Fun Home

Fun Home és un musical contemporani i madur que no és poca cosa. L’origen és una novel·la gràfica on Alison Bechdle recorda la seva família i rememora quan era una nena que feia l’avió amb el seu pare, de vegades massa fred, perfeccionista i distant. També recorda el salt vital cap a la Universitat on descobreix la seva sexualitat, aflora als seus ulls el secret del pare, el patiment de la mare, la tragèdia i l’alegria d’haver-se trobat a ella mateixa.
És una aposta molt valenta triar FH (tot i els premis i èxit a NY i Londres): no és un títol gaire conegut, té foscor i patiment i toca temes com el suïcidi o l’homosexualitat fugint de situacions massa vistes. Vaja, que parla de persones, amb clarobscurs, com toca, no hi ha personatges plans sinó plens de realitat, d’amor i cicatrius. I també, per sort, hi ha somriures. Valenta també perquè l’Alison nena ha de suportar bona part de l’obra d’igual a igual amb els adults. I finalment valenta perquè aposta per un públic teatralment madur, que aprecia nous registres i sap que el musical pot explicar-ho tot.

El repartiment és d’aquells que atorguen pes al muntatge; a alguns pot sobtar que noms consagrats tinguin “poc” paper. Poc text, en tot cas, però interpretar també és atorgar entitat al conjunt, amb cada passa, cada expressió; així, veure com escolten, es miren, els silencis... és un plaer.
La posada en escena és de musical forani: escenografia espectacular, que s’integra amb els personatges (perfecció estètica exterior però amb tints opressius) i té cops amagats (sortir de l’armari!), música en directe que ens va abraçant, vestuari de premi (vestir de forma realista el passat recent no és fàcil), so de qualitat i il·luminació a joc.

I al final l’aposta valenta que dèiem és guanyadora: es tancar-se els llums i la gent posar-se dreta. Tots enyorem certs moments amb els pares, especialment quan els hem perdut d’hora, o lluitem amb haver d’acceptar que són persones reals, amb defectes. I per mi, d’això va l’obra: de reconciliació, perdó i acceptació.

En resum: un musical de gran format, amb pressupost, música en directe, dels que ara es veuen a Londres o NY, amb temes profunds, nous, qualitat musical i dramatúrgica i amb interpretacions de pes.
El detall: picada d’ullet a la compositora, Jeanine Tesori, amb el cartell de “Caroline, or change” al vestíbul.

Ja fa anys que Broadway alterna grans espectacles amb musicals íntims com aquest. Musicals que en moltes ocasions comencen la seva trajectòria a l'Off Broadway, com va ser el cas de Rent, i passen més tard a conquerir teatres més grans i fins i tot els premis més importants de la temporada. Fun Home va guanyar cinc premis Tony en el 2015 i ha quedat ja com un dels revulsius més recents del gènere, sobretot per basar-se en un còmic per a adults i per l'elecció d'una temàtica espinosa, a l'estil de Next to normal. Aquí ja no parlem de les malalties mentals, sinó de l'acceptació de la homosexualitat i del suïcidi com a escapatòria d'allò que no se sap assumir ni afrontar.

El fet que el projecte Onyric hagi volgut començar el seu camí amb aquesta peça ja és tota una declaració d'intencions. Assumir un musical poc conegut a casa nostra, però amb un segell de qualitat incontestable i una producció a l'alçada, diu molt de l'aposta. En aquest sentit, Fun Home llueix com a producció important, tant per la cura que s'ha tingut en la part musical com per l'escenografia espatarrant que deixa bocabadat des del principi. Ara bé, s'ha d'admetre que la part interpretativa podria haver estat més treballada, ja que costa insuflar aire a un artefacte dramàtic que en ocasions sembla desinflar-se. Mariona Castillo, Clara Solé i Pilar Capellades són les que més destaquen, a més de tenir moments de lluïment que funcionen a la perfecció. No podríem dir el mateix de Daniel Anglès, que assumeix el difícil roll del pare i que sembla estar més pendent de la direcció i de tot el conjunt que dels petits detalls del seu personatge. Un treball irregular que segur que millora funció a funció, igual que el dels nens i nenes protagonistes.

Tres èpoques: infantesa, adolescència-joventut i edat adulta. Aquestes són les tres etapes de la vida que Alison Bechdel ens explica, en primera persona, a l’adaptació del musical de Broadway Fun Home.

