Impro Side Story

Anar a veure "Impro side story" està ple d'al·licients. Per començar, el lloc, el recuperat Espai Texas, al barri de Gràcia de Barcelona. Que hi hagi iniciatives d'aquest tipus, de subscripció popular, amb Òmnium, Parlem i Abacus com a col·laboradors també, perquè s'obrin sales de teatre i cinemes en català provoca ovacions i agraïment. I la fem: "Oooooooh! Moooltes gràcies". I dit això, hi faig una falca, que s'ho mereix: si hi arribeu amb temps, quedeu-vos al bar, ben situat, amb una barra verda preciosista i uns tamborets còmodes. Hi trobareu en Joan Teixidor, que us proposarà les preparacions que hi fa. Jo vaig triar la truita de patates i les gildes, extraordinàries. Així que un encert només entrar-hi

I ara, al gra: l'obra "Impro side story". Riureu des del principi fins a la fi. Abans d'asseure-us, us demanaran que escriviu en un paper el tema o les paraules que voldríeu que aparegués a l'obra o que en parlessin els tres actors (que poden ser, segons el dissabte de l'actuació: Rai Borrell Toni Viñals Xavi Duch Clara Solé Joana Roselló Marc García Roger Julià Laura Daza Andreu Roqueta). Si no voleu, no cal que feu aquest pas. A partir d'aquí, comença la improvisació cantada i musicada, sense partitura, que subratllo perquè és de gran dificultat també el paper que té assignat el pianista, que va tocant acoblat al que passa a l'acció de l'escenari. Les veus dels tres actors són extraordinàries, i la capacitat de fer-te portar a un món nou, a partir d'una frase, també. A més, no només hi actuen les frases o paraules escrites, també hi ha altres ginys creatius que fan intervenir, i que fan capgirar l'acció. I no els revelo, perquè són tan creatius, que s'han de veure.

Per acabar, en tota perfecció sempre hi pot haver alguna cosa a millorar, i en aquest cas, indicaria la llargada de les històries inventades, que en alguns casos són excessivament llargues, i el fil argumentatiu és difícil de sostenir. Històries improvisades sense partitura més curtes i intenses faria guanyar en ritme a l'obra de teatre que és un encert des que s'entra a la mateixa sala on es representa.

 

Els espectacles d'improvisació estan tan arrelats a Barcelona com els vermuts de diumenge o els carteristes del metro. Els podem veure tant en la seva versió més clàssica, en la que el públic aporta estímuls escrits en un paper i els actors generen històries, com en esbojarrades versions temàtiques de por, d'amor, d'època... i, havia de passar, també de musicals. El codi del gènere musical, on tothom ho fa i ho diu tot cantant, és un pou de petroli per a la conya, i la companyia capitanejada per Rai Borrell (Improadway, Dead Line, La Plaça del Diamant...) en treu litres per segon, en aquesta proposta divertidíssima, imprevisible i frenètica.

Al repartiment s'hi alternen professionals de trajectòria i vis còmica reconeguda, com Xavi Duch (Sugar, Spamalot, Wild Party, El Petit Príncep), Jordi Coll (Grease, Hair, El Petit Príncep), Judit Martín (Improshow, Cia. Dejabugo, Versió RAC1, Polonia), África Alonso (Rent) o Toni Vinyals (Scaramouche, Mar i Cel, La Flauta Màgica). Tots reparteixen joc amb generositat, tant si segueixen el fil que proposen les consignes del públic com les enginyoses intervencions dels companys per enrevesar unes històries que ja de per sí tenen la dificultat d'haver-se de narrar amb una dramatúrgia i partitura creada al moment.

L'èxit del format és  tot es fa per primer i últim cop. Els microsegons de màgia que es generen quan veus un intèrpret que accepta un nou input i el converteix en acudit, al moment, provoca una fartada de riure gairebé orgàsmica, un què-sé-jó nerviós que et fa celebrar la fita amb la més gran de les riallades. Així que el millor del format és que, hi vagis tantes vegades com vulguis, les històries seran sempre noves, i la diversió serà tan intensa com la primera vegada. No deixis escapar aquesta anada d'olla

Admeto que hi vaig anar més per veure intèrprets que mai deceben i a qui fa anys que segueixo que no pas per la impro, que és un gènere amb el que em costa connectar.  Potser és que, com la màgia, sé que hi ha truc, molta, molta feina d’assaig darrera i percebem una il·lusió. Bé, doncs sort que hi vaig anar. Feia temps que no reia tant ni veia els actors passar-s’ho tan i tan bé, gairebé tant com el públic.

La particularitat d’aquesta proposta d’impro és la vessant musical, el fet de crear també cançons a partir de conceptes inconnexes. Veure com amb l’ajut dels suggeriments del públic que hem deixat escrits a l’entrar, van improvisant històries absurdes, delirants, divertides i esborrajades és tota una festa. I,  per si fos poc, es posen entrebancs argumentals els uns als altres provocant les seves - i nostres- rialles.

Amb Roger Julià (Rhümia) a la part instrumental i  Rai Borrell, amb uns registres inacabables, veus, accents, com a guies, s’hi sumen noms amb trajectòria i talent demostrat al gènere musical: Xavi Duch (Sugar), Jordi Coll (Hair), Àfrica Alonso (Rent), Clara Solé (Fun Home)... més convidats sorpresa.

Com a cloenda hilarant, un número final absolutament surrealista on fan servir la resta de suggeriments que encara no han sortit a l’espectacle, un darrera l’altre, en un ritme frenètic.

En resum: diversió assegurada,amb menys part musical de la que esperava, en un ambient gamberro, trapella, simpatiquíssim i absolutament còmplice amb el públic

Torna a escena després del seu pas pel teatre Condal la temporada passada. IMPRO SIDE STORY, una producció de la companyia Les Improvisables formada per un elenc d’artistes vinculats al teatre musical. Rai Borrell i Roger Julià protagonitzen aquest nou espectacle acompanyats d’altres artistes.

Avui, nit d’estrena a la sala gran del Gaudí, han estat a escena, Rai Borrell, Roger Julià, Africa Alonso, Jordi Coll i Xavi Duch.

En entrar al teatre ofereixen als espectadors un paperet vermell on cal escriure una frase breu sobre el tema que voldríem que és tractes, paperet que es deixa dins un barret abans d'entrar a la sala.

Tres actors, Rai Borrell, Africa Alonso i Jordi Coll, acompanyats al piano per Roger Julià, inicien l'espectacle amb una cançó de Marc Gómez, l'única de l'espectacle que no està improvisada. Apareix en Xavi Duch que s'ofereix a col·laborar. A partir d'aquell moment comença el show de "IMPRO" sense guió ...ni partitura on res està assajat ni pactat.

Un dels paperets vermells serveix de fil conductor de la primera història, humor absurd, improvisació, i una simpatia desbordant ha provocat el riure i ens ha enganxat des del primer moment fins al final de l’espectacle. Divertits, espontanis, gamberros, amb uns diàlegs i unes cançons que van construint sobre la marxa a gran velocitat.

Amb una constant interacció amb el públic a qui fan cantar, votar o parlar, hem gaudit d’un espectacle absolutament boig, divertit i espontani on com ells diuen han viatjat des dels elegants musicals de Broadway al fantàstic univers de Disney passant pel western o el musical de l’època daurada.

I al final, amb tots els papers vermells a terra, improvisen un número final absolutament hilarant on van enllaçant les frases que els espectadors hem escrit.

Un espectacle diferent cada dia i que depèn molt de la interacció del públic.

Totalment recomable per deixar-se portar i riure amb ells.

Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