ESTIgMES

Vols ser mare. Després d’un temps de plantejar-t’ho, t’hi llances. Però no et quedes embarassada. Sembla ser que el teu cos té algun “problema” que impedeix que sigui possible quedar-t’hi com a d’altres dones. Comences diferents mètodes per aconseguir-ho. Suportes tractaments, consells, teràpies, exàmens que envaeixen tots els racons del teu cos i la teva intimitat, la pròpia i amb la parella. Però tot i així, no pots. Després de diversos intents i de sotmetre’s a innumerables proves i processos, sembla que sí, que ho has aconseguit. Però una visita rutinària al ginecòleg es converteix en un diagnòstic fatal. Un embaràs no viable. I no només això, acabes patint una infecció que et porta a passar tres cops pel quiròfan, de les quals gairebé totes són a vida o mort. I un cop recuperada mèdicament de tot aquest procés, saps del cert que mai podràs ser mare. Com t’afecta? Què provoca en la teva vida? Com es sent una dona quan sap que no és fèrtil? Doncs que assumeix un rol de culpabilitat que no és just ni real. Comença un procés de dol, acceptació i superació que no serà fàcil.

Aquesta seria, a grans trets, la premissa d’aquesta obra viscuda en primera persona per Concha Milla qui, a part de donar forma textual a la seva pròpia experiència, també hi posa el cos interpretant a la protagonista.

Un tema tabú, com molts d’altres que afecten només a les dones, i del qual no se’n parla prou. De la pressió social i familiar de tenir criatures i de la culpabilitat que se’n genera quan és la dona qui no té la possibilitat d’engendrar-les perquè no és fèrtil. Una realitat que provoca a molts països i cultures la repudia d’aquestes dones i el menyspreu per les seves vides i emocions.

Tot i que el tema és molt interessant i cal tractar-ho en tots els espais possibles, aquest espectacle queda una mica coix a l’hora de transmetre el missatge al públic. Una estructura diluïda i desordenada fa que a l’espectadora li costi connectar amb la història que s’està explicant. La narració transcorre per les diferents fases que la protagonista passa i, amb la contextualització del pas dels dies, ens va explicant en quin moment de l’aprenentatge d’acceptar i assumir la seva realitat ens trobem. Les escenes són a vegades massa abstractes, sobretot al principi, i provoca que el públic hagi de fer un sobreesforç per entendre el missatge. Amb el pas dels minuts, i un cop ja s’han deixat més pistes sobre què li passa a la protagonista, aquesta connexió és més fàcil i accessible, però ja s’ha perdut un temps molt valuós per a la història.

Al final de l’obra ens trobem amb una presentació de tota la seva experiència, a mode d’epíleg, que s’hagués agraït veure a l’inici com a punt de partida. A partir d’aquí, veure el seu procés d’au fènix hagués sigut, segurament, més especial.

A l’escenografia, tot i que és interessant, li falta implicació en aquesta narració. Juga amb l’audiovisual de manera atractiva, però es queda a mig gas amb tot el que podria haver donat. Això sí, acompanyem a la Concha allà on ens diu, des de la recerca de les respostes a les seves preguntes més íntimes, fins al seu ball exorcitzador a ritme de Cindy Lauper.

Tot i això, aquesta producció és un bon exercici de descobriment personal i de cara a la societat per deixar de crear tabús. La recerca de l’expressió personal i col·lectiva per afrontar dilemes i contradiccions és vital, de la mateixa manera que ho és deixar de pressionar a les dones per allò que volen o no volen fer/ser.

Que ha arribat el moment que les dones prenguin la paraula, també als escenaris teatrals, és un fet ja innegable que, probablement, ha trigat massa a arribar. Lluny encara d’una paritat efectiva, moltes directores i dramaturgues han obert un camí que ja no té marxa enrere. A través d’ell, hem descobert tota una sèrie d’històries ocultes que esgarrifa només la idea de pensar tot el temps que han estat silenciades. En aquest cas, és Concha Milla qui pren el relleu de companyes de professió com Clàudia Cedó o Gemma Brió per parlar d’un tema íntim, delicat, personal i, sobretot, dolorós. La valentia amb la qual exposa una experiència traumàtica real amb l’objectiu de visibilitzar i obrir debat sobre la infertilitat femenina i el dol gestacional demostra una enteresa encomiable. Escrit i protagonitzat per ella mateixa, l’espectacle conté textos durs, veritats colpidores, sentiments contraposats, un bon grapat d’informació valuosa i un final memorable. Francesc Cuéllar ha estat el seu còmplice per l’ocasió, encarregat de la direcció de l’espectacle, demostrant, una vegada més, la seva gran creativitat i enginy a l'hora de generar moments escènics captivadors. Potser, l’aposta del muntatge per un cert distanciament formal resulta, en conjunt, freda en excés i, per això, es troben a faltar moments d’una major emotivitat. Malgrat això, la proposta transpira veritat, denúncia, reivindicació i catarsi, de manera que, difícilment, deixarà a cap espectador indiferent, per no dir que només la seva existència és, a dia d'avui, més que necessària, imprescindible.