L’Alison adulta vol descobrir, repassant la seva vida, què va passar perquè el seu pare, quan ella era una jove universitària, va morir. Ens fa un repàs, totalment musical, per la seva infantesa, quan la connexió amb el seu progenitor era tan especial que s’entenien a la més mínima. Com va viure en una casa, que semblava un museu de la restauració, amb els seus pares i germans. Va recordant detalls, fent salts en el temps, des del moment en què va descobrir que li encantava dibuixar fins que va tenir la seva primera història d’amor a la universitat. Moments, instants, que busquen trobar alguna pista que li faci descobrir perquè es va produir aquell tràgic final. I la història no es pot explicar més, perquè sinó es desvetllen elements que esperen sorprendre a l’espectador.

La història, la trama, és magnètica, creant sospites, hipòtesis, en l’espectador que intenta esbrinar pel seu compte cap a on anirà la narració. Els personatges, bastant complexos tots plegats – a excepció dels dos germans, però tampoc cal-, estan dibuixats d’una manera acurada, les seves personalitats es van desvetllant a poc a poc a mesura que text i cançons van apareixent a escena.

L’escenografia està cuidada al detall, molt treballada, i ajuda a la narració de la història amb cada element. Tot té un sentit i un perquè a dalt de l’escenari. I els intèrprets, es valen molt intel·ligentment de cada detall.

De les interpretacions destacar especialment Mariona Castillo i Clara Solé, les Alison adulta i universitària, respectivament. Solé, concretament, connecta molt amb el públic, i aconsegueix eclipsar als seus companys d’escena en més d’un moment.

Musicalment està molt ben treballada i les veus, la majoria, aconsegueixen acaparar l’atenció de l’espectador cada vegada que sona una nota. Potser es troba a faltar més moments musicals de Castillo, et quedes amb les ganes de veure-la explosionar o hipnotitzar amb algun tema més destacat.

Com a musical, i això ja neix de la versió original de Broadway, es queda una mica curt. En alguns moments, sí que et deixes volar per la cançó que estan entonant els personatges, però moltes de les cançons funcionen com a excusa per determinar el gènere de l’obra. Segurament el text sense cap cançó tindria la mateixa força. No hi ha cançons memorables o que et deixin completament sense alè, un tret característic de qualsevol gran musical. La música i les seves lletres naveguen entre els personatges, passant una mica desapercebudes, sense treure protagonisme al text en cap moment.

Falta aquella força, aquell rum-rum que et queda al cap. Que surtis de l’espectacle entonant les notes d’una melodia de manera repetitiva i incansable.

Un dels símptomes d’una cartellera de teatre musical madura i amb bona salut és contenir propostes de temàtica diversa, adulta, arriscada i amb títols que no són necessàriament els més coneguts pel públic local. Això que és habitual a Broadway o al West End, a Barcelona encara no ho és tant, probablement, degut a la falta d’una indústria veritablement forta a la qual li falta un cert recorregut comercial. És per aquest motiu que Fun Home resulta una ràfega d’aire fresc en el panorama actual que esperem que sigui l’inici d’una nova i pròspera etapa a la ciutat. Dirigida per Daniel Anglès (que també es reserva un paper important), l’obra explica l’emotiva història d’Alison Bechdel, una novel·lista gràfica lesbiana que se submergeix en el seu passat per entendre i integrar el suïcidi del seu pare, un home homosexual que mai va poder acceptar la seva condició. Es tracta d’un espectacle valent, molt emocional que, no obstant això, a vegades té una execució una mica freda. La participació de nens en un muntatge de contingut adult sorprèn i aporta una energia, en certa manera, màgica. També cal destacar la interpretació d’una Mariona Castillo sobrada de talent, veu i carisma que és, en certa forma, la veritable ànima de tot el conjunt. Una escenografia i il·luminació interessants completen un producte diferent (pel que estem acostumats), necessari i amb una forma de combinar tragèdia i humor molt subtil i contemporània.

Teníem unes ganes enormes de veure finalment l'espectacle. A vegades això és un entrebanc, però per sort aquesta vegada no ens ha decebut gens, .... al contrari, FUN HOME ens ha agradat molt, moltíssim.

