Tot el que necessites per anar al teatre

Daniel Anglès: “Amb Onyric, vull reinventar la visió que tenen molts espectadors del que és el teatre musical”

11 abril 2018

e

Redactor: Iván F. Mula

Actor, director, creador i productor artístic, entre moltes altres facetes, la carrera de Daniel Anglès ha estat vinculada professionalment, des dels seus inicis, al teatre musical. Recentment, ha estat director resident de Les Miserables a Espanya i director associat de La bella y la bestia a París, a més de ser fundador i director de l’escola de música i interpretació AULES de Barcelona, de la companyia El musical més petit o jurat del programa Oh Happy Day de TV3. Ens hem reunit amb ell perquè ens expliqui Onyric, l’ambiciós nou projecte que Focus està preparant pel mateix teatre on Anglès va debutar com actor professionalment quan tenia 18 anys, en una versió musical de Pinocho que va dirigir Coco Comín. Vint-i-quatre anys després, serà l’encarregat de convertir-lo en l’únic espai teatral de Barcelona dedicat exclusivament als musicals.

DANIEL ANGLÈS: És com un somni, per a mi. Per això, li hem posat aquest nom, entre d’altres raons. També perquè els musicals estableixen un pacte entre espectador i intèrpret molt gran, per tal de donar per vàlid que, en comptes de parlar, cantarem. Aquesta acceptació és la porta per entrar en aquest món de fantasia i irreal que connecta molt amb el món dels somnis. Després vam afegir la lletra Y per donar-li un punt urbà… Era una manera de ficar Nova York al mig del nom.

TEATRE BARCELONA: Quin és el punt d’inici d’aquest projecte?

D.A.: Vaig rebre una trucada de Focus proposant-me agafar la direcció artística del Teatre Condal. És el quart dels teatres de la casa i l’únic que no tenia una línia de programació definida. Volien donar-li, com passa amb les altres sales de Focus, una personalitat pròpia. Teníem clar des del principi que tot giraria al voltant del gènere musical però, a poc a poc, vam veure que el projecte anava, possiblement, una mica més enllà de la sala. Que podia tenir vida en altres espais. En aquest punt és on vam pensar crear Onyric, una nova unitat de producció que serviria com a marca nova dins de Focus amb seu al Teatre Condal però que, al mateix temps, pot estrenar espectacles en altres teatres.

Daniel Anglès / FOTO: David Ruano

T.B.: Amb quin objectiu neix aquesta iniciativa?

D.A.: Es tracta d’esborrar una mica els límits del que és o no és un musical. No ha de ser una definició que ens tanqui sinó, al contrari, que obri tot un ventall de possibilitats. El concepte gira al voltant d’espectacles que tinguin alguna relació amb la música. Amb Onyric, vull reinventar la visió que tenen molts espectadors del que és el teatre musical.

T.B.: Llavors, més enllà de programar espectacles, quines novetats oferireu, exactament?

D.A.: Per començar, dividirem el Condal en dos espais: el teatre i el club. Aquest segon espai, actualment, és el bar, al qual farem una important reforma durant el proper estiu per transformar-lo en una sala d’unes 50 o 60 localitats. Allà, farem concerts, cafè teatre, cabaret i muntatges de petit format. Així, volem poder oferir diferents aproximacions al gènere, a part de noves opcions per tal que l’espectador decideixi com vol experimentar la funció.

T.B.: Quines són aquestes noves opcions, exactament?

D.A.: Per exemple, el públic tindrà a la seva disposició un Vip Experience: una localitat que permet entrar al teatre una hora abans que la resta d’espectadors per la porta d’artistes. D’aquesta manera, podrà visitar els camerinos, estar en contacte amb els actors i, quan l’acompanyin a la seva butaca, rebrà una copa de cava i un exemplar del programa de luxe que estarà a la venta per a tots els espectacles.

T.B.: A quines altres possibilitats podrà optar l’espectador?

D.A.: Una que em fa molta il·lusió és la funció relax. Fa temps que s’està fent a Londres. Consisteix en una funció en la qual tota la litúrgia habitual del teatre se suavitza per fer-se accessible a qualsevol persona que tingui unes necessitats diferents. No es tanquen mai els llums de sala, s’eliminen totes les puntes de so extremes en quant a aguts o volum, les llums estroboscòpiques i qualsevol element que pugui provocar impulsos sensorials massa forts. El públic pot aixecar-se en qualsevol moment, entrar i sortir o caminar per la sala. També està permès fer sons no controlats.

Daniel Anglès / FOTO: Paula Costas

T.B.: Per a quin tipus de persones està pensada aquesta funció?

