 hora i quart l’actor ens explica un monòleg farcit de colors a través Tristano Martinelli i la seva màscara d’Arlecchino. Per davant nostre hi veiem passar la guerra, l’èxit, la mort, la desesperació i sobretot les ganes de viure d’una companyia de teatre del segle XVI.

 

Crec que ens trobem davant d’una obra que si t’enganxa et mantindrà atrapat tota l’estona. Gaudiràs dels personatges, de la pantomima, de com es creen espais només amb la mirada o la il·luminació justa i d’un munt de detalls i refinaments que et fan platejar-te tornar a veure l’obra per reviure de nou l’experiència. Ara bé, entenc que si no entres de bon principi dins del món que et proposa et serà difícil fer-ho més tard ja que tota l’obra és un desplegament dels mateixos recursos i la història, per entretinguda que sigui, és força previsible i no té prou força per si mateixa.

 

Jo us recomano anar a veure-la. Sincerament. Us pot agradar o no però us asseguro que veureu un bon treball d’actor fent cosetes aparentment senzilles però d’una gran dificultat.

Potser confós perquè a Martinelli se li atribueix ser el primer Arlequí, un dels puntals de la Commedia dell’Arte, jo n’esperava una altra cosa del muntatge que he vist avui a la Fènix, i m’he vist decebut. He trobat fluix el text, del mateix intèrpret Felipe Cabezas, mancat de trapelleria i diversió i tampoc m’ha semblat encertada la direcció de Berty Tovías. És possible que hagi comés l’error d’esperar-ne una cosa i al trobar-me’n una altra m’ha desenganyat; sempre hi hauríem d’anar “nets” al teatre, però això és quasi impossible i vulguis o no hi anem “contaminats”. Mai no en sabrem prou, cagumdena.