Amb aquesta proposta, Daniel Anglès ha iniciat la seva etapa com a director artístic del Teatre Condal, ara anomenat ONYRIC Teatre Condal, que s’ha de convertir en “La casa dels musicals” de la mà del Grup Focus.

FUN HOME és un musical que va conquerir Broadway guanyant cinc premis Tony. A partir de la novel·la gràfica d’Alison Bechdel (Pensilvània 1960), amb música de Jeanine Tesori i llibret i lletres de Lisa Kron, arriba ara a Barcelona, adaptada al català per Daniel Anglès i Marc Gómez.

nció ha interpretat Noa Flores, la joventut interpretada per Clara Solé i la maduresa amb Mariona Castillo. L'Alison adulta condueix tota la història davant d'un taulell on dibuixa i posa "títols" als diferents moments viscuts i que han marcat la seva vida.

Recorda els moments essencials de la seva infantesa, la seva relació amb el pare, amb la mare i amb els germans. Reviu la seva adolescència i el seu pas per la universitat. I, reviu l'última vegada que va parlar amb el seu pare.

La família de l'Alison és doncs, la gran protagonista de la història, una família integrada per un pare (Daniel Anglès) al que la filla sent lluny i distant, una mare (Pilar Capellades) que viu un matrimoni desafortunat en silenci i els seus dos germans, en Christian (Aleix Colomer) i el petit John (Jan Gavilan). Cal esmentar que en aquesta producció s'alternen tres equips de nens, per qüestions legals.

Hi ha altres personatges importants en el desenvolupament de la trama, la Joan (Julia Jovè), amiga de la universitat de l'Alison i amb qui descobreix la seva sexualitat i en Roy, en Mark, el Pete o el Bobby, tots ells interpretats per en Marc Andurell, que ens descobreixen l'homosexualitat del pare.

La direcció artística és de Daniel Anglès (al qui per cert feia temps no veiem damunt d'un escenari) i la direcció musical va a càrrec de Miquel Tejada (aquí cal destacar el salt qualitatiu experimentat en la sonoritat del teatre). No hem pogut veure en els crèdits els noms dels components de l'equip musical que han acompanyat Miquel Tejada. La coreografia de la proposta és d'Óscar Reyes.

De la mà de Raquel Ibort, Marc Salicru i Marc Udina, una escenografia realment aclaparadora, una paret farcida d'elements decoratius, llibres i mobles i peces mòbils que apareixen de la mateixa paret per reproduir l'habitació d'estudiant de l'Alison, el passadís de casa seva que conduïa a la seva habitació, el despatx del pare, el saló ....

Un espai on també constatem la millora en el sistema d'il·luminació i so, amb un magnífic disseny de Xavi Costas i Jordi Ballbé respectivament.

Una proposta magnífica, amb unes veus que ens arriben a l'ànima i ens emocionen, en una història on es barreja la temporalitat d'una manera totalment comprensible, i on es mostren diferents mirades i formes de viure-ho, sobre el tema de l'homosexualitat.

La veritat és que es nota l'esforç de més d'un any de treball i assajos, perquè feia temps que no veiem una producció d'aquestes enormes característiques, tan rodones i ben acabades. Gallina de piel !!!

Estem contents i esperançats amb l'equip capitanejat per Daniel Anglès i Miquel Tejada, tot veient aquest magnífic resultat, i també convençuts de què el gènere del Teatre Musical a casa nostre, tindrà un gran futur, especialment en aquest nou espai del ONYRIC.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

Vam assistir a una doble estrena, primer de Fun Home i de la proposta de Onyric que vol oferir-nos una nova experiència en el teatre musical.

Si fem una petita història de Fun Home, tenim com a base un còmic dibuixat i escrit per Alison Bechdel com adaptació de la seva propia història. De l’èxit va poder saltar a Broadway i ara a Barcelona. A més, és el primer músical de Broadway amb una protagonista lesbiana (preparem-nos que la comunitat LGTBI+ puja amb força als escenaris barcelonins, no us perdeu el següent enllaç).

Els que ens agrada el teatre musical estem de sort. Tenim actualment al teatre Condal una obra per assaborir una i més cops.  Aquest músical no el coneixia fins fa poc, setmanes abans vaig començar a escoltar les seves cançons i em vaig anar enamorant de mica en mica.