D.A.: Per a qualsevol persona que se senti més còmode en aquestes circumstàncies: algú que porti un respirador artificial, menors amb discapacitat intel·lectual, trastorns de la personalitat, autisme, mares que necessitin alletar els seus nadons, gent que té angoixa o claustrofòbia, etcètera. Volem obrir les portes del teatre i que tothom se senti benvingut, sense cap por de molestar a ningú, perquè els actors faran la funció acceptant tot això. De cada espectacle, farem una funció relax i la primera serà amb Fun Home.

T.B.: Fun Home serà el primer espectacle que estrenareu sota el segell Onyric. Què ens pots avançar d’aquest musical?

D.A.: És un musical contemporani. Va guanyar cinc Premis Tony l’any 2015. Estem parlant de portar un espectacle de Nova York a Barcelona amb una rapidesa que no és habitual aquí. Serà molt diferent al que estem acostumats: està basat en un còmic, és autobiogràfic i amb una temàtica realment colpidora. És una història molt sensible, que et sacseja però té molt sentit de l’humor. Crec que és perfecte i ens ajuda molt a explicar quin tipus de coses volem fer al Condal a partir d’ara.

T.B.: Després, programareu 24 hores de la vida d’una dona

D.A.: Sí. Això és una proposta molt bonica i especial que la Sílvia Marsó ha produït i protagonitza. Es va fer al Teatro de La Abadía de Madrid i va exhaurir totes les localitats. És un musical de cambra basat en la novel·la de Stefan Zweig, ple de textures, sensacions, percepcions i també molt diferent al que estem acostumats a veure a Barcelona.

Daniel Anglès

T.B.: Finalment, el primer espectacle produït per Onyric serà Les dames del perpetu socors.

D.A.: Exactament. És un musical de Lee Hall (Billy Elliot) basat en una novel·la d’Allan Warner. És una bogeria. Tracta de sis noies que estudien en una escola religiosa i canten al cor. Un dia, les envien a un concurs de cors a Edimburg i allà comença una aventura molt boja, desvergonyida i irreverent, amb el sentit de l’humor britànic i un final bastant emotiu. Ara, estem en procés d’audicions.

T.B.: Et preocupa que el públic de Barcelona no estigui preparat per rebre aquests musicals de gran prestigi però no tan coneguts encara al nostre país?

D.A.: Jo crec que el públic de Barcelona està preparat pel bon teatre i per la bona música. Hi ha moltíssimes gires internacionals que passen pel Sant Jordi i no per cap altre lloc. I Barcelona té molt bon teatre. I èxits cada temporada d’autors catalans però també internacionals. Barcelona està preparada pel bon teatre i per la bona música… per tant, està preparada pels bons musicals.

T.B.: Com veus la situació dels musicals, actualment, a Barcelona, respecte a la indústria cultural, en general?

D.A.: Sempre acostumo a dir el mateix: millor que un any abans. Penso que la progressió és bona i els artistes tenen ara un alt nivell de preparació que abans no existia. D’altra banda, Madrid té una indústria de grans produccions que aquí ens l’hem perdut. En canvi, tenim una potència enorme en dramatúrgia i autoria… el que passa és que només existeix en teatre de text. No ha fet el pas a l’autoria de musicals. Però la situació no és dolenta. I el que és evident és que la gent té ganes de veure’ls perquè el públic de musicals és el que més està creixent, temporada rere temporada. Un públic la mitjana d’edat del qual és més baixa respecte a la d’altres tipus de teatre.

T.B.: Això és una garantia de futur…

D.A.: Sempre defenso el musical com a porta d’accés al teatre. Crec que, quan un nen a Londes o Nova York va al teatre per primera vegada i veu Matilda, Billy Elliot, Oliver o The Lion King, viu una experiència que el marcarà i segur que voldrà tornar-hi tota la seva vida. En canvi, si als infants catalans els portem a veure, per exemple, un Rossinyol… no tinc tan clar que tingui el mateix efecte. Es tracta de que s’enganxin per impacte emocional i no per decisió intel·lectual. Crec que el musical ajuda a enganxar d’aquesta manera a generacions de joves i això és un públic que el tindrem per a tota la vida. Un país que té una bona salut en oferta de musicals tindrà més fàcil tenir públic per a molts altres tipus de teatre.

Uneix-te gratis a Teatre Barcelona

Creant el teu usuari gaudiràs de sortejos i promocions, podràs valorar espectacles i deixar els teus comentaris, accedir al CalendariTB amb tota la programació i rebre el nostre newsletter setmanal amb tota l’activitat teatral de la ciutat de Barcelona.


Comentaris

Sigues el primer en deixar el teu comentari.

Deixa el teu comentari

Has d'estar registrat per poder comentar. Pots registrar-te aquí, o pots entrar a continuació: