En la mesura de l'impossible

L’impossible és com el No-res de La Història interminable de Michael Ende, un lloc que podria ser qualsevol, un lloc sense fantasia ni il·lusió, d’horror i destrucció. Un pocs, els treballadors d’Organitzacions Internacionals intenten amb  petits gestos conservar el poc que queda d’humanitat.

Tiago Rodrigues ha escrit un text actual i etern, real o ficcionat tant se val, cruel sense pietat, crític sense concessions, un text que esgarrifa per la tranquil·litat amb què està descrit, pel contrast entre l’impossible i el possible, la proximitat i la llunyania, l’acceptació de la situació i el rebuig, un text ple de contrastos i matisos. El No-res se’ns acosta i busquem desesperadament un Fújur que se’ns emporti lluny de l’horror.

Cristina Genebat ha tingut el gran encert d’agafar aquesta meravella de text, traduir-lo i portar-lo a la Perla 29. La seva direcció li ha donat un aire internacional sense cap localització concreta. Per això ha triat dos actors i dues actrius que parlen català, francès, anglès o portuguès indistintament i amb fluïdesa i això els situa a qualsevol lloc amb destrucció provocada, amb gran patiments i dolors insuportables. Això ho expressen meravellosament bé Joan Amargós, Màrcia Cisteró, Andrew Tarbet i Elena Tarrats, dels quals la direcció en sap treure profit de les seves millor qualitats interpretatives de manera que un d'ells (Andrew Tarbet) pot fer una reflexió apassionada en anglès per evitar a un altre la culpa d’haver comès un error en un lloc on no es pot aspirar a la perfecció o bé cantar una cançó infantil en portuguès mentre acompanya a un grup de dones sota les bombes (Elena Tarrats), travessar en mig d'un silenci eixordador dues parts en conflicte i desitjar que aquell silenci duri per sempre (Joan Amargós) o intentar frenar un caos a cop de bastons en una recollida de material humanitari (Màrcia Cisteró).

Totes les històries que descriuen estan en moviment constant, no són lineals ni estancades ni fixes sinó que cauen com una pedregada colpejant consciències. I ho fan d’una manera àgil utilitzant vídeos en directe i la música adequada a cada escena. Com a segell de La Perla 29, Mar Orfila hi posa la música amb guitarra i la seva veu commovedora.

Text, direcció, intèrprets i música han construït un conjunt absolutament integrat en una obra impecable i imprescindible.

4 actors i actrius que dónen la veu a testimoniatges reals de col·laboradors/voluntaris de metges sense fronteres i creu roja. La posada en escena té una composició particular, doncs no és habitual veure un escenari tan llarg, en el que passen coses al fons on no acabes de veure bé el que passa, potser perquè realment no cal veure-ho. És una obra dinàmica la major part del temps, amb moments més lents, però et mantens atent. Ens aproximem a la propia condició humana, a la desesperació, a la supervivència, a l'alerta.

Els intèrprets estàn fantàstics, de 10. És molt fàcil caure en la monotonía però es crea el clima convenient per tirar els textos, sense caure en el to dramàtic i visceral impostat. El to just entre el mostrar l'empatia, sense oblidar de que son mers comunicadors.

Des d'aquí trasllado la meva gran admiració i el meu respecte per tots aquells que han decidit donar la seva vida pels demés. Alguns testimoniatges son realment brutals. Com bé diuen, és impossible traslladar el que s'explica fent una obra de teatre, doncs per començar hauriem de derruir una ciutat sencera només per fer l'escenari.

Dit això, i recalcant la bona feina per part de tots, comentar algunes coses generals sobre l'actualitat teatral en la que aquesta obra també hi participa. No es dóna el punt de vista de les víctimes de la guerra. S'està generalitzant parlar d'aquests temes des del punt de vista del blanc, de l'europeu, del que va però després torna al "possible". No hi ha cap intervenció de fora, o testimoniatge directe de què significa l'ajuda humanitària pels que estan allà. Què és la guerra per ells i perquè actuen com actuen. Què significa per la mare netejar la sang del seu fill recent mort de la samarreta de la voluntaria. Com reaccionen els que porten dies sense ajuda, al veure que arriba l'ajuda humanitària? Els veuen com amics o com enemics? Què passa pels seus caps quan arriba el menjar i comença el caos? Aquestes preguntes les mig responen els voluntaris.

S'està generalitzant (per no dir que s'ha posat de moda) parlar de països que no son el nostre sense fer partíceps directes als ciutadans d'aquells països. Personalment opino que, un diàleg entre els que venen del possible i els que venen de l'impossible, hagués estat més interessant i més humil. La proposta es queda curta, els voluntaris i els locals van de la mà, perquè separar-los? Els receptors de l'ajuda també n'han de ser protagonistes d'un tema així i parlar des del "jo". 

Es podria haver aprofitat la quantitat de refugiats de guerra que tenim a Catalunya (o a altres països com França aprofitant que l'autor Tiago Rodrigues és el director del Festival d'Avinyó) per donar-lis veu sobre la feina de l'ajuda humanitaria.

La paraula i la veu dels ciutadans del possible la tenim diarament a tot arreu. La dels de l'impossible, costa. 

Recomano l'obra perque realment fan molt bona feina i els actors i actrius s'ho mereixen. Hi ha moments d'humor, aportacions interessants, escenes molt maques, una música preciosa. M'ha agradat molt l'aportació dels idiomes. Simplement, i, opinió personal, hagués estat encara millor si fos una obra feta i dirigida per a tothom qui hi està implicat.