Tenim un musical atípic, tant per la temàtica com per tenir-ho tot enllestit en un únic acte sense que gruinyoli res. Amb la veu d’Alison, veiem com va passant per diferents èpoques del seu passat  com a nena i també com una adolescent per poder anar entenent la seva propia realitat.

Hi ha moments que sense voler t’emociones (el número on Alison i el pare volen descobrir les cartes de la seva vida, i al final el temor és més gran), altres que et diverteixen (el número a l’estil de Jackson Five) i fins i tot  plorar (quan el pare decideix que la sortida és el suïcidi)

Parlar del càsting és difícil, han fet un treball minuciós per trobar a tots els personatges amb grans veus. No estem acostumats a veure un espectacle amb nens i en els seus números músicals podem gaudir-ne. Daniel Anglès com a director de l’espectacle i com a progenitor. Les 3 protagonistes amb el mateix personatge (Alison Bechdel), encantadores. Una magnífica Mariona Castillo, que cada vegada que la veig m’enamora (en breu de nou a Les dones de Guido Contini al Teatre de l’Aurora).

A més, podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Els amants del teatre musical estem d'enhorabona amb l'arribada de l'Onyric Teatre Condal, el qual ens garanteix una sucosa i estable programació del gènere durant tot l'any. Per a la seva estrena, aquest nou orojecte ens porta un musical que d'entrada el gran públic no coneix, però que ha estat tot un èxit a Broadway a on ha guanyat diversos premis prestigiosos, tant quan es va estrenar ara fa cinc anys a l'Off-Broadway com quan ho va fer posteriorment a Broadway. En aquest sentit, sembla que l'aposta va dirigida més a la qualitat que a la gran comercialitat, fet que encara s'agraeix més al tenir una part de risc en la nostra ciutat.

Es pot dir que Fun home no és el típic musical, els quals naturalment tampoc han de per què tenir res dolent. Per començar, entre d'altres coses, no té entreacte com la majoria dels musicals que provenen de Broadway o del West End, conferint-li una estructura diferent. D'altra banda, cal dir que aquest ha anat madurant per diferents indrets més modestos fins a arribar als grans teatres, però potser el que resulta més significatiu és la modernitat de la proposta i la seva profunditat que pot fer que gent no aficionada al gènere s'enganxi a l'obra. Així, si ens fixem en la temàtica sense entrar-hi molt, veiem que aquesta s'ha pogut veure en moltes altres propostes, però el fet de basar-se en un còmic inspirat en fets reals i trasllar-ho a escena conservant la seva essència li confereix un tret diferenciador que resulta efectiu a l'aconseguir fer-se una gran adaptació sense que s'obviï la profunditat de la història i dels personatges. Així, ens trobem amb una història que barreja la temporalitat d'una forma efectiva i en la que apareixen unes cançons en general gens impostades que ajuden a avançar la trama i a aprofundir en la temàtica i en els personatges, mostrant diverses mirades sobre un mateix tema i també des de les diferents perspectives que condicionen les diferents edats. D'aquesta manera, la història presentada esdevé forta i atrapa a l'espectador despertant emoció i empatia. No obstant, l'obra conté alguns altibaixos que fan que el ritme i la nostra atenció es vagin allunyant per moments, tot i que considero que en el seu conjunt esdevé molt recomanable.

La posada en escena esdevé una grata sorpresa amb una escenografia d'alt nivell, uns bons músics i unes actuacions molt positives. En aquest sentit, l'obra compta amb uns bons recursos tècnics que són molt ben aprofitats i, el que encara és més important, amb uns bons recursos artístics. Així doncs, aquest Fun home és una aposta que marca un futur prometedor per al projecte de l'Onyric, el qual compta amb diversos trets característics del teatre londinenc o novaiorquès i que sembla que no s'oblida de portant-nos també la seva qualitat.

Fun Home narra la història d’Alison Bechdel, una noia que va dibuixar i escriure el còmic Fun Home. Una família tragicòmica, basat en la seva vida. Som davant, per tant, d'una obra autobiogràfica i el fruit d'una doble adaptació: de la vida real al còmic, i del còmic a un musical. La protagonista ens fa una retrospectiva per la seva trajectòria: des de la infantesa, en què vivia en una família que es venia com a perfecta, però que en realitat amagava una doble vida d'un pare homosexual; el pas per la universitat, on descobreix que ella també és homosexual; fins a la vida adulta, quan aquest trauma explota a causa del suïcidi del seu pare (això no és un spoiler, ho diuen als primers minuts de l'obra).

