Alicia González Laá, Òscar Muñoz i Enzo Oliver protagonitzen En Estat d’excepció, una comèdia àcida com l’àcid sulfúric. Un text de Falk Richter dirigit per Eric Balbàs. La captivadora obra de Richter examina el control estatal i l’autocontrol. O, com el somni cívic es pot convertir en un malson orwel·lià.
Sinopsi
Una parella casada viu en el que sembla ser un barri ideal, protegit dels perills del món exterior. Però què passa quan aquest món utòpic es converteix en una nova forma de presó?
Una dona en un estat d’ansietat paranoide amb un discurs caòtic obsessionada amb mantenir el seu estatus i el control sobre el seu marit i el seu fill. El seu marit en un estat de desafecció i pèrdua de sentit, afectat per atacs de somnolència. Un fill que passa els dies tancat a l’habitació davant de l’ordinador, qui sap què fa?
NOTES DE DIRECCIÓ
L’aproximació que proposo a En Estat d’excepció parteix de dos esdeveniments de la política internacional dels últims anys.
El 28 de febrer del 2026 tres míssils Tomahawk nord-americans impactaven contra l’escola Shajarah Tayyebeh a Minab (Iran) assassinant a 156 persones, entre elles més de 100 infants. Mentrestant a la part occidental del mateix continent eurasiàtic, la majoria de la població gaudíem dels privilegis de l’estat del benestar. Uns anys abans Josep Borrell, que en aquell moment era el vicepresident de la Unió Europea, deixava anar la famosa frase “Sí, Europa és un jardí. Hem construït un jardí. (…) La major part de la resta del món és una jungla, i la jungla podria envair el jardí”.
Em pregunto, quin és aquest jardí del qual parla Josep Borrell? Quin tipus d’excepció som Europa?
Falk Richter ens planteja una família nuclear (una mare, un pare i un fill) que viuen en un complex hipervigilat i hiperprotegit per una tanca que el separa del món exterior. Aquest complex garanteix la seguretat i el benestar de les persones que s’han guanyat viure-hi. No obstant la tanca rep atacs cada dia d’individus de l’exterior, que són dissimulats per no alertar a les famílies. La seguretat té una cara immaculada, però en té una altra de terrible. Dins d’aquesta casa la família ha aconseguit el somni occidental: seguretat, treball i prosperitat. Però, en canvi, dins de la casa regna la paranoia, la por i la desafecció. La família no és conscient dels atacs que la seva tanca dissimula; la seva paranoia és, alhora, efecte i causa del seu aïllament. El somni occidental s’esberla i el suposat caràcter europeu es treu la màscara que fa aparèixer la realitat: una estratègia de domini.
Els personatges no arriben a ser personatges, les seves identitats s’esmicolen i només predomina un instint de supervivència.
El nostre jardí és un jardí farcit de fruits sangonosos i plantes carnívores.