Moments de llum. L'obra té un càsting de Champions: el mateix Daniel Anglès (el director de l'espectacle, de llarga trajectòria en el món dels musicals i director de la nova proposta Onyric del grup Focus) és qui fa de Bruce Bechdel (el pare de la protagonista i personatge central de l'obra); la sempre impecable Mariona Castillo dona vida a l'Alison adulta (la narradora de la història); i Pilar Capellades (menys coneguda per al gran públic) encarna l'abnegada mare de la família. Grans professionals que executen interpretacions tècnicament immillorables. Menció a banda per als nens de l'obra. No estem acostumats a veure espectacles amb infants (de fet, el tòpic diu que no s'ha de treballar mai ni amb nens ni amb animals), i menys amb nens que actuïn de protagonistes. Un repte que superen amb nota.

Moments d'avorriment. La poca originalitat en el guió i l'alta previsibilitat de la història fan que en alguns moments la trama esdevingui lenta i avorrida. Paradoxalment, l'obra replica el seu propi argument: és un musical aparentment perfecte, amb interpretacions perfectes, música perfecta, una execució perfecta en consonància amb la família perfecta, la dels Bechdel, però paradoxalment, una obra buida i grisa que fa de mirall també d'una família buida per dins. Per la temàtica, podríem empatitzar amb la protagonista, podríem patir el dolor intern que experimenta el seu pare, podríem emocionar-nos amb les seves vivències... Però no, el relat no aconsegueix en cap moment fer sentir la mínima proximitat amb uns personatges típics i tòpics i sense cap mena de profunditat, que acaben essent només caricatures desdibuixades. Crec que el problema no rau en la companyia catalana, sinó que el guió i l'estructura de l'obra original (que vindria a ser com una successió de vinyetes de còmic) no estan del tot ben aconseguits.

Tot i això, val la pena que hi vagin i jutgin vostès mateixos. Hi trobaran moments que realment valen la pena (totes les cançons són de 10), interpretacions excel·lents i tindran l'oportunitat de veure un musical que va tenir 5 premis Tony (!) adaptat al català. Sentir-se com a Broadway és fàcil, que després la trama ens agradi més o menys ja és un altre tema.

Algú ha dit que Fun Home és un musical diferent perquè hi apareix una dona lesbiana com a protagonista. Jo diria que no, que Fun Home no és un musical diferent per més que hi hagi una lesbiana com a protagonista. Fun Home és un musical com tots els musicals de gran format: grandiloqüent, exuberant, sotmès a la forma, a l’embolcall, a l’exigència de que entri pels ulls i l’oïda.

No entenc què hi ha d’interessant a calcar una obra que ja està feta, no entenc aquesta admiració malaltissa pels musicals de Broadway que ens fa reproduir-los fins al mínim detall, com si el mèrit radiqués en ser tan fidels a l’original com sigui possible, com si d’aquesta manera ens creguéssim que vivim en aquella Nova York que tant (i amb tota la raó) ens enlluerna.

Fun Home. Una família tragicòmica, el còmic d’Alison Bechdel en què està basat aquest musical, està a les antípodes del bluf en què l’han convertit. És una obra àcida, sorneguera, complexa, incisiva, valenta. Alison Bechdel és capaç de transmetre’ns el clima angoixant i pervers en què va viure la seva infància i adolescència a través d’una ironia fina amb la qual pot allunyar-se del drama real. És un còmic que no té res d’amable i que burxa de manera intel·ligent en totes les dimensions (personal, política, social) de la història de la protagonista.

La versió musical extreu només la línia argumental principal i la trasllada al motllo preestablert: música, coreografies, grans decorats i personatges definits a grans trets, com pintats amb brotxa grossa, sense matisos. El resultat és un producte insuls, que es desenvolupa sobre una superfície plana, gris, per més que de tant en tant apareguin, com a bolets, escenes de llum i color que l’únic que aconsegueixen és accentuar la poca profunditat del conjunt.

Em quedo amb les interpretacions de la Mariona Castillo i la Pili Capellades, que a pesar d’haver de defensar personatges convertits en estereotips barats i versions encartonades dels personatges originals, són capaces de fer brillar el seu talent per sobre de la raquítica i dèbil estructura en què els hi ha tocat moure’s.